Make them wonder why you're still similing

Criticarem les noves modes de pentiants

2011-04-12T17:57:00.000+02:00

Fa temps que no us deixo cap cançó. Bé, fa temps que el ritme del blog és lent, lent, lent...per tant és normal que no us deixi cançons!!

Sí, estic molt enganxat als Manel, m'encanten les lletres i el repte que suposa aprendre-se-les perquè en la majoria de cançons amb prou feines arriben a repetir tres o quatre frases. Aquesta la trobo maquíssima, i té un punt de tristesa que encara la fa més maca.

Manel - Criticarem les noves modes de pentinats

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Part III

2011-03-31T20:42:00.000+02:00

-Bon dia.

-Bon dia jove.

-Que em recorda?

-Doncs, la veritat es que no. La meva memòria ja fa uns anys que esta una mica atrofiada i mai se m'ha donat massa bé quedar-me amb les cares i els noms de la gent. Prefereixo quedar-me amb les seves històries i les coses que m'expliquen.

-Llavors, potser sí que em recordi. Vaig entrar a la seva tenda farà tres anys i alguns mesos. Vaig estar passejant i mirant els prestatges mentre vostè atenia a una àvia, Eulàlia crec recordar. Llavors quan em disposava a sortir de la tenda vostè em va parar preguntant-me si necessitava alguna cosa. Li vaig explicar que acabava de patir un desengany amorós amb el meu amor platònic i...

-Sí! I vostè volia odiar-la per satisfer el teu orgull, oi?

-Exacte.

-Ara ho recordo.

No hi havia ningú més als passadissos de la tenda. Un silenci va envair el local mentre l'home gran feia memòria sobre el seu primer encontre. El noi, encara no sabia ben bé què feia allà.

-Llavors, ja ha passat?

-El què?

-No li vaig regalar un dels pots de la tenda?

-Si.

-Doncs si em va fer cas, i els seus sentiments eren purs...crec que les coses ara mateix deuen estar bastant canviades amb aquella noia. Per què ha vingut sinó?

-Com ho sap?

-L'experiència m'ha fet aprendre a calcular bé els períodes de temps que calen perquè passin les coses.

No entenia perquè li havia dit aquelles paraules, però va seguir per posar al dependent en situació. Tot i que tenia la sensació de que a aquell home no calia situar-lo:

-Les coses entre la Clara i jo es van refredar bastant després de la meva declaració d'aquella tarda. Van passar uns mesos en que quasi bé no ens parlàvem, llavors mica en mica tot va anar tornant a la normalitat.

-Tenies el pot visible, oi?

-Sí, i no em pregunti per què. Aquell dia quan vaig arribar a casa vaig estar apunt de llençar-lo, però alguna cosa em deia que el guardés. I allà el vaig deixar a sobre l'escriptori. Però no l'he obert mai, així que no és vostè qui ha fet que les coses canviïn.

-Bé, tens part de raó. No he estat jo, has estat tu però gràcies a que has conservat el pot. Així, ara ja estas en la situació que volies?

-Sí, ara tot és perfecte, fa quasi bé un any i mig que estem junts. Mica en mica la nostra relació va anar madurant i de sobte va sorgir un sentiment més fort que l'amistat que ens unia. I espero que duri molt de temps. Però...no ho entenc, per quina raó diu vostè que tot això és gràcies a que he conservat el pot?

-Mira jove, a vegades no aconseguim arribar a certes coses fins que no aconseguim apropar-nos-les una mica. Suposo que quan veies el pot, et feia pensar en ella, no? Relacionaves directament la paraula amor amb la Clara. Doncs encara que et sembli una bogeria, d'aquesta manera, amb els teus sentiments, has provocat això que ara mateix vius.

Va restar pensatiu durant uns segons. Pensava que aquell home li estava prenent el pèl. Incrèdul, va seguir escoltant.

-M'has dit que l'Eulàlia era aquí el dia que vas venir?

-Si.

-Mira, ella comprava confiança per confiar amb aquells que l'envoltaven. Però realment era al revés. La confiança que ella comprava, provocava que els demés confiessin en ella. Entenc que et costi de creure però realment en aquest negoci no venc re. Els pots porten polsim de diferents tipus, colors, sabors, però en realitat són una espècie de placebo.

-Llavors, si tot això és cert...vostè enganya a la gent?

-Podríem dir que en certa manera, però hi ha moltíssimes coses en el mercat que enganyen més que això i son molt més cares. Quan haguessis pagat per tenir l'oportunitat de sortir amb la Clara?

- ...

-Doncs mira, aquí comprar aquell pot que et vaig regalar t'hagués costat poc més de dos euros.

-I com se li va ocórrer la idea de crear això?

-Diguéssim que, em va passar una cosa semblant a la teva quan era jove. Tot i que jo no tenia cap pot on pogués llegir una paraula que em recordés què havia de sentir. Simplement a la meva petita habitació tenia penjat un regal seu, i cada cop que el veia m'imaginava com podria ser la vida amb ella. Estava convençut de que tard o d'hora acabaria passant alguna cosa. I a tu t'ha passat el mateix, el fet d'estar convençut és el més important. Ningú no aconsegueix allò que vol si no esta convençut que pot aconseguir-ho.

Van estar xerrant durant una llarga estona. L'home li va explicar desenes de casos més en que els seus pots havien sorgit efecte, òbviament, no ho aconseguia sempre. Quan va sortir de la tenda i va girar el cap, va tornar a llegir aquella frase de l'aparador: "Aquí hi trobaràs allò que et falta i que només tu pots aconseguir". Un petit somriure va aparèixer en els seus llavis.

Mode hibernació: OFF

2011-02-07T19:10:00.001+01:00

Segur que els pocs que encara us deixeu caure per aquí de tant en tant penseu: l'Àlex ja s'ha cansat d'escriure! Doncs no! Ni molt menys! Segueixo tenint moltes ganes i ho trobo a faltar. Però no trobo els moments necessaris i quan els trobo no em surt res que em motivi. M'he posat a escriure en vàries ocasions la tercera (i possiblement última) part de la història que vaig començar al Novembre, però mai m'acaba de convèncer. Intentaré posar-hi fi en pocs dies per, qui sap, començar-ne un altre o tornar a escriure reflexions d'aquelles que de tant en tant m'entretenia a escriure. Per començar, us deixo amb un petit escrit que tinc guardat des de fa temps. A veure què en penseu.

Gelosia: emoció sentida per aquell que percep que altra persona dóna a una tercera una cosa que ell vol per a si (normalment atenció, amor o afecte). Es pot considerar a la gelosia com una mostra d'amor, al·legant que quan una parella sent gelosia és indicatiu que no existeix indiferència. Encara que també es poden considerar una mostra de desconfiança cap a l'amant. En alguns casos pot ser símptoma d'un complex d'inferioritat, alguns psicòlegs afirmen que la gelosia és l'exteriorització de la pròpia desconfiança o desamor propi.

Tot sembla anar sobre rodes però de sobte un comportament d'algú proper que per la majoria de gent podria semblar normal, et tira per terra la sensació d'equilibri de que gaudies. Els teus pensaments s'acceleren i un seguit de situacions fictícies i basades en la desconfiança comencen a aparèixer en la teva imaginació. Només en la teva imaginació. Sents ràbia, però és una ràbia bipolar, en un extrem la ràbia és pel que estàs veient, en l'altre és pel fet d'enrabiar-te per allò, saps que no tens cap dret a fer-ho però simplement et passa. Tot això et provoca un canvi d'humor incontrolable, de sobte tot el que t'envolta deixa de tenir importància, només estas pendent d'aquella situació que et trastoca. Intentes dissimular-ho, però notes que els altres se'n adonen, tot i que actuen com si no estigues passant res. Perquè realment no esta passant res. Saben el que sents, segur que a molts d'ells també els hi passa amb segons quines coses, i que és quelcom incontrolable. Però...ho és de veritat?

Part II

2010-12-20T23:28:00.001+01:00

Ja era tard, faltaven escassos vint minuts per tancar, quan un jove va entrar per la porta. El dependent el va saludar com feia amb tothom qui s'atrevia a entrar a la seva tenda. Era la primera vegada que el veia, i el seu perfil distava molt de la gent que normalment entrava a comprar. No deuria tenir més de divuit anys, tot i que no se'n refiava massa de la seva habilitat per posar edat a la gent, mai l'encertava. Venia bastant abrigat, la punta dels dits sortia de les llargues mànigues del seu abric. Tenia els ulls vermells, brillants, com si hagués estat plorant feia poca estona o qui sap, potser era del fred que ja començava a fer al carrer.

A aquella hora només hi havia una persona més a la tenda, una dona gran que venia a buscar el seu pot mensual de confiança. Un cop el va tenir a les mans, va passar per caixa i amb un to de veu prou alt va dir:

-T'he explicat alguna vegada la sensació tant bona que tinc amb petites dosis d'aquest polsim?

-M'ho explica cada cop que passa per aquí senyora Eulàlia -el dependent va deixar anar una rialla silenciosa.

-Ai...tens raó! Dec ser la clienta més pesada que tens. Però és que realment aconsegueixo confiar amb aquells qui m'envolten. Sempre he estat una malpensada, no me'n refiava de ningú i m'havia sentit molt sola fins que em vas recomanar provar una d'aquestes coses teves.

-Recorda com funciona, veritat? Tingui el pot ben visible, i vagi prenent una cullerada cada matí.

-Si si...ho tinc claríssim.

-Doncs ja ho té. -l'home li va embolicar el pot en una petita bossa de paper i la senyora Eulàlia va desaparèixer per la porta després d'acomiadar-se fins a la propera vegada.

El noi seguia dins la tenda, havia donat un parell de voltes mirant fixament als pots. Només va aixecar la mirada en el moment que la senyora Eulàlia va començar a parlar. El dependent, però, no l'havia perdut de vista en cap moment, no per desconfiança, sinó per curiositat. I va adonar-se'n de que s'havia aturat les dues vegades en el mateix lloc, el prestatge on, entre d'altres, hi havia el pot d'odi.

-Que buscaves alguna cosa jove? -Va atrevir-se a dir-li just quan enfilava els dos esgraons per sortir de la tenda.

-No, no...només mirava. Gràcies.

-Estàs segur?

-Com funciona exactament? Et prens això i ja està? És tant fàcil?

-Més o menys.
Els dos van quedar breument immersos en els seus propis pensaments fins que el dependent va trencar el silenci:
-Et fa res explicar-me qui t'ha fet prou mal perquè vulguis odiar-lo?

El noi va baixar la mirada, avergonyit.

-Veurà...fa temps que estic enamorat d'una molt bona amiga meva. Ella no ho ha sabut fins avui. Per fi, després de molt temps de pensar-hi, m'havia decidit a declarar-me. Sap quina ha estat la seva reacció?

-Doncs no...

-Riure, sembla que s'ho hagi pres a broma. Diu que com puc estar enamorat d'ella, que estic confonent coses...

-Suposo que ha estat un cop dur. Molta gent es pensa que ens coneix prou bé com per creure's que entenen millor els nostres sentiments que nosaltres mateixos.

-I mai m'he enfadat amb ella, mai hem tingut cap moment tens, mai he sentit odi per ella i vull fer-ho, el meu orgull m'ho demana. Només per maleir-la una estona, no penso fer-la sentir malament, ni enviar a la merda la nostra amistat. Però és igual, no crec en la màgia ni en la bruixeria, així que estic perdent el temps a la seva tenda, deixi-ho corre. Que passi unes bones festes.

Ja tenia una mà al pom de la porta quan l'home va tornar a dirigir-se a ell:

-Em pots respondre a una última pregunta jove?

-Digui'm.

-Tu l'estimes de veritat?

Després de tornar a baixar el cap i fer un llarg sospir va contestar:

-Si, com mai ho he fet amb ningú.

-Espera't un segon.

Va sortir de darrera del mostrador i va trigar alguns segons en trobar el pot que buscava.

-Té, considera'l un regal de Nadal. No sóc cap bruixot ni cap mag jo, però si no vols no t'ho prenguis. Només et demano que el deixis en algun lloc de la teva habitació. No el tanquis en cap armari, ni en cap calaix, l'has de veure.

-I perquè vull jo aquest pot?

-Tard o d'hora ho sabràs.

-Ximpleries... -va acabar de girar el pom, i va marxar amb el pot a la mà.

Un cop va arribar a casa, el noi va deixar el pot a sobre l'escriptori, en un racó on només ell el podia veure quan estava assegut davant l'ordinador (que eren moltes hores al dia).

A l'etiqueta s'hi podia llegir la paraula amor.

Part I

2010-11-11T01:11:00.000+01:00

Tothom qui entrava per primer cop en aquella tenda feia la mateixa cara. I aquesta es podria descriure com la cara que fa qualsevol quan li estan apunt d'explicar el final d'una història que no té ni idea de com acabarà. L'aparador potser ajudava a que la gent entrés d'aquesta manera. Eren uns prestatges d'una fusta vella i gruixuda, decorats amb uns mantells a quadres vermells i blancs on, al contrari de qualsevol aparador, no s'hi podia veure cap dels productes que s'hi venien a dins. No és que estiguessin buits, sinó que en els prestatges reposaven uns marcs de fotos on s'hi podien llegir petites frases escrites amb una cal·ligrafia que bé podria tenir més de cent anys. Frases sobre la vida, reflexives, algunes d'elles ja s'havien convertit en típiques. però per sobre de tot hi destacava aquesta: "aquí hi trobaràs allò que et falta i que només tu pots aconseguir".

Era una tenda petita, acollidora i el seu únic responsable era un home gran amb barba llarga i descuidada que quasi bé li amagava la boca. Desprenia saviesa i experiència quan intercanviava les poques paraules que la gent li aconseguia treure. Sempre restava callat, darrera del mostrador i només parlava per saludar i acomiadar als seus clients i per resoldre qualsevol dubte sobre els seus productes. Malauradament, pensava, això ho havia de fer massa sovint.

La gent entrava, i passejava pels escassos dos passadissos de tres metres de llargada que hi havia. I en els prestatges, només una infinitat de pots, tots ells de la mateixa mida i forma, col·locats i ordenats cuidadosament. Eren semblants als pots de les espècies. Però no contenien espècies, sinó sentiments.

Sensacions

2010-10-12T13:22:00.001+02:00

Abraçades que duren tota una nit i petons de bon dia.

Un despertar diferent

2010-10-05T01:42:00.001+02:00

Obro els ulls degut a la claror que entra per les finestres, ja vam dir ahir que ens tocaria matinar pel fet de no disposar de persianes a la cabana. Els primers rajos de sol cauen directament sobre els peus del llit, i la naturalesa es desperta mica en mica al nostre voltant.

Un aire fresc i pur envaeix el petit habitacle. La sensació de despertar-se aquí, a 8 metres d'alçada, envoltats d'arbres i sense sentir cap senyal de civilització és indescriptible. I fer-ho al teu costat encara ho fa més especial.

No hi ha res que ens pugui molestar. Els mòbils no tenen cobertura, ningú ens espera, les altres cabanes estan a més de 10 minuts caminant, i ja ens han deixat l'esmorzar a la cistella fa una bona estona, he sentit els passos de la persona que ens l'ha portat. Estem sols enmig del no res i tenim tot el matí per dedicar-nos un a l'altre.

Et miro, encara dorms. Un pensament fugaç passa pel meu cap: t'he dit mai el que m'agrada despertar-me al teu costat i mirar-te mentre encara dorms?

M'apropo i et faig un petó. Els teus llavis triguen a reaccionar i al final responen tímidament, més com a acte reflex que qualsevol altre cosa, no deus ser conscient de que m'estàs besant. Ho faig molts matins que ens despertem junts, i fins i tot en algun moment perdut de la nit que em cosa conciliar el son. Però això no t'ho diré que encara te n'adonaràs que estic una mica boig.

Obres els ulls un instant i em descobreixes jugant amb els teus cabells. Els tornes a tancar mentre gires el teu cos per apropar-te al meu, m'abraces. Els teus llavis deixen anar un tímid somriure. Ja ets aquí.

-Saps que veure com dorms és de les coses que més m'agrada dels matins que em desperto al teu costat?

Sense contestar passes la teva mà per darrera el meu clatell i m'apropes als teus llavis. M'agrada aquesta manera que tens de dir-me bon dia.

-A mi m'encanta sentir que em despertes amb petons.

Després d'això ens abracem de nou com si fos l'últim instant que hem de passar junts en molt de temps. I el matí només acaba de començar.

Un pequeño cambio

2010-09-20T17:48:00.001+02:00

Ahir vaig anar al cine a veure "Un pequeño cambio". Al principi de la pel·lícula el protagonista deia això mentre les imatges anaven reflectint amb escenes bastant quotidianes les seves paraules:

Miradnos, corriendo de un lado a otro, siempre con prisas, siempre llegando tarde. Somos la raza humana, siempre compitiendo. Aunque lo que más ansiamos en este mundo es conectar con otros. Para algunos eso ocurre a primera vista, es cuando sabes que lo sabes. Es el destino destilando su magia, y es genial para esas personas, viven en un cuento de hadas, van directos, como cuando viajas en un tren expreso. Sin embargo eso solo les ocurre a unos pocos, para el resto de la humanidad vivir es menos romántico. Suele ser complicado y liado, se rige por meteduras de patas y oportunidades desaprovechadas, y sobre todo por no ser capaz de decir lo que necesitas decir cuando debes decirlo, al menos así es como me ha ido a mi.

El cas és que l'argument és un pèl típic. El noi eternament enamorat de la seva millor amiga, ella buscant l'home ideal sense èxit i ell al seu costat sempre que l'ha necessitat. Ella decideix ser mare soltera, ell, tot i estar totalment en contra, "l'ajuda" a trobar un donant i ella marxa fora de la ciutat durant set anys. Torna, amb el seu fill, ell comença a notar certa complicitat amb el nen i acaba recordant que va reemplaçar l'esperma del donant pel seu. Al final de la pel·lícula, les seves paraules són les següents:

Miradnos, corriendo de un lado a otro, siempre con prisas, siempre llegando tarde, siempre compitiendo. Pero a veces las cosas se ralentizan lo suficiente y eso hace que todas las piezas encajen. El destino destila su magia y sientes que has conectado.

I amb tot això on vols arribar? Doncs...no sé si vull arribar a un lloc concret. Simplement tenia ganes de dir que aquestes coses passen. Arriba un moment en que les peces encaixen i pots viure allò que havies imaginat tantes i tantes vegades. Però hi has de creure i actuar, en el moment que tu mateix deixis de creure en allò que sents, o hi creguis però no actuïs, tot perdrà el sentit. Les coses no acostumen a venir per si soles.

I sí, teniu raó, és una pel·lícula i això de reemplaçar l'esperma que vol fer servir la teva millor amiga pel teu és un pèl exagerat, però per sort no cal arribar a aquests extrems per què aquestes coses passin. I qui encara tingui dubtes amb tot això, que em convidi a un cacaolat (ja sabeu que no prenc cafè) i li explicaré el que estic vivint.

Agost

2010-08-25T01:02:00.000+02:00

Ho sento, però aquesta entrada serà tant llarga com el temps que trigaria a fondre's un glaçó de gel a sobre del capó d'un cotxe a ple sol i a les dues del migdia de qualsevol dia d'aquesta setmana. Quina calor!!

Estic viu! Tot i que el blog no ho demostri! Però encara no estic en condicions mentals (el meu cervell segueix bastant de vacances) ni de temps material com per dedicar l'estona que es mereix a una entrada amb cara i ulls.

Malgrat la calor, esta essent un gran més d'Agost. Amb bastants km a l'esquena entre Menorca, Palamós, Vilallonga de Ter i Buenastardes (altrament conegut com Bonestarre). Bé...a l'esquena o a les mans dels que conduïen els diferents cotxes que m'han portat de paquet amunt i avall :).

Aviat tornaré a agafar el ritme del blog. Fins llavors, acabeu de disfrutar les vacances aquells que encara en teniu!!! Un petó!!


Lalex de tornada a la terra després d'estar per sobre dels núvols molt ben acompanyat.

Fugaç

2010-07-25T23:26:00.000+02:00

Ja torno a ser aquí. Els cinc dies han passat volant. Allà potser no te n'adones, però ara que torno a estar davant de l'ordinador, sembla que va ser ahir que estava aquí sentat acutalitzant el blog. Unes colònies fugaces que segueixen el seu curs fins al dia 31 i de les quals encara em queden unes últimes hores per disfrutar.

Ha estat dur deixar-vos allà. Malgrat el cansament, la calor, i els moments en que ens feu posar dels nervis...una de les vostres abraçades fa oblidar qualsevol cosa. Tant els 20 nens (Eva, Anna B, Laura S, Bruna, Nil, Laura D, Roger, Kirill, Pau T, Romà, Marta T, Rosa, Anna P, Natalia, Imma, Adrià, Jan, Pau Q, Ainoa i Jaume) com els 6 monitors (Bernat, Sara, Anna, Berta, Roser i Eli) m'heu fet desconnectar totalment de la rutina i heu aconseguit que aquesta setmana, ara mateix, costi una mica més de començar.

Just quan marxava, una de les monitores m'ha dit: tornes a la realitat eh...., en aquell moment no m'he parat a analitzar la gran veritat que m'acabaven de dir, però tornant, a mida que el paisatge anava canviant i el cotxe s'allunyava de la casa, he sentit com estava deixant enrere un món completament diferent. Se m'ha fet un nus a la gola, el coll m'ha fet mal uns instants per les ganes de plorar que em venien...i és que es una afirmació totalment certa. Els que ho heu viscut (i sobretot els que heu tornat amb mi després de pujar el cap de setmana) sabeu de què estic parlant. Els dies de després de la tornada d'unes colònies sempre son un pèl tristos, però, altres anys, aquesta tristesa quedava eclipsada per el fet de començar les vacances (almenys en el meu cas). Demà toca treballar, però bé, divendres tornaré per disfrutar l'última nit de les que possiblement seràn les meves últimes colònies com a monitor del Boterut. Tot i que, com deia el dimarts, ves a saber què passa l'any que ve.

Tornem-hi!

2010-07-21T00:29:00.001+02:00

Demà tornen les colònies. L'any passat havien de ser les últimes, de fet, me les vaig prendre com les últimes...recordo l'última pregària que vam fer, tenia ganes de dir algunes paraules maques per acomiadar aquests 6 anys que havia estat fent de monitor a l'esplai però se'm va fer un nus a la gola i em va ser impossible. A més, casi se'm queia la llagrimeta pensant en que seria l'últim dia de colònies a l'esplai. Però al final no ha estat així. Aquest any hi torno, potser no com altres, anant només cinc dies i pujant la última nit, però les sensacions que viuré allà si que em seran les de sempre.

Bé, només volia moure una mica això abans de desaparèixer uns dies. Feia massa temps que estava parat. I perquè l'entrada no quedi tant pobre, us deixo una mini reflexió.

Penso que a vegades hauríem d'anar més en compte en afirmar segons quines coses, referint-me al que he comentat abans. La vida ens té cops amagats i una cosa que sembla impossible, un bon dia apareix davant teu com si fós la cosa més natural del món. I potser et costa de creure al principi...però és tant real com que ara mateix estàs davant de la pantalla de l'ordinador.

I per acabar deixo la frase que, pels cops que escoltarem la cançó, pel viatge a Menorca i per tot, podria ben ser la "frase de l'estiu" :).

Sometimes, the strongest and most wonderful things are those we cannot see.

Estiu o hivern?

2010-07-02T00:09:00.000+02:00

Ara feia dies que no publicava res, i això que tinc més temps que abans. Sempre em passa, mentre estic d'exàmens començo a pensar en coses que faria, escriure algun text sobre qualsevol cosa que em ronda pel cap, arreglar la vella història que un dia va ocupar les actualitzacions d'aquest bloc i imprimir-la com un llibre, fer algunes "xapuces" a casa, afegir fotos al suro, treure'm la barba, anar al gimnàs cada dia...i un llarg etcètera que ara mateix no aconseguiria recordar. Però quan els acabo, totes aquestes coses a fer s'esvaeixen com si mai haguessin estat al meu cap. I les poques que encara recordo em fa massa pal fer-les.

Em fa ràbia això, sempre volem fer les coses quan sabem que no podem fer-les.

Bé, l'estiu ha arribat i es nota. Et dutxes, surts al carrer net per donar una volta i a la que portes una estona caminant ja et tornaries a dutxar. Prefereixo el fred, sempre ho he dit. Quan et fan la típica pregunta de: estiu o hivern? No dubto mai. L'estiu esta bé perquè hi han les vacances pel mig, sinó la calor seria encara més insuportable. Tens més opcions pel cap de setmana; platja, piscina, muntanya...son coses com més normals de fer a l'estiu. Tot i que els cap de setmana d'hivern també es poden aprofitar fent mil i una coses, només fa falta treure's la mandra de sobre i tenir ganes de que l'aire fred et toqui a la cara mentre tot el teu cos esta ben abrigat sota la roba. I per la nit l'hivern també és més agraït, jo prefereixo mil vegades una nit de fred d'hivern que una nit de calor d'estiu. Si tens fred en una nit d'hivern, et tires una manta per sobre dels llençols o els que tenen sort s'abracen a qui dorm al seu costat i aconsegueixen pujar la temperatura dels seus cossos. Si tens calor en una nit d'estiu, l'únic que pots fer és destapar-te, buscar una corrent d'aire que passi per sobre del teu llit (si tens la sort de que hi passa), i no t'abracis a ningú perquè encara tindràs més calor. Clar que a vegades depèn de a qui puguis abraçar la calor és el que menys t'importa.

El Juliol es presenta complert. Ja no tinc classes, però hauria de fer moltes coses i tinc ganes de fer d'altres que potser no hauria de fer. I per començar, ja tinc tots els caps de setmana del mes ocupats amb una cosa o altre. Així que el mes passarà volant. En un obrir i tancar d'ulls estarem gaudint de les cales de Menorca.

Influències

2010-06-18T00:00:00.000+02:00

Sempre ha existit, existeix i existirà gent que té més influència sobre els demés que altres. Pot ser per mil motius: perquè té un punt de vista més global de les coses i per tant la seva opinió s'apropa més a la de tothom, perquè té més capacitats socials a l'hora de convèncer o perquè simplement la naturalesa li ha donat aquella habilitat especial d'entendre's més amb la societat sense haver de tenir cap habilitat visible.

Aquesta gent, té un poder enorme. És ben cert que hi ha gent molt influenciable, tant que fins i tot algú amb aquests poders socials podría arribar a convènç-se'l de que aquella cadira vermella que esta veient, en realitat és una taula taronja (i no exagero tant com penseu!). Però tots som una mica influènciables, oi? Poc o molt si ens repeteixen una cosa, al final ens l'acabem mirant de diferent manera, i aquí volia anar a parar.

A vegades, degut a algun fet o situació posem sobrenom a les persones, oi? Potser perque la seva conducta ens ho facilita, per exemple, algú que sabem que sempre diu més del que és, li direm exagerat. Què passa llavors? Si "l'afectat" (no trobava una paraula millor), té la mala sort de que una persona amb gran nivell d'influència troba encertat aquell sobrenom, es possible que altres persones que en un principi no trobaven massa encertat el fet de dir-li exagerat, acabarà dient-li. Per què? Perquè si aquesta persona li repeteix, ho diu, ho predica, i a la mínima que "l'afectat" diu alguna cosa, ho recorda a tothom, com si s'hagués proposat que tots els del seu voltant l'arribin a veure d'aquella manera, poc o molt va entrant en la ment de la resta. I potser no arribarà fins a l'extrem de dir-li: "ets un exagerat de collons!" però sí que el pròxim cop que aquesta persona li expliqui alguna cosa, ho pensarà. D'acord Àlex, però on vols arribar amb tot això?

Doncs simplement al fet de que a vegades gràcies a aquesta gent que posseeix un gran poder d'influència, s'acaba percebent a certes persones d'una manera concreta. I potser sense aquesta influència externa, no seria així. Ho trobo injust. I dic el mateix si aquesta qualitat que se li atribueix a "l'afectat" és positiva, eh! Vull dir, si un gran parlador posa pels núvols a un bon amic seu, i ho repeteix i poc a poc la resta el veuen també als núvols, aquella persona estarà rebent un reconeixement immerescut. Què hem de fer llavors?

Poca cosa, penso. Confiar en la nostra opinió i tenir criteri propi. Tot i així, hi ha gent capaç d'entrar dins nostre i fer-nos canviar d'opinió sobre certes coses.

Reflexió XVII

2010-06-10T00:08:00.001+02:00

Fa dies que tenia ganes d'escriure. Últimament tinc ganes de dir moltes coses, coses molt maques i coses que més val no dir perquè podrien fer mal. Què poderosos ens sentim a vegades, no? Pensem que només amb unes paraules podem arribar a fer mal a una persona. Que potser tenim raó, però la majoria d'aquests cops només ens atrevim a dir-les així com jo, sense dir-les. O a explicar-les a algú altre sense fer-ho amb la persona que hauríem de parlar.

Bé, al que anava...que no sabia ben bé sobre què escriure i remenant arxius perduts per l'ordinador he trobat un fragment d'una de les series que segueixo In Treatment (ja us en vaig parlar fa temps) que crec que pot donar a bones reflexions:

La memoria puede ser tan poco fiable...nos gusta pensar que son recuerdos indelebles de nuestro pasado, pero cada vez que sacamos una escena, la rellenamos antes de guardarla de nuevo. Por ejemplo, si una mujer odiase a su marido...recordaría la boda como menos gloriosa, o incluso diría: "él nunca fue el adecuado para mí de todas maneras". Constantemente alteramos nuestra memoria, de modo que, el pasado se ve en conflicto con el presente.

I afegeixo una frase de Memento sobre el mateix tema, gran pel·lícula per cert:

Los recuerdos desvirtúan, son una interpretación no un registro.

Apa, avui us deixo a vosaltres reflexionar abans.
Qui s'anima?

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo

2010-06-02T23:10:00.000+02:00

Una tarda poc abans de Sant Jordi, xafardejant els llibres de l'estand que posen a fora del Media Markt de Sant Cugat vaig descobrir "Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo". Potser pel títol, potser perquè era una tarda diferent, o perquè simplement havia de passar, em vaig quedar amb moltes ganes de comprar-lo. Més tard vaig saber que era un llibre bastant conegut, i que estava cridat a ocupar els primers llocs en ventes durant la festa del 23 d'Abril, la meva ignorància en llibres és bastant elevada... . Vaig esperar a Sant Jordi, me mare sempre me'n compra un i vaig pensar: si no m'agrada el que em compra, me'l canvio per aquest. Però no va ser així. Em vaig oblidar del llibre fins que, un dia avorrit a la feina, em va tornar al cap i vaig decidir comprar-lo. Al cap de d'uns dotze dies ja el tenia en les meves mans.

És una novel·la de ficció, però tret d'això penso que és sobretot una novel·la de petits detalls. Detalls sobre coses que potser a vegades no ens aturem a pensar, sobre sentiments, sensacions, sobre temes tabú com el sexe i la mort. I també de comparacions boníssimes, com per exemple comparar les formes de moure les peces dels escacs amb la manera d'estimar que pot tenir una persona. Pocs personatges, pocs escenaris, i moltes frases que val la pena apuntar en una llibreta. L'únic que no m'ha agradat és que es llegeix en un moment, es fa molt curt. Us ho diu algú que no esta acostumat a llegir i se'l va cruspir en tres dies.

De moment ja hi ha tres persones que passen per aquí que me l'han demanat...així que ja opinareu quan el llegiu eh! I la resta, me'l demaneu i llestos :). Us deixo amb un petit fragment per qui vulgui fer un petit tast:

Els missatges fantàstics són l'epíleg perfecte d'una trobada genial. Quantes vegades saps que després d'una bona cita o d'una bona trobada, quan te'n vas, al cap de pocs minuts de separar-te de l'altre persona rebràs un SMS confirmant la teva percepció d'aquells moments compartits.

P.D: Un altre dia parlaré de l'autor. Crec que també es mereix una entrada.

M'agrada

2010-05-26T22:57:00.000+02:00

Un clàssic del Facebook, no? M'agrada. Un simple clic per demostrar a tothom qui ho llegeixi que estàs d'acord amb allò, per exemple: en Pepitu s'ha afegit al grup Me mare també es creu que he mort si no li agafo el mòbil. Clic, m'agrada. I l'altre persona, amb qui potser t'hi parles un cop al mes (si arriba), ja sap que compartiu el gust sobre alguna cosa.

Llavors, si és tant fàcil fer-ho...per què no ho diem més sovint? I òbviament no em refereixo al tot poderós Facebook. I tampoc em refereixo a dir-li a gent que ni et va ni et ve.

A tots ens agrada que ens facin saber que hem fet alguna cosa que ha agradat a algú altre. O a vegades tampoc cal que fem res. Un exemple, has d'anar a comprar regals per alguns amics i llavors al cap de les hores reps un: m'ha agradat passar la tarda amb tu. A qui no li apareix un somriure a la cara quan li diuen això? I el fet de dir-ho tampoc ha de significar res estrany, no cal buscar segons significats ni intencions amagades. Potser a vegades tenim por de dir aquest tipus de coses per si es poden mal interpretar, però justament és amb les persones amb qui tens més confiança i per tant menys risc de mal interpretació amb qui hauríem de dir-les més sovint. Hauríem d'aprendre a fer clic a la nostra vergonya, orgull, timidesa, (el que sigui!) i deixar anar més vegades un: m'ha agradat molt el missatge que m'has enviat aquest matí, o...em va agradar veure't tant contenta durant el sopar. Què costa això? Sembla que fer-ho pel Facebook i amb persones que fa potser mesos que no veiem ens és més fàcil que fer-ho amb algú a qui veus cada setmana i que saps que li agradarà sentir-ho. Hauria de ser al revés, no creieu? Tampoc estic dient de dir-ho a qualsevol ocasió que se'ns presenti, com totes les coses que es repeteixen, al final acabaria perdent una mica el sentit. Però si de tant en tant. És d'aquelles coses que no costen res i s'agraeixen de debò.

I ara per predicar amb l'exemple, i per si mai us ho havia dit: m'agrada que comenteu les bajanades que acostumo a penjar per aquí :).

Un comodí

2010-05-17T23:01:00.000+02:00

M'agradaria tenir poders. No els típics dels súperherois com per exemple tenir una força sobrenatural; que possiblement i degut a la naturalesa humana, m'acabaria portant més problemes que alegries, o....ser immortal; voleu dir que això seria un poder? d'acord, sí, ets indestructible, però ja és prou dur veure com una persona marxa del teu costat sense poder fer-hi res...imagineu-vos haver-ho de patir eternament.

M'agradaria poder demostrar realment el que sento en un determinat moment. Us haurà passat alguna vegada allò d'explicar com et sents a algú i pensar: és que per més que li expliqui amb paraules, comparacions, fets, no es pot arribar a fer una idea del que sento, oi? Poder fer que un altre persona, entrés a dins meu i pogués sentir amb la intensitat que jo mateix pateixo l'odi, el desig, l'enveja, la ràbia, la decepció, l'alegria, l'amor... . Poder demostrar fàcilment, quelcom tant impossible de demostrar.

M'agradaria també fer el contrari a això. Ser jo qui decideixi "entrar" a dins d'algú per saber i sentir el que ell esta sentint. Saber si el que em diu es veritat, o, si per contra, dins seu s'amaga una persona completament diferent a la que es mostra. Crec que ens sorprendríem dels sentiments amagats que tothom té per alguna banda, sigui per bé o per mal.

Aquestes poders però, no serien eterns. La gràcia de tenir-los seria que només els poguessis fer servir dos o tres vegades, sinó...segurament acabaríem abusant d'ells i tot perdria el sentit. Seria com una carta que tots tindríem amagada a la màniga per aconseguir allò que realment desitgem. Un comodí a fer servir en el moment clau. Llavors apareixeria en les nostres ments un nou dilema: quan el gastem?

Això ja depèn de vosaltres.

Jo ho faria ara.

Reflexió XVI

2010-05-03T00:27:00.001+02:00

El temps posa cadascú al seu lloc.

La frase recurs dels que volen animar a algú ~~i no saben ben bé com fer-ho~~ o pels que s'ho diuen a ells mateixos i s'ho creuen de debò esperant que amb els anys es trobin en la situació que ara mateix desitgen.

I com coi podem saber quin és el lloc de cadascú? Qui tria aquest lloc? El seu lloc vol dir el lloc que es mereix? Perquè aquesta és la nostra intenció al dir-la, oi?

La veritat és que sempre que algú m'ha dit aquesta frase, he pensat que me la deia per donar-me un copet a l'esquena com dient: no et preocupis, les coses aniran millor d'ara en endavant. I llavors pensava: home clar, millor que ara segur que aniran. I que consti que jo també l'he fet servir per algú que necessitava escoltar-la. Però, ens la creiem? Jo personalment no. Bé, no en el sentit i amb el rerefons que la diem. Això que deia de si el lloc és el que realment es mereix. I no sempre li dius directament a la persona que ho escolta, sinó referint-se a un tercer. I si és així ho dius pensant que ara mateix té més del que es mereix, i amb el temps acabarà tenint el que li és just. Pregunto: als ulls de qui? Dels teus? Dels meus? Del sentit comú? Existeix un sentit comú aplicable a la justícia? Masses preguntes sense resposta clara.

Per tant, conclusió: Sí, el temps acaba posant cadascú al seu lloc, però possiblement no serà el lloc que es mereix. I per què em d'estar pensant en el lloc que ens trobarem d'aquí un temps? O en el lloc que s'hauria de trobar algú altre? Potser ens hauríem de preocupar més de viure el que tenim ara, i de tant en tant mirar de reull al futur i veure que les passes que estem donant ens dibuixen un camí segur i que ens ve de gust trepitjar.

Ara sí doncs, conclusió: si vols vendre esperança, sí, es una bona frase, però si en canvi vols animar a algú abraça'l i fes-li saber que estaràs al seu costat pel que faci falta....i després compleixe-ho.

Aprendre a sentir?

2010-04-30T00:57:00.000+02:00

Qui ens ensenya a saber aquelles coses que ningú ens pot ensenyar? Em refereixo sobretot als sentiments. Com sabem que estem enamorats, si no hi ha un termòmetre que t'ho pugui confirmar? I no només enamorats, sinó amb l'odi, l'enveja, l'empatia... .

Aprenem a fer totes aquestes coses de manera natural. Ningú ens diu mai com hem d'estimar, o odiar a una persona. Igual que fan amb les matemàtiques, les llengües, a l'escola no ens donaven un quadern de la lliçó enveja, amb tot d'exercicis i activitats per fer i poder-te valorar. Són coses innates que amb el pas dels anys anem descobrint i aprenent i que son totalment subjectives. Per tant crec que és bastant inútil entrar en comparacions sobre qui estima/odia més alguna cosa, o alguna persona. Perquè mai podràs posar-te totalment al cos de l'altre i sentir el que realment sent ell envers allò. A vegades poden haver gestos, fets, que podrien indicar que el protagonista d'aquests té un sentiment d'odi, per exemple, molt més gran que algú que esta callat al racó. Però no té per que ser sempre cert. L'exageració, la situació, el voler aparentar, porten a la gent a comportar-se diferent davant de qualsevol cosa. Em jugaria el que fos, que si tinguéssim manera de mesurar-ho, el que crida més, no sempre és el més indignat. Potser crida perquè és la seva manera de ser, perquè ho necessita, o perquè simplement vol aparentar.

No tothom té estudis, perquè no tothom ha tingut el privilegi d'anar a l'escola. Però tothom té sentiments. I al cap i a la fi, son els que ens mouen per viure, són el que realment importa. Per tant crec que hem d'anar amb molt de compte a l'hora de valorar aquest tipus de coses. I com veieu, és molt complicat, perquè jo en aquestes línies ja ho he fet vàries vegades.

Cast Away

2010-04-18T23:44:00.001+02:00

Náufrago. Una pel·lícula que molta gent troba aburrida, monòtona, però que a mi personalment m'agrada. M'agrada perquè va ser la primera que casi em fa plorar, i perquè penso que té dos moments molt emotius en els quals a mi personalment se'm fa un nus a l'estómac. Us deixo un petit discurs (si teniu altaveus...poseu de fons aquesta cançó: Cast Away Soundtrack)

Los dos echamos cuentas. Kelly llegó a una conclusión: supo que tenía que olvidarme. Y yo también: ...que la había perdido. Porque nunca podría salir de aquella isla, moriría allí totalmente solo. Me pondría enfermo, me haría daño con cualquier cosa. Lo unico que podia elegir, lo único que podía controlar, era el cómo, el cuándo i dónde iba a pasar. (...) Fue entonces cuando una sensación me envolvió como una cálida manta. De algún modo entendí que tenía que sobrevivir, como fuera. Tenia que seguir respirando, aún sin motivo para la esperanza. La lógica me decía que no volvería a ver este lugar de nuevo. Y eso es lo que hice, sobreviví, seguí respirando. Y un día esa lógica resulto estar equivocada porque la marea trajo una vela con que navegar. Y aquí estoy, de vuelta, en Memphis, hablando contigo, tengo hielo en mi vaso... . Y he vuelto a perderla otra vez. Estoy muy triste por no tener a Kelly, pero me alegro de que estuviera conmigo en aquella isla. Y ahora sé lo que debo hacer, seguir respirando, porque mañana volverá a amanecer y quien sabe que traerá la marea.

És prou interessant el missatge, no? La lògica, com tot, també falla de tant en tant. Així que s'ha de tenir esperança, hem de seguir respirant, hem de seguir rient, hem de seguir vivint en definitiva perquè el vent, la marea, el destí, el futur, com vulgueu dir-li, et pot acabar portant allò que et cal per mirar endavant.

Un silenci més que mil paraules

2010-04-12T01:09:00.006+02:00

1. Fet de no parlar, de callar. Guardar silenci. Rompre el silenci. Hi hagué un llarg silenci.

2. Fet de no expressar algú el seu pensament amb paraules o per escrit. Fa dos mesos que no he rebut carta teva i m'estranya molt el teu silenci. Imposar silenci als calumniadors.

La definició de silenci és clara, no? No parlar, no expressar pensaments, paraules. Però la varietat de silencis que poden arribar a donar-se és altíssima, infinita diria. Per moltes raons: on es produeixen, amb qui, quan, abans o després de què... . Suposo que tots recordareu algun silenci incòmode (després d'un comentari desafortunat), tranquil (després d'un llarg dia de colònies, estirar-se a terra a respirar aire fresc i una mica de pau), o algun moment que estàveu en un lloc adequat per arribar a escoltar el silenci (si no ho heu fet...feu-ho, a mi personalment em va impressionar). Però avui volia parlar-vos d'aquells silencis en els que es diuen moltes coses. No perquè deixis de dir-les, ja sabeu allò que diuen de que moltes vegades en un discurs és més important el que es deixa de dir que el què realment es diu, sinó per com criden els sentiments des de dins.

És un moment prou intens, no? Dues persones, una al costat de l'altre, que no necessiten parlar per dir-se res. Que no tenen aquella necessitat de trencar-lo i posar-se a intercanviar paraules sobre del temps, o qualsevol altre tòpic. Que es podrien passar hores i hores així, i que se les passen. Tant se val que siguin les 4 de la matinada, o que faci fred, o que tinguin milers de coses a dir-se un a l'altre. Potser és que en el fons aconsegueixen dir-se-les, no? No amb paraules òbviament, però si amb mirades, gestos, sospirs... . Els que els hagueu viscut, estareu d'acord amb mi en que pot arribar a ser un moment molt íntim, molt més que altres que aparentment també ho semblen. I pels que no ho hagueu viscut, sabreu de què parlo quan ho feu.

Un consell. No ho feu sovint, contra més ho fas, més t'agrada. I pot arribar a ser una droga que et podria portar a deixar de dir moltes coses. Com sempre la clau esta en trobar l'equilibri.

Miratges

2010-04-04T17:04:00.000+02:00

Altes hores de la matinada, inclús potser ja apunt de despertar-te. Estàs somiant, tant se val si és un somni bonic o no, el cas es que dins del somni te n'adones de que estàs somiant. És un: d'acord, no cal que em preocupi per el que acaba de passar perquè sé que és un somni. Us ha passat mai? Suposo que sí, no dec ser la única persona en el món a qui li passen aquestes coses, pecaria d'egocèntric si ho pensés. El cas és que...és curiós, no? Que dins d'un somni arribis a ser conscient de que estàs tenint un somni. És com si et despertessis allà dins i qualsevol cosa que passés et donés igual, perquè saps que en minuts obriràs els ulls i tot haurà desaparegut. O, en el cas de que fos un somni bonic, és dur saber mentre ho estàs vivint que allò s'acabarà quan et despertis.

Bé, ara que ja tenim l'ou a la paella, anem a girar la truita. I si fos al revés? I si en comtes de ser conscient en un somni de que estàs somiant, fossis conscient en una situació real de que allò és un somni? Metafòricament parlant, clar, si l'estàs vivint òbviament serà real. O sigui, vius una sèrie de situacions desgraciades, però per alguna raó penses...no pot ser, no em pot estar passant això a mi. O, al contrari, vius experiències que son dignes d'entrar en els somnis més dolços que hagis tingut mai, i no te les acabes de creure, perquè hi ha alguna cosa a dins teu que et diu: no te'n refiïs, en qualsevol moment pots despertar-te i obrir els ulls, i tot això s'haurà acabat. Com si estiguessis davant d'un miratge, no d'una realitat. Ha de ser dur també.

Si us fessin triar...què triaríeu? Potser, encara que sigui més dur, sempre es millor viure el somni sabent que acabarà, que no adonar-te'n enmig d'un somni que et despertaràs en breu. D'aquesta manera almenys tens el record del que has viscut, encara que el despertar-se i el tornar a la realitat sigui més dur.

De fons sona: Realidad o Sueño - Jarabe de Palo

Diàlegs III

2010-03-23T00:26:00.003+01:00

-¿Hola?

-Santo cielo...¿me ha tocado un apartamento?

-¿Qué me contabas del aeropuerto de Nashville?

-Ya no me acuerdo. Pero ya he llegado a casa, ¿te aclaraste con esas horribles carreteras?

-Claire...mi padre está muerto.

-Lo sé...

-¿Lo sabes?

-...reconozco que no se mucho de todo, pero sí de todo lo que yo se, o sea de las...personas.

-Y yo pensaba que era misterioso.

-Créeme, nadie es tan misterioso como se cree que es.

-Todos me conocen y yo no se quienes son....y nunca había visto un cuerpo sin vida.

-¿Y nunca has cogido el coche y recorrido el país por tu cuenta? No se...todo el mundo tiene que hacer ese viaje una vez en la vida, tu sólo con tu música.

-No puedes imaginarte el volumen que alcanza el hijo de mi primo cuando grita.

-Estoy de acuerdo, lo único que queda es la impresión que has causado en los demás.

-Es más importante saber a dónde vas. ¿Nunca has viajado por placer, verdad?

-Hace poco he decidido que las cosa son, o blancas o negras.

-Y entonces nos pusimos a ayudar, y ahora no puedo evitarlo...no puedo evitar ayudar!

-De acuerdo! Volveré en coche, al menos parte del camino. Viajaré por carretera. El año que viene pensaba hacerlo con Mitch....¿por qué lo llamo Mitch?

-Pasé tanto tiempo pensando en todas las soluciones posibles que olvidé cual era realmente el problema.

-¿Alguna vez piensas: estoy engañando a todo el mundo?

-Ni te lo imaginas...

-Los hombres ven las cosas dentro de una caja, y las mujeres en una habitación redonda.

-Mira qué joven era aquí...no querían que se casaran con él. Se conocieron en uns ascensor.

-He pasado durmiendo la mayor parte de mi vida.

-Yo también.

-¿Quieres tomar una cerveza por teléfono?

-Lo que dicen es que al final te aceptan, a los diez minutos o al cabo de diez años. Por eso es bueno desahogarse...o no desahogarse, en fin, por lo menos lo hemos hablado. Pero...es lo que dicen.

-Es lo que dicen ¿no?

-Sí...es lo que dicen.

-Siempre me ha intrigado una cosa ¿quiénes lo dicen?

-Ya sabes....ellos!

-¿Ellos?

-...eses inevitable colectivo, ellos.

-¿¡Y quien dice que tenemos que hacerles caso!?

-Ellos mismos!

-...mee duele la oreja.

-Sí...así es. Y yo tengo que levantarme dentro de dos horas. Estaré encantadora...me voy a Hawai.

-Ve y diviértete.

-Iré y dormiré. Me monté estas vacaciones intercanviando algunas rotas.

-...

-...voy a colgar.

-Espera! ¿cuando vuelves?

-...

-¿Hola? ... sigues ahí?

-...sí. Estaba pensando que esto resulta mejor por teléfono. Así es mucho mejor...tal vez no deberíamos volver a vernos las caras.

-...me ha gustado.

-Eh....sólo estas a 45 minutos de aquí. Quedamos a medio camino y vemos como amanece? Me costará menos seguir despierta que levantarme luego.

-Tu crees?

-Creo que eso es lo que dicen.

*I de fons sona: Come Pick Me Up

When Your Mind's Made Up

2010-03-17T00:12:00.001+01:00

El ritme que ha agafat el blog últimament no és el correcte. A principis d'any em vaig proposar penjar més coses, vaig començar la secció de diàlegs, d'anar comentant les pelis que anava veient, però tot s'ha quedat en fum. Potser el fet d'haver començat rehabilitació, i no tenir tant temps lliure també ha influit. Però bé, perquè això no estigui parat us deixo una cançoneta d'una peli que potser algun dia comento per aquí i que us recomano: Once.

When You Mind's Made Up - Glen Hansard

So
If you ever want something
You call, you call
And I'll come running to fight
And I'll be at your door
And there's nothing worth running for

When your mind is made up
When your mind is made up
There's no point trying to change it
When your mind is made up
When your mind is made up
There's no point trying to stop it

You see you're just like everyone
When you share your falls
All you want to do is run away
And hide all by yourself
When there's fall, there's fall
There's nothing else

When your mind is made up
When your mind is made up
There's no point trying to change it
When your mind is made up
When your mind is made up
There's no point even talkin'
When your mind is made up
When your mind is made up
There's no point trying to fight it
When your mind, your mind

There's no point trying to change it
When your

So
If you ever want something
Then you call, call
Then I'll come running

Com una partida d'escacs

2010-03-04T01:04:00.002+01:00

Tinc dues notícies, una bona i una dolenta: quina voleu primer? -La dolenta, sempre primer la dolenta! Doncs, la dolenta és que tinc ganes d'escriure i després d'aquestes línies potser cau alguna reflexió si la inspiració i el temps (que no el clima) m'ho permet. La bona, és que de moment no surt res bo per la història. He intentat tres o quatre cops tirar endavant amb el segon capítol, però no em convenç res del que surt. Potser és que directament és la història la que no em convenç, o que veig massa complicat plasmar en uns quants capítols el que vull fer-vos veure, o que és difícil fer-ho de manera que jo gaudeixi escrivint i vosaltres llegint...faré algun intent més, però si segueix la meva sort potser l'abandono.

-Crec que has confós termes...has dit la bona en el lloc de la dolenta i al revés- Ah! sí, tens tota la raó. Però segur que des d'algun punt de vista ja és correcte tal i com esta. Algú que odiï haver de llegir entrades segur que esta d'acord amb la meva valoració de les notícies. Sempre hi ha els dos punts de vista, bo/dolent...què és què? Per algú, una bona persona serà qui ajudi als altres, per algú altre no serà tant bo si els ajuda malament o si ho fa d'una manera difernt a la que ell faria. Sempre hi ha aquell punt de subjectivitat del que costa tan desfer-se per valorar segons quines coses. Igual que "siempre hay un pez mas grande" (ara mateix no recordo a quina peli vaig sentir-ho, però quina gran veritat!), sempre hi haurà algú que allò que tu dius que és blanc, ell diu que es negre. I l'hauràs d'acceptar, perquè potser la seva experiència, i el seu punt de vista son molt diferents al teu. No la compartiràs, no. Però qui et mana a fer-ho? Sempre que hi hagi motius raonables, cadascú mira de fer valer els seus arguments per defensar la seva posició. Igual que en una partida d'escacs cada bàndol juga i sacrifica les seves peces com vol, però en el fons els dos busquen el mateix: salvar al rei.

Empatia senyors, posar-se al lloc de l'altre és la clau per entendre moltes coses. Clar que sempre n'hi haurà algunes que no s'entendran mai.

Inside Out

2010-02-22T00:10:00.001+01:00

El públic demana el segon capítol...però aquest no arribarà fins d'aquí uns dies. Necessito plantejar-me bé les línies que ha de seguir (no, no ho havia fet!) i això requereix d'asseure'm un dia, cridar a la inspiració i prendre-m'ho amb calma. Amb l'altre no ho havia fet, però crec que amb aquesta és més important per fer-la com vull :).

I res més, fa dies que no estic massa inspirat ni motivat per escriure res. Així que actualitzo de la manera que més ràbia em fa veure als altres blogs, deixant una cançó. Almenys perquè això tingui una mica de moviment. Aquí teniu ;).

Bryan Adams - Inside Out

the biggest lie you ever told - your deepest fear 'bout growin' old
the longest night you ever spent - the angriest letter you never sent
the boy you swore you'd never leave - the one you kissed on new years's eve
the sweetest dream you had last night -- your darkest hour, your hardest fight

i wanna know you - like i know myself
i'm waiting for you - there ain't no one else
talk to me baby - scream and shout
i want to know you - inside out
i wanna dig down deep - i wanna lose some sleep
i wanna scream and shout - i wanna know you inside out
i wanna take my time - i wanna know your mind
ya know there ain't no doubt - i wanna know you inside out

the saddest song you ever heard - the most you said with just one word
the loneliest prayer you ever prayed - the truest vow you ever made
what makes you laugh, what makes you cry
what makes you mad, what gets you by
you highest high, your lowest low - these are things I want to know

i wanna know you - like i know myself
i'm waiting for you - there ain't no one else
talk to me baby - scream and shout
i want to know you - inside out
i wanna dig down deep - i wanna lose some sleep
i wanna scream and shout - i wanna know you inside out
i wanna take my time - i wanna know your mind
ya know there ain't no doubt - i wanna know you inside out
i wanna know your soul - i wanna lose control
c'mon n' let it out - i wanna know you inside out
dig down deep - lose some sleep
wanna scream and shout - i wanna know you inside out
i wanna know you inside out
i wanna know you inside out
tell me everything baby..
ya..i wanna know you inside out
tell me everthing baby..
i wanna know you inside out
ya i wanna know you inside out
tell me everything
i wanna know you inside out

Capítol 01

2010-02-09T23:58:00.004+01:00

Dissabte, 11:23 minuts del matí. El despertador fa setmanes que esta endarrerit, per tant deuen ser les 11:30 passades....- quina ràbia! Ara sembla que hagi perdut uns minuts d'aquest...fantàstic dia? - s'aixeca i puja la persiana, - si, possiblement es podria catalogar com a fantàstic.

Es passeja breument pel menjador encara amb els ulls mig oberts. Encara hi ha restes de pizza, patates i tot tipus de llaunes escampades pel terra i la taula. -Uff...després m'hi poso.

Als voltants de les 12:00 i després d'enfundar-se la samarreta que li van regalar la nit anterior amb el seu nom i el número 13 a l'esquena, surt de casa seva direcció al camp de futbol que queda a pocs minuts. S'hagués quedat dormint un parell d'hores més, però per ell renunciar a una "paxanga" amb els amics va contra els seus principis... . Al arribar veu que dels 10 que havien de ser només se'n han presentat dos, tres amb ell.

El pensament de que encara podria estar dormint tranquil·lament al seu llit comença a lluitar contra les minúscules ganes de jugar que havia anat agafant de camí al camp. I aquest pensament acaba guanyant la batalla quan a falta de 10 minuts per dos quarts de dotze només ha arribat un quart jugador pel partit. Esta de mala llet, de sobte el dia que es podria catalogar com a fantàstic passa a ser un d'entre molts.

Sona el despertador. A la mateixa hora de cada dissabte, 11:00. Entra al lavabo, es renta la cara i saluda als seus pares. Avui, al contrari de la majoria de dies, s'ha llevat de bon humor. Així que esmorza amb ells i comparteix uns minuts sobre el què faran cadascú durant el dia.

Després de dutxar-se i arreglar-se surt al carrer mentre repassa la conversa que va tenir la nit anterior amb el seu xicot. Li va quedar una sensació agredolça. Per una banda ella és optimista, creu que ell passa un dels molts moments de dubte que altres vegades han estat capaços de superar, però per l'altre, la superstició sobre els mesos que estan apunt de celebrar des del seu inici de la relació, la fa sentir un pèl incòmode, no les té totes.

Mentre passa pel costat del camp de futbol veu com un noi s'apropa a la reixa que els separa. Les seves mirades es creuen i el temps s'atura durant uns segons. Ell només venia a buscar la pilota que havia quedat darrera la porteria. Quan es gira per tornar amb els seus companys, veu el número que porta a l'esquena. Sospira.

Jeux d'Enfants

2010-01-31T22:15:00.002+01:00

Jeux d'enfants, o Quiéreme si te atreves (un altre dels molts lluïments en traduccions dels títols al castellà o l'anglès Love me if you dare) és una bonica història d'un joc. Un joc que comença entre un nen i una nena quan els dos encara són massa petits i ignorants per analitzar les conseqüències que pot arribar a tenir. ¿Cap ou pas cap? ¿Capaz o incapaz? Tant senzill com això. Un exemple:

-Una hora a la pata coja ¿Capaz o incapaz?

-Capaz!

I quina recompensa té aconseguir el repte posat per l'altre? Doncs rebre i tenir en possessió una bonica caixa metàl·lica d'aquelles antigues. Una caixa amb un valor sentimental especial per ells dos, una caixa que representa l'amistat entre els dos nens, el nexe, allò que els fa diferent a la resta. És el seu joc i ells dos son els únics participants encara que a vegades altres persones surtin perjudicades per els reptes que es posen, i la caixa és l'objectiu.

Però aquets motius van canviant amb el temps al mateix ritme que canvien els reptes que es proposen un a l'altre. Són més perversos, més arriscats. Igual que quan eren nens tenien la necessitat de jugar per evadir-se de la fosca realitat que els dos patien, ara tenen la necessitat de jugar per seguir vivint un a prop de l'altre, i el joc és l'excusa per fer-ho i per no lluitar contra el seu propi orgull, sincerar-se un amb l'altre i poder deixar de fer les bogeries que fan per posseir la màgica caixa.

Personalment és una pel·lícula que em va fascinar. L'estil de narració que recorda a Amelie (tot i que el guió esta escrit d'abans), el toc especial que li trobo al cine francès, la banda sonora (ocupada en gran part per varies versions de La Vie en Rose), i el final, li donen un encant que la fa diferent. Molt recomanable.

El Sistema

2010-01-21T22:06:00.000+01:00

L'altre dia mentre feia una petita pausa en l'estudi per reflexionar una mica (o sigui, mentre pensava en els núvols quan feia estona que tenia els apunts a sobre de la taula i estava evitant posar la visa a sobre d'ells), vaig estar donant-li voltes a una de les frases de la pel·lícula què us vaig recomanar en l'anterior entrada. És aquesta:

(...)

-Cuantos años tienes?

-Veintitrés

-Veintitrés años...hijo, no crees que deberías estudiar una carrera, buscar empleo, hacer algo de provecho en tu vida?

-Verá señor Franz el éxito profesional es un invento del siglo XX, yo...no quiero eso.

(...)

Pensem-hi...per què vivim? Potser els més pessimistes dirien: perquè és el que ens toca fer. Però la gran majoria suposo que podria respondre bastant fàcilment a la pregunta (i m'incloc): per ser feliços, perquè cadascú té la seva funció en aquest "joc", o pel simple fet de pensar: i per què no vivim? O sigui, pensar que si estem aquí és per alguna cosa. D'acord, fins aquí no hi ha problema. Ara bé, anem a centrar-nos en la resposta més típica i tòpica, la felicitat. Què necessitem tenir, què necessitem fer o què necessitem viure per aconseguir-la? Cadascú que pensi per ell mateix. No sé si enteneu a on vull arribar...

Vivim educats, per treballar, tenir un sou, poder cobrir (almenys!) les nostres necessitats vitals i viure còmodament amb la gent que ens estimem i ens aporta aquesta felicitat. La societat, el sistema per dir-ho d'una manera més global, només pot funcionar d'aquesta manera? Home...si porta tants i tants milers d'anys funcionant així...per alguna cosa serà, no? Sí, tens tota la raó, però realment estem agust vivint així? Si fesim una enquesta per veure quanta gent treballa allà on vol, en el què vol, en el que el fa feliç, quanta gent té el sou que vol, quan vol, i quanta gent viu en les condicions que li agradarien, al lloc on desitja...no creieu que una gran part dels enquestats no reuniria aquests requisits? Però Àlex...estàs descrivint un "sistema" utòpic. Ostres! és veritat...que boig que estic, en quin cap cap que tothom treballi d'allò que li agrada, que qui vulgui ser actor, sigui actor, qui vulgui ser futbolista, que sigui futbolista, qui vulgui ser auxiliar administratiu, que sigui auxiliar administratiu, qui vulgui ser escombriaire, que ho sigui també! Ningú voldrà ser escombriaire... . I si algú volgués ser-ho? Potser si no estiguéssim educats per intentar viure com és molt difícil d'aconseguir, no aquestes feines "menys agraciades" no tindrien la reputació que tenen, i el fet de fer d'escombriaire no estaria mal vist, perquè...òbviament la gent que avui en dia treballa d'això segur que no és el que s'imaginava de petit. Si de petits no ens imaginéssim què és el que volem ser de grans, potser el que al final acabem sent, ens proporcionaria més felicitat, no seria una decepció o no ens portaria a resignar-nos. Utopia un altre cop... sí, però aquest cop prefereixo ser un optimista boig, que un pessimista sensat.

Hacia Rutas Salvajes

2010-01-16T02:48:00.000+01:00

Deixar-ho tot, la família, una carrera acabada de manera excel·lent, donar un munt de diners estalviats, i endinsar-se en un viatge en busca de si mateix i de l'harmonia amb la naturalesa. Aquest és de manera molt resumida l'argument de Hacia Rutas Salvajes (Into the Wild) de Sean Penn. Una pel·lícula basada en un llibre de mateix nom que alhora esta basat en les notes del diari de viatge de Cristpher McCandless. Per tant, sí, esta basada en una història real.

Aquest noi va tenir el valor de fer el que potser a molts de nosaltres se'ns ha passat pel cap alguna vegada, jo recordo haver comentat : Si tingués els diners suficients, em compraria una illa deserta i m'aniria a viure allà, de la natura, sense haver de treballar per ningú i dependre de ningú. Potser aquesta opció és una mica covard, en una illa deserta pots controlar més o menys el que habita en ella i el fet de tenir molts diners et dona la tranquil·litat de quan et faci falta poder-los fer servir. Però...deixem les paranoies meves per un altre ocasió. La forma en què esta narrada, la banda sonora, els paisatges, els pocs diàlegs que apareixen però que tenen una gran profunditat....fan que els 140 minuts que dura la pel·lícula vagin passant amb el desig de saber si després de tot, ha trobat el que buscava. Molt recomanable.

"No necesariamente lo importante en la vida es ser fuerte, sinó, sentirse fuerte, medir tu capacidad"

Pensar Menys, Actuar Més

2010-01-08T00:49:00.003+01:00

Aquest és un dels meus propòsits per aquest any. Dic un dels meus, perquè hi ha algun més, però són més superficials.

I per què això de pensar menys i actuar més? Doncs molt fàcil, perquè a vegades em dono compte de que penso massa les coses. Penso massa en les conseqüències que pot tenir actuar davant d'una situació, d'un sentiment... . Reflexiono i analitzo les possibles realitats que esdevindran després, les bones i les dolentes. Segurament es tracta d'un sistema de defensa per evitar mal rotllos, sorpreses inesperades, per no emportar-se decepcions...però també és una barrera. Una barrera per saber què és el que podria haver passat, mai és el que podria haver passat. Perquè ho sigui t'hi has d'arriscar però llavors ja no és el que podría haver passat, el condicional desapareix i passa a ser real i això és el que a vegades m'espanta. Una barrera per viure noves emocions. Molts cops, intentant aconsellar a algun amic/amiga, els hi he dit allò de: és millor fer-ho i lamentar-se, que no fer-ho i lamentar-se, potser aniria essent hora d'aplicar-m'ho.

Una noia que treballava aquí al costat de casa meva a un centre d'aquests que fan massatges i que per tant no em coneixia de res, em va fer una petita demostració de reiki (després de fer-me el massatge que me mare m'havia regalat) i em va dir que tenia els peus molt freds i això volia dir que potser avegades era massa racional (no recordo ben bé com m'ho va dir, però venia a ser això). Vaig estar pensant en aquestes paraules varis dies, no se perquè però ens vam entendre molt bé l'hora i poc que vam compartir a la sala de massatges, em va explicar algunes coses de la seva vida personal, suposo que ella també se sentia agust. La vaig veure alguns dies més tard, tenia ganes de dir-li alguna cosa, però pensava: ja no es deu recordar de mi; només vaig ser un client més amb qui va parlar una mica més del compte; demà, si la vec demà li dic alguna cosa... . Potser si no hagués pensat tant i hagués actuat més l'hagués arribat a conèixer una mica i ara hagués hagut de posar algun altre exemple.

Bé, aquí queda. Algú vol compartir-ne algún?

L'any s'acaba...

2009-12-27T16:05:00.000+01:00

Queden 4 dies perquè finalitzi aquest any 2009, i toca fer balanç...o no?

Almenys penso que si que toca pensar en aquelles coses que potser no han anat com desitjàvem, ja sigui per culpa nostre, o d'altres factors que escapen a les nostres mans. Toca fer-se nous propòsits per el 2010. Però perquè sempre ens els hem de fer quan acaba l'any? Qualsevol dia de qualsevol dels 12 mesos pot ser tant bo per afrontar un nou propòsit, però suposo que per allò de que sempre estem pendent del temps i de quan comencen i acaben les coses ens és més fàcil fer-ho per aquestes dates, el factor psicològic torna a fer efecte.

Personalment, el 2009 ha acabat millor del que va començar. I no parlo de feina, uni, handbol...sinó de mi mateix amb el món. No fa masses setmanes un comentari possiblement massa subjectiu em va fer donar-me compte de què potser feia un temps que havia perdut una mica el nord en aquest sentit. Crec que l'estic recuperant, almenys jo ho sento així. Espero que no sigui una sensació passatgera.

Proposo un "joc" per els pocs que aneu entrant sovint...que cadascú es pensi un propòsit per compartir aquí amb la resta i a la següent entrada, on exposaré el/s meu/s, el compartiu amb la resta de comentaristes :). Qui vulgui jugar...a pensar!

Per últim, porque todo empieza cerca del final desitjar-vos un bon cap d'any i una bona entrada al 2010 (dubto que torni a actualitzar, tot i que idees no me'n falten). Una abraçada!

FitoFitoFitoFito

2009-12-14T23:53:00.000+01:00

Després de més de dues setmanes sense actualitzar...crec que ja va essent hora, no?

I què puc posar?¿ Doncs tot i que tinc idees pel cap, sobre textos, reflexions, històries...etc. avui crec que en senyor Fito i els seus companys Fitipaldis es mereixen aquesta entrada. Per fer-nos gaudiar ahir d'un gran concert, per les mítiques cançons que tothom es sabia ahir i per les no menys mítiques que no tenien tanta resposta del públic, per totes les frases bones que tenen i perquè espero poder tornar a sentir-los en directe en poc temps.

Què més, què més...demà toca ressonància. Vorem si en una setmana que és quan tinc la visita amb el metge ja se (per fi) què és el que tinc. Ja fa quasi dos mesos que no entreno, i ara amb festes...crec que el meu volum de massa corporal pot perillar de manera alarmant! Per tant tocarà aplicar-se al gimnàs si encara haig d'estar massa temps al paro de l'esport.

Bé, per corroborar que Fito té moltes frases bones, estic escoltant la discografia sencera en "modo aleatorio" i estic segur que de les quatre següents cançons que sonin puc treure una d'elles:

- Catorce Vidas son dos Gatos...massa fàcil, jajaja. Frase: si te cabe el cielo en un abrazo siempre habrá una estrella para ti.

- Me acordé de ti...joer toquen totes del nou CD. Frase: nunca se para de crecer, nunca se deja de morir.

- Abrazado a la tristeza. Frase: menos mal que con los rifles no se matan las palabras.

- El ojo que mira: Soy todo lo que me pasa. (per cert, títol del llibre que va treure l'any passat)

Res més, seguiu passant per aquí! Intentaré no trigar tant a actualitzar :). Petons!

Reflexió XV

2009-11-26T21:39:00.000+01:00

Què busques en la teva parella ? Com la definiries? Quines qualitats t'agradaria que tingués? Com seria físicament? I mentalment, el seu interior, caràcter...? Creus que existeix algú que pugui reunir tots aquests aspectes? Bé, això que bé podrien ser titulars d'alguna revista juvenil com superpop o bravo (i ho poso en cursiva perquè la frase no és meva) són preguntes fàcils de contestar?

Sí, és fàcil contestar-ho des d'un punt de vista objectiu. Crec que si li fas una pregunta a algú mai et dirà: busco a una persona antipàtica, aburrida, que no tingui personalitat. Sinó al contrari, tothom contesta casi sempre el mateix. Sinó (sobretot els que esteu desaparellats) feu la proba i penseu-ho mentalment; com us imagineu a la vostra parella? Crec que hi algunes qualitats en que tots (o almenys la gran majoría, no vull que ningú se s'ofengui) coincidiríem. Però per altre banda, penso que no. Tot i que aquest "no", potser no es refereix a buscar a la parella sinó a trobar-la. L'altre dia una conversa m'hi va fer reflexionar, em pregunten: tu què busques en una persona? i vaig pensar: ostres, si començo a dir qualitats semblaran totes molt obvies així que vaig contestar: crec que més aviat seria més fàcil preguntar (i contestar) què és el que no busco. Llavors la meva companya de conversa em diu: val, llavors que és el que no busques? Però es que tampoc vaig saber respondre res que no fos bastant típic. Al final vam arribar a la conclusió que no ho podem respondre. Per què? Per què ens "rendim" buscant la parella amable, guapa, simpàtica, responsable? Potser perquè la societat ens a fet creure que existeix? Perquè ja des de petits, tots els herois i princeses dels contes segueixen un perfil. I de no tant petits en les pel·lícules, llibres, sèries, també tots els protagonistes acostumen a seguir un patró. Per tant, com és que la gent s'emparella si la gran majoria busca la parella ideal i aquesta no existeix? Doncs perquè la raó de tot, no esta en el que busquem, sinó en el que trobem. Al final, acabem trobant a algú de qui ens enamorem, que ens atrau de forma inexplicable. I la nostra raó no la veu com a la parella perfecte, el cor...ja és un altre història.

Mirades i paraules

2009-11-15T23:28:00.001+01:00

Hi ha mirades que diuen molt més que totes les paraules del món juntes. Per què?

Quants cops pensem les coses abans de dir-les? Em refereixo a coses profundes, coses que tenim a dins, emocions, sentiments. És cert que depèn molt de la persona, però crec que la gran majoria al tractar un tema important pensa molt les paraules que surten de la seva boca. Almenys passen de manera fugaç pel seu cervell, i aquelles que es poden mal interpretar, que poden fer mal, es substitueixen per d'altres.

Però...i amb les mirades? És tant fàcil canviar la mirada que tenim en un determinat moment per un altre que no vulgui dir tantes coses, com en el cas de les paraules? Aquesta "censura" que poden passar les paraules la podem aplicar a aquest fenomen visual? És complicat. Potser perquè les mirades acostumen a ser un acte reflex a algun comentari, algun fet, i és difícil controlar-ho.

Penso que amb les paraules podem mentir fàcilment. Podem desviar l'atenció cap un altre tema. Podem argumentar les coses de tal manera que semblin tot el contrari del que nosaltres sentim. Podem enganyar a l'oient, a vegades amb un simple "t'ho juro", perquè passen per un procés abans de ser dites. Les podem pensar, i analitzar encara que sigui en mil·lèsimes de segon, les conseqüències que poden tenir. Però una mirada no menteix. El missatge que a vegades desprenen els nostres ulls deixa veure molt més de nosaltres que qualsevol altre cosa. Sinó, penseu: quants cops no ha calgut ni una paraula per entendre perfectament el que l'altre persona vol dir, o el que sent? Un munt.

Potser ho estic exagerant una mica. Però que ningú em mal interpreti. No estic dient que tot el que es digui sigui mentida, que les paraules no valen res, no. Sinó que les mirades són sinceres, almenys ho són molt més del que ho poden arribar a ser les paraules.

You know what some might say

2009-11-08T23:05:00.001+01:00

Bé, porto una estona aquí aturat davant de l'ordinador i no surt res. Fa dies que tinc ganes d'escriure alguna reflexió, alguna cosa interessant, però no acabo de saber què és perquè a l'hora d'escriure em quedo en blanc. Perquè? Doncs si ho sabés no estaria escrivint això.

Potser perquè realment no estic inspirat per trobar quelcom que em motivi suficient com per dedicar-li una estona, o perquè tinc tantes coses a dir que em col·lapso i no surt res clar, o perquè sobre del què m'agradaria escriure no vull publicar-ho aquí...ni idea. El cas és que: tinc ganes d'escriure, no se sobre què escriure, i no se el perquè no se sobre què escriure. Així que...recurso fácil: us deixo una cançoneta. Some Might Say d'Oasis, per escoltar-la aquí :).

Some might say

Some might say that sunshine follows thunder
Go and tell it to the man who cannot shine
Some might say that we should never ponder
On our thoughts today cos they hold sway over time
Some might say we will find a brighter day
Some might say we will find a brighter day

Cos I've been standing at the station
In need of education in the rain
You made no preparation for my reputation once again
The sink is full of fishes
She's got dirty dishes on the brain
It was overflowing gently but it's all elementary my friend

Some might say they don't believe in heaven
Go and tell it to the man who lives in hell
Some might say you get what you've been given
If you don't get yours I won't get mine as well

Some might say we will find a brighter day
Some might say we will find a brighter day

Cos I've been standing at the station
In need of education in the rain
You made no preparation for my reputation once again
The sink is full of fishes
Cos she's got dirty dishes on the brain
And my dog's been itchin'
Itchin' in the kitchen once again

Some might say
Some might say
you know what some might say
you know what some might say
Some might say

Diàlegs II

2009-10-27T01:27:00.001+01:00

-Però que ha passat? -Li passa un braç per l'esquena per abraçar-la.

-Res...es igual, no tinc ganes de parlar-ne, a més sempre et menjo l'olla amb les mateixes coses i no vull rallar-te tampoc.

Ella segueix mirant al terra mentre l'aire cada cop més fred de la nit acarona les seves cares.

-Em fa gràcia... . -Ell desvia, per primer cop des que s'han vist, la seva mirada del seu rostre.

-El què?

-Això que dius de que em ralles explicant-me les teves coses. Més que res perquè m'ho diu molta gent.

-Però no és dolent que t'ho diguin, no? -Aquest cop sí, les seves mirades es creuen per primer cop en els 10 minuts que porten asseguts a l'acera del carrer. Només per un instant fugaç, ja que ara és ell qui desvia la mirada al terra.

-No, suposu que no. Però m'agrada preocupar-me per la gent que m'importa, i si no tens ganes de parlar, ho respecto. Però això de que em ratlles, ni pensar-ho, al contrari em fas sentir important donant-me la teva confiança, i si a sobre puc ajudar-te d'alguna manera doncs seria la meva manera de tornar-te aquesta confiança.

Un petit somriure es dibuixa en els seus llavis mentre recolza el seu cap a l'espatlla d'ell. El silenci regna en el carrer. Durant uns minuts només senten les fulles dels arbres mogudes pel vent.

-S'ha acabat. És un imbècil. -Tímides llàgrimes comencen a caure dels seus ulls- Com et vaig dir, ja feia uns mesos que la cosa no anava massa bé, però aquestes dues últimes setmanes ha estat insuportable. -Esclata a plorar... .

-Shh....tranquil·la, ja esta... - ell li frega l'esquena per intentar calmar-la.

-Es que, perquè sóc tant tonta? Mira que fa temps que sabia que les coses no acabarien bé, però seguia tenint esperances, seguia estimant-lo... . De veritat que m'ha fet sentir com una merda. M'ha tractat fatal, i jo encara m'he acabat creient que tot era culpa meva.Com podem arribar fins aquest punt? És una bogeria...

-Ja ho saps, els sentiments poden amb tot.

El silenci torna a envair el carrer. Ella segueix plorant, tot i que de manera més calmada.

-Vine -Ell gira el seu cos per poder abraçar-la- Desfogat, va...aprofita per treure-ho tot.

Li torna l'abraçada, amb força, i plora amb ràbia. Durant un parell de minuts es queden en silenci, sense dir-se res. De cop ella es retira poc a poc, i queden recolzats un amb el cap de l'altre. Els seus llavis queden a pocs centímetres. Una fugaç necessitat de besar-lo passa pel cap d'ella, però finalment ell acaba retirant-se enrere, mentre li agafa la cara carinyosament per eixugar-li les llàgrimes.

-Ja?

La seva pregunta no rep resposta, així que torna a abraçar-la.

-Aix...va, no hi pensis més...no es mereix que estiguis així.

Resten un altre estona així abraçats, fins que ella es decideix a trencar el silenci.

-Gràcies, no entenc com ets així amb mi...

Perquè no suporto veure't plorar?, perquè t'estimo? perquè em fas sentir important? perquè no importa el fred que fa si estic amb tu? perquè sóc el teu amic? perquè m'agrada ser-ho? perquè sé que t'agrada que ho sigui? perquè sé que t'ajuda? perquè si em passés a mi esperaria el mateix?...sí, potser aquesta última és la més adient.

Després d'uns moments de silenci ell respon.

-Suposo que perquè sé que quan jo sigui el que esta malament, tu estaràs aquí també.

-Sempre que ho necessitis.

Els seus cossos se separen per fi. Noten el fred després d'haver-se acostumat a la calor de l'altre. Els dos miren al terra sense saber massa què dir o què fer a continuació. Ell mira el mòbil.

-S'ha fet tard...t'acompanyo a casa?

-Val...

Ell es disposa a aixecar-se però ella l'agafa per la mà...

-Espera. Quedem-nos 10 minuts més.

Torna a seure. Ell li passa el braç per sobre, i ella torna a recolzar el cap sobre el seu pit. Passen els deu minuts en silenci, però dins seu els sentiments criden ben fort.

Reflexió XIV

2009-10-18T23:51:00.002+02:00

Els nostres millors somnis, aquells que anhelem amb més força perquè es compleixin, aquells que ens fan llevar amb una sensació de benestar superior (sovint seguit d'una petita decepció al comprovar que estàvem somiant), aquells que recordes just després de tancar els ulls amb l'esperança de tornar-los a "viure", aquells somnis poden convertir-se en el nostre pitjor malson. ¿Però això no té lògica, no? Un malson és aquell somni que t'inquieta, que et provoca una angoixa atabalant. Aquell que et fa despertar de cop, per algun ensurt, per haver "viscut" alguna situació de perill, de tristesa. Si, però també podem dir, de forma metafòrica que un malson és aquell fet que no et deixa dormir (valgui la redundància), aquella situació que et preocupa sense la necessitat d'haver-ho somiat. És en aquest aspecte on els nostres millors somnis poden arribar a convertir-se en el nostre pitjor malson. En el moment que aquest somni que desitgem amb totes les nostres forces perquè es compleixi, acaba essent una obsessió, una necessitat.

Hi ha una frase d'una pel·lícula (Domino) que diu: "decidí no exponer demasiada emoción en una cosa...porque te expones al dolor de perderla", per tant suposo que la clau esta aquí, en l'equilibri, no? En no obsessionar-se, no jugar-ho tot a una carta, a no tenir només un gran somni. Però això...costa tant. Perquè una cosa és saber la teoria i l'altre poder-ho portar a la pràctica, i és aquí quan entra en joc un aspecte poc controlable per nosaltres; el desig, el subconscient, el sentiment. I és llavors quan els nostres millor somnis es converteixen en malsons.

In Treatment

2009-10-09T01:19:00.001+02:00

Bé, com a alguns us he comentat fa dies que m'he enganxat a una nova sèrie. In Treatment, va de les sessions que realitza un psicòleg amb 4 dels seus pacients. Òbviament cada setmana les històries van evolucionant i t'enganxen bastant. Dura 30 minuts cada capítol y es la sessió íntegra que té amb cadascun d'ells, diàleg, diàleg i més diàleg. Òbviament al veure-ho, y escoltar-ho pels actors fa molt més efecte que llegint-ho, però bé, he intentat reproduir-ho de la millor manera.

Laura: Estábamos apracando, Andrew me dijo: "¿Quieres ir al cine o quedarte en casa?" y dije...dije "sí!". Él dijo "¿si el cine?" y dije "sí, me casaré contigo"

Paul: Entonces ¿de dónde crees que este sí, de dónde viene cuando todo lo que has estado diciendo de Andrew, todo lo que has estado haciendo realmente durante las últimas semanas era en realidad un gran no?

-¿Que quieres decir, que Andrew me llevó allí para darme una lección? ¿para ensenñarme lo bueno que podría ser para nosotros? Porque yo no lo creo, Andrew es un psicólogo bastante medicore...escúchame, acabo de decir si y ya estoy hablando mal de mi futuro marido

- No has contestado a mi pregunta, Laura. De dónde vino este SI?

-Realmente no entiendes por qué le dije que si?

-...

-Fue porqué tu me dijiste no.

-Porque....porque te dije que no?

-Toda la situacion es un jodido no. No te estoy culpando, no te estoy acusando. Solo...

-Esperabas una reaccion diferente? En tu...fantasia...como podria responderte cuando dices...que estas...vamos a decir, "enamorada de mi"?

-Primero, quítale las comillas a "enamorada de ti", es insultante. Y deja de hablar de fantasias, porque las fantasias son para niñas tontas. Sabes, estamos hablando de la realidad, la cual es que estoy enamorada de ti...

-Pero yo todavia...

-Esa es la realidad.

-Yo todavia quiero hablar de fantasias, por un minuto. No de la fantasia de una estúpida niña pequeña, sino de la fantasia de una mujer adulta e inteligente.

-Por favor, no hagamos esto. Rebaja mi dignidad

-Bueno, no pienso que nada rebaje nuestra dignidad sólo porque nos lleve a algún punto dónde nuestar dignidad no queria llegar.

(...)

-¿Sabes lo que pensé la primera vez que te ví?

-¿Qué?

-Pensé que eras un hombre muerto. Pensé...bajo esa fachada profesional hay un hombre que ha dejado de vivir, quise coger tu corazón entre mis manos...e insuflarle vida.

-...quizá esa es tu sensación de lo que le pasa a la gente casada, que ellos simplemente dejan de vivir. Quizá estas asustada de que eso sea lo que pase si te casas con Andrew.

-Sólo mi estancia aquí te devolvió la vida.

-Laura, vamos...

-Si. Sabia que lo negarías. Quiero decir, ¿cómo podría pasarte a tí algo así? eh! Pero pasó, yo se que pasó y tu sabes que pasó.

-¿Que pasó, Laura?

-Yo y tu, Paul. Nosotros pasamos. Los pensamientos que tienes después de caer dormido junto a tu esposa pasaron.

-...creo que hemos acabado por hoy. ¿Por qué no hablamos de esto la próxima semana cuando...cuando vuelvas?

-....

-...................................................sólo dime, creo que me lo debes...¿Me deseas?

-...

-...sólo un simple sí o no

-...no.

Diàlegs

2009-09-29T01:54:00.004+02:00

Bé, davant la poca afluència de comentaris i la poques ganes d'escriure sobre el meu dia a dia, "innovaré" (a esperes de tenir una mica de temps per afrontar una nova història) amb una nova secció del bloc. Diàlegs pretén repassar això, diàlegs. Intercanvis de paraules entre dos subjectes, siguin persones reals, fictícies, sigui quelcom nou o antic, converses passades, imaginàries, que encara s'han de produir...

I començaré fent honor al títol del bloc, pels que no hagueu vist la peli, d'aquí surt aquesta gran frase;

-Eh! eh! Espera...

-Pues dime que me quieres y acabemos de una vez.

-Claire...debo decírtelo, te lo mereces no me resulta fácil pero...allá va: hace 4 días causé a una importante empresa de calzado unas perdidas de alrededor de mil millones de dólares. Y mañana por la tarde todo el mundo lo sabrá. Publican un artículo que me deja retratado cómo el mayor y más espectacular fracaso en la historia de mi profesión. (...). Lo que verdad deseo es no estar aquí, lo siento, era mi secreto así soy yo.

-Ya esta?

-Si, ya esta.

-Lo siento...suponía que una parte de ti estaría triste porque me marchaba pero son más importantes las zapatillas.

-Claro que estoy triste por ti, pero esto es mas gordo que lo nuestro. Y por cierto no he dicho un millón, he dicho mil! Mil millones! Son muchos millones.

-Y que si fracasaste?

-No lo entiendes...

-Esta bien, fracasaste a lo bestia. Fracasado, fracasado, fracasado, fracasado, fracasado....crees que eso me importa? Lo puedo entender. (...) Quieres ser grande? Pues ten el valor de pegarte el tortazo i seguir adelante. Haz que se pregunten por qué sigues sonriendo. Esa es la auténtica grandeza. Pero...no me hagas caso, soy una Claire.

-Gracias Claire.

-Y deja de una vez de intentar cortar conmigo. Siempre intentando cortar conmigo i ni siquiera estamos juntos.

-Lo sé....qué? A no?

-Claro que no, somos los sustitutos, no te acuerdas?

El poder de la música

2009-09-23T01:09:00.001+02:00

Abans de començar avisar-vos de que potser al acabar de llegir la següent reflexió penseu que m'he tornat boig, però no per dir bogeries sinó per dir veritats tant grans com tot l'univers. Endavant doncs:

Ahir, estirat al llit després d'un dia llarg (com ho estan sent últimament), estava escoltant música. Anava passant lentament les "poques" 46 cançons que té el meu modest i casi prehistòric MP3 de 256Mb, quan de cop el començament d'una cançó em fa posar la pell de gallina: Life in Technicolor de Coldplay. Sí, segurament el fet de que el dissabte gaudíssim d'un espectacular i inoblidable concert, va influir bastant (per cert, us deixo tres links perquè pugueu apreciar en una petitíssima part el que vam viure nosaltres la nit de dissabte: Life in Techicolor, Yellow i Viva la vida).

El meu cap va començar a reflexionar sobre això, sobre el poder de la música. Que aixequi la mà aquell que mai una cançó en concret li ha fet posar la pell de gallina, recordar-se d'un moment en especial, d'una persona, de moltes, d'una època passada, d'un bon moment o d'un dolent, d'una pel·lícula, d'un somni... . Que aixequi la mà aquell que mai una cançó en concret li ha fet canviar l'estat d'ànim en el que es trobava (ja sigui per bé, per malament o per pitjor), li ha permès trobar sentit a alguna cosa que no en tenia, li ha donat una gran idea, o una de dolenta... . Que aixequi la mà aquell que mai ha tingut unes ganes boges d'escoltar una cançó en concret perquè alguna cosa li ha fet recordar els moments en que l'escoltava, o al contrari ha deixat d'escoltar-la per no recordar... . Espero que les mans segueixin avall perquè crec que, indeferentment del tipus de música que un escolti, tothom ha viscut aquestes situacions.

Llavors vaig pensar; com seria el món sense música?
-Va Àlex...ja comences a flipar-te!
No no, no em flipo, de veritat penseu-hi un moment: un món sense música, quina paraula us ve a la ment? Penseu-hi dos segons abans de continuar llegint. A veure si ho m'equivoco de molt: tristesa? Bé...si no és aquesta, crec que serà alguna molt semblant.
-Home, però Àlex....tot això que dius de la música, que és tant important i et fa sentir tantes coses...és quelcom molt obvi, no? Tothom ho sap
Doncs sí, segurament teniu raó. Però crec que és d'aquelles coses que tothom sap, i que poca gent i pensa, per tant no li donem tota la importància que té. Així que, aprofite-m'ho i deixem-nos portar pel poder de la música.

Diumenge...

2009-09-13T23:56:00.000+02:00

I quin diumenge, 13 de Setembre. Els diumenges ja són, si em deixeu exagerar una mca, despresius de per si i aquest es el diumenge per excel·lència, després d'un pont i just després d'acabar les vacances. Bé, alguns ja vam començar amb la mitja -dic mitja perquè només vaig tenir dues classes i divendres va ser festa- rutina la setmana passada, però avui es nota que per molta gent és l'últim dia de les vacances d'estiu del 2009. I no hi ha remei! Per tant...a afrontar la tornada amb les màximes ganes possibles.

Bé, aquests últims dies han estat intensos. El viatge cap a Sant Carles passant per Penyíscola amb el dipòsit del Vitara del Forn amb la llum de reserva encesa, el divendres sencer amb tots els que estàvem allà, la tornada fugaç amb el Trully (velocitat récord amb el Golf que no diré per si algun mosso passa per aquí...jaja), i els partits a Parets.

Per alguns potser era exagerat fotre's el viatge de casi 5 hores (entre anar i tornar) per passar poc més d'un dia sencer allà baix...però si no ho hagués fet, haugés passat tot el divendres pensant: ara podries estar amb ells :S. Tenia ganes d'estar amb els meus, i em va saber greu haver de marxar (òbviament a tothom li hauria sabut greu suposo). Va ser poc, però almenys va ser.

I poca cosa més a dir. Ahir van tornar a fer Amelie, us deixo amb un diàleg de la peli:
Amelie: Esa chica del vaso de agua... creo que está distraída porque está pensando en alguien.
R.Dufayel: ¿Te refieres a alguien del cuadro?
A: No, quizá un chico con quien ella se cruzó y le dio la impresión de que los dos se parecían.
R.D: Ah, osea que ella prefiere imaginarse una relación con alguien ausente que tener una con los que están a su lado.
A: No sé... Quizá sea lo contrario y ella se desvive por arreglar la vida de los demás.
R.D: ¿Y de ella? De todos los desarreglos de su vida, ¿quién se ocupará?
A: En mi opinión es mejor dedicarse a los demás que a un gnomo de jardín.

Glass of water

2009-09-06T23:11:00.005+02:00

Bonanit! Bé, bonanit pels que llegiu això ara, quan acabi d'escriure les poques coses que tinc a dir avui. O pels que ho llegiu algun altre dia durant l'estona en que el sol ja comença a amagar-se, o ja s'ha amagat del tot, que malauradament cada cop és més d'hora.

Com esteu? Motivats per tornar a la rutina? Jo la veritat és que una mica. Tampoc massa, però suposo que al canviar radicalment d'horaris em fa veure el curs que entra diferent, i això és bo mirant els resultats del curs passat. Treballaré pels matins, estudiaré a les nits i després a entrenar. De moment no deixo el handbol, probaré un parell de setmanes per veure fins a quin punt puc implicar-me amb l'equip i si puc entrenar almenys 45 minuts suposo que seguiré.

Res més...us deixo amb una cançó de Coldplay, Glass of Water (aqu í, la podeu escoltar). Tinc ganes d'escoltar-la en viu i en directe. D'aquí 13 dies podrem fer-ho! :). Per cert, fa una setmana que em ronda pel cap la idea de començar a escriure un altre història, quan trobi l'inspiració potser m'hi fico i així us torno a donar la tabarra amb el bloc :). Una abraçada!

Coldplay - Glass of water

Scared of losing all the time
He wrote it in a letter
He was a friend of mine
He heard you could see your future
Inside a glass of water
The ripples and the rhymes
And he asked “Will I see heaven in mine?”

That is just the way it was
Nothing could be better
And nothing ever was
Oh they say you can see your future
Inside a glass of water
The riddles and the rhymes
Will I see heaven in mine?
Oh oh oh oh aaah

Son
Don’t ask
Neither how full nor empty is your glass
Going nowhere fast

So he wrote it on a wall
The hollowest of halos is no halo at all
Televisions selling plastic
Figurines of leaders
Saying nothing at all
And we chimed, stars in heaven align
Oh oh oh oh aah

Son
Don’t ask
Neither how full nor empty is your glass
Cling
To the mast
Spend your whole life living in the past
Going nowhere fast

What are we drinking when we’re done?
Glasses of water

Tercera Parada

2009-08-29T12:35:00.004+02:00

Kenya ha estat gran, molt gran.

Des del punt de vista personal, complint el somni de fer un safari, rebent la satisfacció de tota feina feta amb KambaCat, i pel bon estat d'ànim que sempre et deixa un viatge en el que veus coses noves i el comparteixes amb la gent que t'estimes.

Visitar un país tant diferent al nostre et fa pensar en tot el que tens aquí. Allà, viatjant per les rectes i llargues carreteres de Nairobi i Mombassa veies molta gent. Gent que té una forma de vida que nosaltres casi ni ens plantegem. Tret de dins les grans ciutats, la resta son uns quants edificis envoltats de "xavòles" d'uns pocs metres quadrats que constitueixen tendes, carnisseries, mecànics, perruqueries...etc. I aquí ens enfadem quan davant de casa nostre estan construint un súper centre comercial i ens embruta la terrassa de pols. Allà tot és pols.
El Masai Mara va ser una experiència totalment nova i que m'agradaria repetir en altres grans parcs naturals. No he amagat mai que m'agraden els documentals, que els veig quan n'enganxo un alguna tarda que tinc lliure i que a vegades també me'ls he arribat a baixar d'internet. Per què? Doncs suposo que per un dels molts motius que algú li pot agradar una sèrie, un tipus de programa, un llibre o una simple pel·lícula: perquè li agradaria viure allò, i allà vaig poder fer-ho.
Kyambusya va ser especial, el poble del que tants cops vam sentir-ne parlar, vam discutir i vam transmetre a la gent, ens va rebre amb els braços ben oberts. La cerimònia d'inauguració del pou no té paraules, el cant amb que els nens ens van rebre i ens van anar posant un a un la medalla d'agraïment amb el nostre nom i un nom Kamba que ells ens van adjudicar, el tinc gravat a la memòria. Les cares de la gent al rebre l'aigua que tant els costava aconseguir i els somriures de persones a les quals saps que has ajudat posant un petit gra de sorra per millorar la seva qualitat de vida, no tenen preu. Simplement extraordinari.

I des del punt de vista de Kambacat crec que ens ha servit perquè nosaltres també hem begut aigua de Kenia. Però un aigua diferent, aquella aigua que veus amb avidesa després d'un gran esforç. Aquella aigua que t'estimula per dins i et fa agafar forces per encarar els següents kilòmetres d'una gran cursa. Hem vist que la feina feta ha servit per molt, i segur que qui estigués una mica cansat d'aquests tres anys, ha tornat recuperat i amb ganes d'afrontar un altre projecte. Potser l'eufòria del viatge em traeix al parlar de tot això, suposo que el temps dirà si és eufòria o convenciment. Ara falta fer balanç, mirar tot allò que no ha funcionat com havia de funcionar i millorar en tots els aspectes que puguem. Hem de créixer i de moment només em fet unes quantes passes en un camí que pot durar molt. Endavant doncs!

Kenya ens espera

2009-08-13T16:58:00.003+02:00

Ja ha arribat. Demà partim cap a Kenya amb les motxilles plenes. Plenes de coses per donar a la gent d'allà, samarretes, pasta i raspalls de dents, diademes, pilotes, llapissos, colors... . Plenes de coses per viure prop de dues setmanes allà, roba d'abric, mosquiteres, prismàtics, repel·lent de mosquits, protector solar... . Però sobretot plenes d'una sensació estranya. Una sensació nova i que et fa remoure per dins pensant que serà el viatge més important de les nostres (per alguns més que altres) curtes (?) vides. El mateix pensament que intenta imaginar-se la cara que farem al presenciar la imatge de la foto, quan veurem que la feina realitzada durant els últims 3 anys ha sorgit efecte.

Qui ens havia de dir a nosaltres el primer cop que vam veure al Boni fa...quan? 7 anys? 8? els que siguin, que acabaríem viatjant al seu poble? Que viatjaríem, no només per fer turisme, sinó per visitar un pou d'aigua potable que una Associació Solidària de terrassa havia creat allà? I que els creadors d'aquesta A. Solidària seriem nosaltres mateixos? Segur que si algú ens ho hagués dit haguéssim pensat: esta boig aquest païu... i ara què? Ens hem tornat tots bojos? "El mundo esta loco" com deia aquell gran anunci d'Aquarius? No crec, simplement la raó de tot és que la vida es imprevisible i mai saps el que et depararà. Però sigui el que sigui el que et depari, sigui bo o dolen, sigui duríssim o sigui l'experiència més tendre que et puguis imaginar, l'haurem de viure i sabent que ho haurem de fer... fem-ho bé i disfrutem-ho!

Un petó i fins la tornada!!

Segona!

2009-08-10T20:14:00.002+02:00

Segona què? Parada! Segona Parada! Que durant el més d'Agost l'Àlex no té massa imaginació i no té més remei que anar posant els mateixos títols anys rere any, jaja. Ahir ja vaig tornar de Palamós després de passar sis dies a la platja sense fotre l'ou i recuperant la meitat de kilos que vaig perdre de colònies (1'5 de 3...xDD).

La veritat es que els dies amb la família allà són diferents. Ens ajuntem tots i juntament amb l'època de Nadal són les èpoques en que fem realment pinya entre tots. Tenim els nostres problemes, com totes, però realment m'els estimo moltíssim a tots i cada un d'ells i estic molt orgullós de seguir passant uns dies de vacances allà tots junts.

Bé, després de l'arrebat sentimentalista amb la familia comentar també que una petita part de la colla va passar uns dies per allà al camping. Espero que no tinguessiu la sensació de que sudava de vosaltres i que us ho hagueu passat bé durant aquets dies. A més així vau poder conèixer a l'Helena de la que de tant en tant (jijiji) us parlo una mica i la que veieu que va deixant comentaris per aquí. I també comentar que el matí que vaig passar amb elles, i la nit que vam passar tots junts va ser satisfactòria, estan bastant boges, jajaja. Per cert, encara tinc la ploma aquella dins la motxilla....xDD.

I res més. Ho se, no es que sigui una gran actualització, però com vaig dir a l'entrada anterior ja m'en curraré una abans de Kenya. Per tant els pocs que esteu per aquí i que estigueu lu suficientment aburrits per anar visitant blogs, estigueu atents :).

Un petó!

Primera parada

2009-08-03T01:20:00.001+02:00

In extremis, però aquí estic actualitzant just abans de marxar cap a la pltaja.

Les colònies han anat genials, em quedo amb un molt bon record dels nens, i dels monitors. I amb la sensació de que com sempre han estat deu dies espcials. Els anyoro. I me'ls he pres com si fossin els últims, mai se sap què passarà, però per si de cas vaig preferir prendre-m'ho així i disfrutar-los al màxim. El temps dirà si podré tornar a disfrutar d'unes colònies, però ara per ara jo dic que no.

I res més, d'aqui 10 dies cap a Kènia però abans a relaxar-me uns dies amb la familia al camping a Palamós com cada any.

Abans de marxar cap a Kènia ja em curraré una entrada més guai, jaja. Fins llavors, bon estiu a tothom!!

Ja arriben...

2009-07-19T20:54:00.001+02:00

Ja són aquí. Dimecres comencen les colònies, possiblement les últimes colònies a les que assisteixi per això intentaré disfrutar-les al màxim.

Perquè les últimes colònies? Doncs perquè aquests serà el 6è any que faig de monitor a unes colònies. Recordo quan vaig començar que la gent em deia: "la vida d'un monitor dins l'esplai ronda els 3-4 anys" tot i que ja m'advertien que això dels tres anys era bastant relatiu. Hi ha gent que fa un any i ja no hi torna, i hi ha d'altres que es tiren 7 o 8 anys, inclus fent esplai els dissabtes. I a tot això se li suma el fet de que s'ha de deixar pas a les noves generacions (sí, sona com si sigués un avi) i l'any que ve molt possiblement el nombre de monitors serà bastant elevat, per tant alguns ens haurem de retirar. A més, si encara es poden afegir motius, tornem a la casa de Can Què, i allà va acabar la nostra vida a l'esplai com a nens.

Clar que...potser d'aquí un any torno a actualitzar per dir que me'n vaig de colònies.

Bé, què dir d'aquests deu dies que m'esperen que no hagi dit ja en les entrades que vaig fer l'any passat i l'altre?¿ Doncs que en tinc moltes ganes, tinc moltes ganes de veure als nens i de compartir tantes coses amb ells. De comprovar que totes les activitats preparades surten com esperavem, o no surten perquè era una flipada difícil de portar a terme (acostuma a passar de tant en tant, jaja). Però surtin o no, els nens disfruten, i això és el que compta. Tinc la sensació de que aquest any serà més estressant que altres, però no per això menys satisfacftori. I com sempre l'hora dels adéus (a la foto el de l'any passat) posarà punt i final a les colònies. Un dels molts grans moments pels quals val la pena formar part d'això.

I res més...després de les colònies i abans de marxar a Kènia suposo que tornaré a actualitzar. Per tant ens veiem a la tornada ;). Que tingueu un bon final del més de Juliol!

Fins aviat! 1 petó!

Quan?

2009-07-02T01:29:00.000+02:00

Quan somio amb tu, apareixes contínuament en els meus pensaments.

Quan penso en tu, tinc ganes de veure't.

Quan et veig, et diria milers de coses.

Quan et parlo, em moro per abraçar-te.

Quan t'abraço, et menjaria a petons.

Quan et faig un petó, és que estic en un somni.

Quan somio...

Gran notícia!!

2009-06-26T01:13:00.005+02:00

Eeep!! Tenia ganes d'escriure algu una mica interessant però fa dies que no sumio res que dongui per escriure per tant els pocs que encara passeu per aquí us haureu de conformar amb una actualització bastant normal. Quines ganes de seguir llegint eh!! Tranquils, al final us deixo la gran notícia que avanço al títol!! :)

Com ja veieu he fet uns canvis de color...més frescos i més vius, xDD. L'últim canvi ha durat bastant, aquest em sembla que serà més fugaç. També he renovat l'apartat de blogs perquè la majoria porten sense acutalitzar-se com mig any i la veritat es que no tenia sentit tenir-los aquí. He afegit el de l'Helena, fa poc que funciona però podeu entrar i comentar el que vulgueu tot i que nose si actualitzarà massa sobint...ejem, ;).

Poca cosa més. Esperant que comencin les llargues hores a l'esplai preparant colònies, i amb moltes ganes de que arribin, d'aquí la foto :). Després vindrà la platja amb la familia, Kènia i per últim Londres...casi res.

Per cert, alguna proposta per intentar fer aquest blog més interessant?¿ Nova història, draps bruts de la gent, anècdotes curioses del día a día, propostes de temes, fotos amb poca roba de l'autor...o dels/les (més aviat les) comentaristes....jaja.

Petons!!

P.D: Ah!! sí, la notícia, oi? Us notifico que acabo d'aconseguir que t'acabis de llegir l'última entrada del bloc...ajajajajajaja. (havia de crear expectació :D, i si has vingut directament a llegir aquí, torna amunt i comença de nou!)

Coses estranyes

2009-06-16T00:25:00.001+02:00

Avui hem estat de junts. Però algunes coses no quadraven massa, hi havia coses una mica estranyes.

Coses estranyes com que estàvem de colònies. Més concrecament estàvem fent una reunió acabat el dia, decidint algunes disfresses per el dia següent.

Coses estranyes com que hi havia gent que tu ni coneixes. Érem uns sis o set a la sala, jo els coneixia a tots, però diria que a un parell o tres tu potser no els has vist mai. A més, tampoc han vingut mai de colònies, com tu, però allà estàveu.

Coses estranyes com que em feies un petó. Mentre em provaves una mena de barret de la disfressa. Dissimuladament, em besaves al coll, fent que el meu cos tremolés per un instant fugaç.

Coses estranyes com que seguies fent-me petons a la mínima que podies. Sempre al coll. I sempre dissimuladament evitant que l'altre gent s'ho prengués en serio.

Coses estranyes com que sabies que m'encantes. I m'ho deies a la orella davant de tothom, mentre jo t'ajudava a provar-te la teva disfressa, però la resta no se'n adonava. I ens miràvem als ulls, i tenia unes ganes inhumanes de saborejar els teus llavis, bé potser això no és una cosa tant estranya.

A veure si aquesta nit tornem a estar junts i ho aconsegueixo.

Qui sap?

2009-06-08T01:02:00.006+02:00

Ep! Això portava masses dies aturat, i per respecte pels que encara seguiu entrant per aquí, m'he dignat a fer una miniactualització. Quan deixi d'estar d'exàmens, buscaré la manera perquè el bloc torni a tenir la vida que tenia amb la història...potser un altre història? Qui sap.

Clar, que podria currar-me alguna cosa també estant d'exàmens, però la culpabilitat que hi hauria dins meu no serà tant gran si ho faig després. I ja que estem; què tal els exàmens? Diguessim que ells estan bé.

Bé...la vida segueix el seu curs, com sempre. Potser m'estic plantejant (oju! potser m'estic plantejant; per tant encara no se si m'ho estic plantejant, i llavors un cop que m'ho plantegi hauré de decidir-me) un canvi bastant important de cara al curs que ve, us mantindré informats, jeje. Sí, potser només per dir això no calia que digués res, oi? Jaja.

I res més...us deixo una cançó :). Aquí la podeu escoltar, és del nou anunci d'Estrella Damm. Un petó!

Billie The Vision & The Dancers - Summercat

I kissed you good bye at the airport.
I held you so close to me.
I said 'So here we are now and I can't stop from crying Lilly'.
And you said 'Hey hey hoo, you know this is the way to go
You will forget about me when I'm on that plane.
Forget about me when I'm on that plane.'

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

The plane took off and my love went with it.
The chilly wind whipped my both cheeks hard.
And the man next to me said 'Everything is gonna be alright'.
I said 'Nothing is gonna be alright, but thank you anyway'.
And then I saw your face in the airplane window.
I waved my hands and I shouted to you:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

I wore a T-shirt and my worn out hat.
Abandoned as a summer cat.
And as I stood there as a broken hearted I realized you got the car keys still.
So I broke into my own old car.
I fell asleep on the passenger seat.
I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight
Why can't you leave me tomorrow instead?
Why can't you leave me tomorrow instead?

And above the clouds she said to her self 'I can't believe how naive a man can be.
That's why I love you so and that's why I can't be with you.

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

Tu també

2009-05-24T23:59:00.000+02:00

Et vaig veure. Sí, a tu. No se qui ets o millor dit qui eres, perquè dubto que els nostres camins es tornin a creuar, però pel temps que vaig estar recordant la teva cara et mereixes aquestes línies.

Et vaig veure i vaig veure el teu cabell curt, despentinat, ros. Més tirant cap a fosc que clar. Vaig veure els teus ulls d'un to verdós. I quins ulls. No me'ls he pogut treure del cap en tota la setmana. I de fet, ara mateix és l'únic que recordo del teu rostre.

Et vaig veure. I pensava que avui ho tornaria a fer. Hi confiava, ho presentia. Però el destí no ha volgut que ens tornem a trobar. Potser més endavant? Crec que t'hagués dit alguna cosa, perquè aquell dia no van passar ni deu minuts que ja me'n penedia de no haver-te dit res. No hagués sigut un gran diàleg, segurament alguna tonteria produïda pel nerviosisme i pels escassos graus d'alcohol que corrien per la meva sang.

Et vaig veure i et vaig tocar. Res, només l'espatlla. I va ser per necessitat, perquè volia comprovar que la teva pell era tant suau com semblava. I, efectivament, ho era. I se que te'n vas adonar. De fet quan m'allunyava després d'acariciar-te em va semblar sentir a l'esquena els típics copets que fas quan vols que algú es giri, però no m'ho vaig creure.

Abans de tot això les nostres mirades s'havien dit milers de coses, perquè es van creuar centenars de vegades. Alguna d'elles retant-se per veure qui s'avergonyia abans i girava el cap.
I aquest és el principal problema; que tu també em vas veure.

Ara sí!

2009-05-18T20:06:00.006+02:00

Ara sí, això va de debò. Ja tenim els bitllets per marxar a Kenya. Si tot va com ha d'anar, el divendres 14 d'Agost agafarem l'avió destí El Caire, i des d'allà, un altre avió que ens portarà a Nairobi. Hora d'arribada prevista: 3:45 de la matinada del dia 15 d'Agost.

A partir d'aquí prop de 12 dies per endavant per viure en "un altre" món. Crec que encara no som conscients de la importància d'aquest viatge. Bé, almenys jo encara no en sóc conscient. Primer, pel que anem a fer i segon pel que viurem allà. I què anem a fer? Anem a posar la cirereta a un pastís que vam començar al 2006. Un projecte que comença a deixar de ser un projecte per convertir-se en una realitat, un fet. I això ha estat possible després molta, moltíssima feina, que s'ha dut a terme gràcies a un seguit de persones encapçalades, sota la meva opinió, per uns cosins que han tirat del carro sempre que ha estat necessari. No estic treient mèrit a ningú, però penso que sense l'Uri ni l'Albert no haguessim arribat fins on hem arribat. I espero que no us importi que us destaqui a vosaltres, però si no ho feia no em quedava agust.

Bé, encara queden unes colònies pel mig, les vacances amb la família, i llargues estones de preparació del viatge, però ara que ja esta tot confirmat veia convenient publicar-ho al bloc :).

It's gonna be legen......dary!!

Hi ha vida després de la història

2009-05-10T23:12:00.003+02:00

Sí, hi ha vida. Encara que durant les dues últimes setmanes hagi deixat el blog amb l'últim capítol de la història, això no esta mort.

No se cap a on es dirigirà el bloc a partir d'ara. Al principi la seva missió era potser la de explicar el dia a dia, les coses interessants (o no) que anaven passant durant la meva existència, i des del començament de la història potser l'objectiu del bloc va canviar. I ara què?
Podria tornar al primer estat, però últimament això d'explicar la meva vida no és que sigui massa constant en mí. Fins i tot amb aquella gent a qui li explico tot, no li explico tantes coses. Diguessim que estic passant per una època de passotisme en aquest sentit, esperem que no duri massa.

Esperava més comentaris sobre la història. Amb l'èxit que havia tingut en certs moments, esperava que l'últim capítol sigués comentat. Clar que això dels blocs, fotologs, etc. ja no esta tant de moda i la gent potser també ha perdut el costum d'entrar a aquests llocs (sinó només cal mirar la llista d'enllaços que hi ha aquí a la dreta i veure quins segueixen vius). Bé, que volia utilitzar aquest paràgraf per explicar-vos que m'ha aportat la història i ja m'estic anant per altres temes. La veritat es que ha sigut una bona manera per desfugar els meus sentiments. Per plasmar d'amagat coses que han passat i coses que he sumiat que havien passat. I ja ho he repetit més d'una vegada, cada capítol depenia directament del meu estat d'ànim. Potser quan n'escribia un, pensava com podria ser el següent, i quan arribava el dia d'escriure'l el canviava totalment. I crec que per això ha quedat com ha quedat. En conclusió, m'ha agradat escriure-la, i veient que ha tingut bona acollida, doncs encara li he trobat més sentit. Qui sap, potser més endavant sorgeix alguna altre.

Bé, crec que per avui ja en teniu suficient. Us deixaré amb la lletra d'una cançó bastant vella. Del CD de La Flaca de Jarabe de Palo. Ja m'agradava molt aquesta cançó fa temps, però no li acabava de trobar el sentit (potser era massa inocent, nen, infantil, com per buscar-li). Ara amb el CD que van treure, han fet una nova versió i la torno a escoltar sobint i ara sí que li trobo el sentit. Aquí podeu escoltar la versió antiga.

El bosque de Palo
Por un rio de agua clara
Baja Palo Cantamaanas.
Va buscando una manzana
"pa" morderla y volverse majara.
Y una encuentra y el diente le clava;
Sale "flechao", no sabe adonde nada.
Va mas feliz que todas las cosas;
Esta tan "volao", que nada le importa.
Ya llevamos unas semanas
De primavera, de tardes soleadas.
En el bosque de las manzanas
Vive Palo Cantamaanas.
En una balsa de agua calmada
Liga una trucha hermosa y plateada.
El que la ve y coje su guitarra;
Suelta un soneto, "pa" ver si la engancha.
"Ay!, pescadilla de negros ojillos
Ve con "cuidao", que hoy vengo salido;
Que es primavera y tu estas tan rica;
Coge tus cosas, vamos rio arriba"

Capítol 30 -Final (part 2)

2009-04-27T00:54:00.000+02:00

-Què...
-Hola Àlex
Encara a la porta ens fonem en una forta i llarga abraçada. La seva colònia continua sent tant dolça com sempre.
-Què fas aquí? Quan has vingut?...
-Res, ahir a la nit. I havia pensat que et donaria una sorpresa.
-Home...doncs sí que me l'has donada. Eres la última persona que esperava trobar-me darrera la porta. Passa, passa...
No dono crèdit al que acaba de passar. Ella ha tornat? O només ha vingut per uns dies? Li haurà passat alguna cosa? Un munt de preguntes se'm passen en segons pel meu cap. Però ella interromp el meu pensament.
-Oh! Que esteu de mudances?
-Mmmm...sí, jo estic de mudances. Fa ja un temps que me mare i el meu germà ja no vivien aquí.
-Aps. T'has buscat un piset més petit doncs?
-Si, podríem dir-ho així. Però això ara no importa...què estàs fent aquí Ona?
-Bé, estàs molt ocupat ara mateix?
-No, la veritat es que estava recollint ja per marxar, però tinc temps encara per xerrar una estona. El que no hi ha són cadires, per tant haurem de seure en alguna d'aquestes mantes velles i brutes que encara queden per aquí.
-No hi ha cap problema.
Seiem. Ningú parla. Tinc una sensació estranya. És un d'aquells moments en que no saps ben bé què fer, què preguntar, què dir...però els sentiments diuen molt de com ens sentim en aquests moments. I no em sento còmode. Els moments de silenci amb l'Ona mai havien estat incòmodes, però aquest cop és diferent.
-Què fas aquí Ona?
-Doncs...ara hi pensava. Potser ha estat una tonteria presentar-me aquí sense avisar. Fa tres anys que no ens veiem i que no sabem res l'un de l'altre. Però aquests tres anys han sigut durs. No constantment, però durant les males èpoques he recordat molt el que va passar l'últim cop que ens vam veure. Sé que va ser puntual, que després cadascú ha seguit la seva vida, però crec que una part de mi encara creu que allò pot tornar-se a repetir.
Torna el silenci. Un silenci diferent, més suportable que l'anterior. Ella s'apropa i em fa un petó a prop dels llavis.
-Ona...
-Shhh
Em segueix besant fins que els nostres llavis es troben. I no s'han trobat per casualitat. No se perquè però he deixat que passés. Tot i que als pocs moments em separo.
-Ona, no puc.
-...
-Mira...per mi també va ser molt maco tot el que va passar aquell dia i mig a Dublín, però ara ja no és el moment.
-Què vols dir?
-Vull dir que les coses han canviat. Vaig tenir aquells moments al cap durant moltes setmanes, però mica en mica van anar desapareixent. Les circumstàncies van provocar-ho. El que volíem tenir era impossible i ara ja no tindria sentit. Estic amb la Cora i fa res que vivim junts. I estic bé, no voldria tornar a passar per tot el allò.
-Ho entenc. Bé, almenys una part de mi ho entén.
-Em sap greu, però...
-No, Àlex, no cal que em donis explicacions. Segurament les coses haguessin anat molt diferent a com estan ara si m'hagués tornat cap aquí amb tu...
-O si jo hagués marxat allà.
-Però les coses van com van, i sabia perfectament que era molt difícil que seguissis sentint allò per mi. Suposo que això no és una gran història d'amor tal i com pronosticava el somni.
-Almenys no és la nostra gran història d'amor.
-Jeje...cert. Bé, no et vull fer perdre més temps. Ha estat una tonteria venir, però sinó ho hagués fet m'hagués passat molt temps penedida per no provar-ho.
-No no, no ha estat una tonteria. Jo hagués fet el mateix. I no em fas perdre el temps. A més, un cop que podem parlar durant 3 anys...i marxaràs tant ràpid? No vull que em passi com sempre, que deixo passar el temps i em quedo amb ganes de comentar un munt de coses.
-Va...em quedaré una estona més doncs.

Vam estar parlant durant llarga estona. Em va dir que havia vingut per un parell de dies, i que per això tenia menys sentit encara el presentar-se aquí. Però no ho penso. Si sents quelcom per algú, has d'intentar-ho, encara que hagin passat tres anys sense saber res de l'altre. Si et queda alguna cosa a dins que et diu que esteu destinats a estar junts, intenta-ho, perquè potser no t'equivoques i si no ho intentes no sabràs mai el que hagués passat.

-Wai...llavors, has deixat la feina a Dublín?
-No. Demà me'n hi torno. He vingut per celebrar l'aniversari dels meus pares. Per això et dic que ha estat una tonteria venir, tampoc haguéssim arreglat res.
-Qui sap? Les coses no se saben fins que no es proven. Ja saps que sempre he optat per dir el que sents per una persona, jo no podria quedar-m'ho a dins, encara que sabés que és un suïcidi, almenys d'aquesta manera ho confirmes.
-Sí, sí...no cal que m'ho juris. Recordo quan te'm vas declarar...jeje.
-Jo? No vas ser tu? Diria que vas ser tu eh...
-Que va! Un cop que m'acompanyaves a casa m'ho vas deixar anar així de cop. Com si fos la cosa més normal del món.
-Mmmmm...ara que ho dius, tens raó, jaja. Et vas ficar vermella com un tomàquet.
-Home, que volies que fes? També em fixava amb tu durant aquella època així que...va ser difícil no tirar-me a sobre teu i menjar-te a petons...
-Jajaja...doncs hagués estat bé, però potser m'hagués espantat, així que ja vas fer bé en esperar uns dies per llençar-te.
-No crec que t'espantessis.
El silenci ja no es incòmode, sinó al contrari, com sempre havia sigut amb ella. Un cop vaig llegir que quan el silenci entre dues persones properes és agradable és que les seves ànimes s'entenen.

La xerrada es va anar allargant. L'Ona sabia molt bé al que venia, i estava preparada per qualsevol cosa, per això vam poder parlar durant tanta estona després. Vam comentar un munt d'anècdotes del temps en que vam estar sortint, i vam fer un repàs a tots els fets bojos que van passar després de l'accident. Inclús, vam tenir una bonica xerrada sobre el destí.
-Què és exactament el destí, doncs? Durant un temps, vaig estar molt convençut de que el meu destí i el teu estaven lligats. Vull dir, que estaríem junts.
-Doncs t'equivocaves. Suposo que es la gràcia. Si tothom sabés per què esta destinat, molta gent intentaria canviar-ho. I qui no ho intentés canviar, viuria sabent què es el que li depara la vida i perdria tota l'emoció. No hi haurien xerrades com la que estem tenint ara, perquè ja directament jo no hagués vingut a intentar res. Esta cla que les percepcions poden ser encertades i que contra més volem que allò passi, més ens auto convencem de que allò passarà i llavors és quan ens obsessionem.
-I després es quan ens passem llarg temps per oblidar-ho. És maco pensar aquestes coses, però no fins a obsessionar-se, perquè llavors ho passem més malament del què cal.
-Cert. Per tant podríem dir que el destí existeix. Però no és comprovable. I el camí que fem fins aquest destí és el que compta. Llavors quan girem la vista enrere i veiem els canvis que ha donat la vida diem: jo estava destinada a viure a Dublín. Però qui m'ho hagués dit fa 10 anys?
-Doncs algú que t'haguessis pensat que estava boig.
-Segurament, jeje.
-En fi Ona...m'alegro que haguem pogut parlar amb tanta normalitat. Em sorprèn fins i tot.
-Si, a mi també.
-Fem-nos una promesa.
-Digues...
-No m'agradaria que tornés a passar tant temps perquè puguem tornar a parlar de les nostres coses, i menys tant temps sense saber res de tu, per tant prometem-nos que intentarem parlar més sovint. I quan tinguem alguna conversa intensa com les d'avui apuntarem aquelles coses interessant que hagin pogut sortir.
-Fet. M'agrada. Tot i que aquestes promeses acostumen a quedar-se a l'aire, ho saps, oi?
-Sí, sí...ho sé, però sé que no serà així. Serà el nostre destí, jeje. I qui sap, potser d'aquí un temps quan llegim aquestes converses trobem que hem encertat coses, o ens riurem de les bogeries que dèiem.
-Jeje...molt bé doncs.
Em va ajudar a recollir les coses que m'havia d'emportar cap a casa i la vaig acompanyar fins a casa dels seus pares. I paradoxalment, en el mateix lloc on aquella vegada li vaig dir que l'estimava, ens vam donar una sincera abraçada i ens vam despedir.

Li vaig explicar a la Cora aquella nit. Si hagués sigut algú gelós, segurament li hagués molestat, però ella no ho és. Es va fer la ofesa, però no va colar. Li va semblar molt bona idea. Me l'estimo molt, i sento que es recíproc, és genial. Qui ho hagués dit feia una anys, oi? Però les coses canvien, i mai se sap el que et depararà el destí. Estem destinats nosaltres dos a seguir junts per sempre? Qui sap. Però ara mateix estic convençut que sí.

Reflexió XIII

2009-04-19T23:43:00.000+02:00

Torno a actualitzar un diumenge després de bastants dies sense fer-ho. La veritat esque aquestes actualitzacions dominicals no acostumen a ser massa alegres, o potser ni són interessants, però suposo que és una manera de posar punt i final a la setmana.

Fa un parell o tres d'entrades vaig acabar una reflexió amb la frase: si es vol sempre hi ha coses a dir. Curiosament aquell dia vaig començar l'entrada sense saber massa què escriure, i penso que al final van sortir coses bastant interessants, els comentaris que va tenir, així ho demostren. Avui crec que és la situació completament oposada. Tenia clar què escriuria en aquesta entrada, inclus ho havia començat a escriure però no ho faré. Avui diria moltes coses, però no vull dir-les. Perquè? Doncs per vàries raons. Perquè no és el moment, perquè no és el lloc i perquè no tothom qui entra aquí les mereix (sigui per bo o per dolent). Sí...diguessim que avui estic picat amb el món, de tant en tant suposo que tenim dret a estar-ho, no?
Per tant deixaré una reflexió que he trobat perquè això no quedi tant pobre. Per cert, durant aquesta setmana que entre penjaré la segona part de l'últim capítol. Bona setmana.

Aquí la teniu.

Capítol 29 -Final (part 1)

2009-04-15T01:20:00.002+02:00

-Desperta dormilega!
-Ja?...no ens podem quedar una estona més?
-Més?! Però si d'aquí res ja serà de nit! I hauríem d'anar a comprar alguna cosa per sopar perquè no tenim res ja... .

Badallo i m'estiro, però encara no obro els ulls. Quina mandra.
-Quina hora és?
-Doncs ja casi seran les set.

-Uff...feia temps que no fèiem una migdiada tant llarga...
-Nono. Jo! feia temps que no feia una migdiada tant llarga, tu te la fas cada cap de setmana!
-Si clar...jo les faig quan certa persona em deixa...ejem...i no comença a fer-me pessigolles perquè em desperti.
-Pessigolles com...aquestes?!
-Nonononono...val, ja m'aixeco va...
-Jajaja...mira que ets nena eh!

-Oh! No em piquis que jo també sé on tens les pessigolles eh! I els dos sabem qui guanya quan comença una guerra...
-Nena! Nena! Nena! jajaja...
-Ara veuràs!
(...)

-Val, val...ja prou va, que sinó ens tancarà el supermercat.
-I l'Àlex torna a guanyar!! Hahaha!
-No és just eh...tu tens moltes menys pessigolles menys que jo, no lluitem en igualtat de condicions...
-Aix...pobreta -m'apropo i li faig un llarg petó- va el proper cop només faré servir una mà...
Em mira directament als ulls i aquest cop és ella la que em besa carinyosament als llavis.
-Gràcies per quedar-te aquí aquests dies, podies haver marxat perfectament amb la colla...
-Clar...i deixar-te aquí sola perquè portis als teus amants aprofitant que jo sóc fora.
-Jajaja...mira que ets tonto!
-Que marxo eh!
-Va...
-No home no, pocs dies que tinc de vacances i no els vull passar lluny de tu. Prefereixo quedar-me aquí i estar-te esperant quan tornis de treballar. A més, encara ens queden coses per arreglar aquí al pis, i tinc un parell de caixes encara a casa meva per portar, per tant tinc feina a fer.
-Aix...com t'estimo Àlex.
-Jo també t'estimo Cora.
(...)
-Podríem anar pensant en alguna peli per posar aquesta nit.
-Cert, que sinó després o ens passem mitja hora per decidir-nos o acabem veient les de sempre.
-Viam...què et sembla; La milla verde?
-Uff...es que es bastant llarga eh. I Elizabethtown?
-L'hem vist ja un munt de vegades, no? He vist que anunciaven Juno, què et sembla? Encara que no la veuríem de la tele, perquè sinó ens podem morir amb els anuncis...
Juno. Quan temps fa que no la veig? Crec que des de aquell cop que la vam veure quan vaig tornar del viatge a Dublín per veure l'Ona. Casi ja farà tres anys d'aquells mesos bojos. De la meva relació amb ella; del embolic amb la Cora just abans de tenir l'accident quan baixava cap a Terrassa per convèncer a l'Ona que no marxés a Dublín; dels dies en coma que van acabar al despertar-me quan l'Ona estava allà; del posterior coneixement de la Gis amb tot el seu somni premonitori; de les nits que vaig passar amb ella sense casi ni coneixe'ns; d'assabentar-me de casualitat que ella parlava amb l'Ona regularment; del meu viatge a Dublín i la fantàstica nit que vam passar junts... . No he tornat a saber res d'ella, així vam quedar quan vaig anar allà, que no es diríem res, perquè les coses no fossin més difícils del que ja eren i que cadascú fes la seva vida, perquè no hi havia solució possible amb ella treballant allà. I al cap de poc temps jo i la Cora vam començar a sortir en serio i fa poc que vivim junts. La Gis ara esta amb el Jordi, no fa massa que surten però se'ls veu bé. La veritat es que sempre ha tingut alguna cosa diferent aquesta noia, potser per com la vaig conèixer, però bé, ara s'ha integrat a la colla i seguim xerrant de les nostres coses de tant en tant, per sort ja no somia amb mi. Què n'haurà sigut de l'Ona? Esta clar que li van renovar el contracte al cap de l'any, i deu seguir treballant allà, espero que les coses li vagin bé. Ara feia mesos que no hi pensava...qui m'ho hagués dit.
-Àlex?
-Sisi, que m'he empanat...
-Així ja tenim peli?
-Si, podríem posar Juno.
-Wai!
(...)
Al dia següent un cop la Cora marxa a treballar, em proposo avançar les quatre (que acabaran sent més) coses que queden pendents encara per fer, penjar algún quadre, muntar alguna prestatgeria...i coses d'aquestes que no són massa complexes però que òbviament no es fan soles. Però abans vaig a buscar el parell de caixes que queden encara a l'antic pis. I ja que són les últimes coses a recollir d'allà, aprofitaré per donar-li una bona fregada, ja que d'aquí poc el posarem en venta. Me mare se'n va buscar un de més petit i el meu germà ja fa temps que viu amb la seva parella.
Al cap d'una hora de ser allà, crec que puc donar la feina per acabada. Acabo de recollir les quatre coses que queden, i mentre ho faig, piquen a la porta (sort que han picat ara perquè fa 10 minuts tenia la música a tot volum i no ho hagués sentit). Serà algun veí que vindrà a acomiadar-se.
Obro la porta.
- ....
-Ona?

Capítol 28

2009-03-23T23:48:00.002+01:00

-Si?
-Hola
-Ei, hola. Que no havia ni mirat qui trucava.
-Doncs sóc jo, jeje. Què tal, com ha anat?
-Doncs mira, acabo d'arribar.
-El viatge bé?
-Si...pesat i solitari però bé.
-Li has dit alguna cosa a ella?
-No. Quin sentit tindria explicar-li?
-No ho se...
-Total, tampoc hi ha res a fer. Ella té la seva vida i jo la meva.
Segueixo estirat al llit. No tinc ganes de res. I ella tampoc sembla que estigui massa animada.
-Tu que tal?
-Bé, estava aquí avorrida i he pensat, truca'l a veure si ja ha arribat i té ganes de fer alguna cosa.
-Ah...
-I doncs, vols quedar?
-No tinc masses ganes de sortir. A més estic cansat de l'avió. Si vols venir a veure una peli?
-Home sinó ja quedarem demà si no en tens ganes.
-No no, tranqui. Cap a les 21:00?
-D'acord, ja m'encarrego jo de portar sopar.
-Molt bé, fins després Cora.
-Adéu!
Bé, tinc mitja tarda per pensar què és el que li dic a la Cora sobre el que ha passat a Dublín. Espero que ella no li hagi donat massa importància al que ha passat entre nosaltres últimament. Quina merda! I perquè tot passa en el mateix moment? Fa tres dies, el dia abans de parlar amb la Gis m'embolico amb la Cora, i aquest matí estava amb l'Ona a Dublín. Què se suposa que haig de fer? A l'Ona li he amagat el que va passar fa tres dies amb la Cora, però haig de fer el mateix amb ella? Perquè sincerament ara mateix no me la trec del cap...quin desastre.

Obro l'ordinador per tornar a llegir el somni del seu blog.
Realment, tret de petits detalls, s'ha complert. I això que les coses no han anat com la Gis havia pronosticat en el seu moment. Què significa això? És el destí? Que per molt que el canviem té una manera de corregir-se? O és que simplement estava destinat a anar així?
(...)

-Així, com ha anat amb l'Ona?
-La veritat es que la idea d'anar allà era per aclarir tot el que havia passat des de l'accident, i suposo que això ho tinc clar.
-I què és el que no tens clar?
-No ho se, ja no se res.
-A veure Àlex, sóc molt conscient de la situació en que et trobes. L'altre dia va passar allò entre nosaltres però se que tinc les coses molt difícils, suposo que encara sents quelcom per ella...
-Ja et dic que estic fet un munt de dubtes.
-Ella què en pensa? Vull dir...va passar alguna cosa entre vosaltres?
-No...
Crec que sap que menteixo. La Cora em coneix des de fa molt temps, i em coneix bé. Sap perfectament quan li intento amagar alguna cosa. Però no em diu res, potser és que ella ho vol creure així. Deixem la conversa encara que podríem seguir parlant-ne durant llarga estona, però intueixo que cap dels dos té masses ganes. Sopem en silenci, alguna que altre paraula comentant com esta la gent de la colla últimament, però res més.
-Quina peli vols veure?
-He vist que fan Juno per la tele, l'has vist?
-No... -torno a mentir. Se que si li dic que l'he vist no la voldrà veure. I l'he vist. L'he vist amb l'Ona i ens va encantar. I se que no em convé veure-la, perquè em farà pensar constantment en ella, però vull fer-ho.

Coincidència que la facin precisament avui?

Reflexió XII

2009-03-16T20:52:00.001+01:00

Ara feia dies que no deixava una entrada "normal", no se ben bé amb què l'ompliré, no tinc masses coses a dir últimament. La història ha acaparat el Blog durant les últimes setmanes, amb més o menys èxit, però ho ha fet. Queden pocs capítols potser 2 o 3 més, així que podeu estar tranquils, que crec que s'està fent llarga i tot.

La setmana que ve tinc parcials ja :S. Aquest any m'està costant molt agafar el ritme de la uni. Aquest quadrimestre pinta bastant malament, i això que encara no he fet ni els parcials, però es que estic poc motivat. Algunes assignatures se'm fan bastant pesades i en aquests casos sóc dèbil. En comptes de dedicar-li més temps i més ganes perquè siguin menys dures, agafo la opció fàcil, passo d'elles. Què més...el handbol segueix sent tant útil com sempre, tant física com anímicament. Encara que els resultats no hagin acompanyat aquest any i estiguem matemàticament a Primera Catalana, no em dedicaré professionalment a això, per tant els resultats són quelcom secundari. L'objectiu de fer esport, desconnectar, i disfrutar esta complert.

Aquest cap de setmana crec que m'he pogut "reconciliar" amb certa persona. No se si reconciliar és la paraula més adient per descriure-ho, perquè no ha estat ben bé una reconciliació sinó potser un retrobament. Feia bastant temps que no es donaven les circumstàncies adequades perquè existís una conversa mínimament profunda i s'hi van donar. I me'n alegro, perquè sempre que hem tingut aquestes converses almenys per mi han sigut útils, espero que no passi tant temps perquè aquestes circumstàncies es tornin a donar.

Són important les converses, veritat? El fet de parlar, d'intercanviar opinions, punts de vista, i no només el significat del que es diu, sinó el com es diu; el to de veu, els moviments, les mirades... aspectes que fàcilment escapen al nostre control, i que ens poden despullar davant la mirada d'uns ulls experts que puguin desxifrar tots aquests senyals.
I si les converses són tant importants, i tant ens agraden: perquè en deixem tantes de pendents? Perquè...que aixequi la mà qui en mig minut se li ocorrin dues o tres converses que li agradaria tenir amb algú proper. L'heu aixecada tots, oi? I si algú no ho ha fet, i no té cap conversa pendent de veritat que l'admiro. Crec que no hem de deixar passar el temps per parlar de segons quines coses que han quedat "penjades", perquè segurament aquesta conversa no s'acabarà materialitzant, i si al cap de massa temps és produeix serà en unes circumstàncies uns sentiments, segur, molt diferents als inicials, i això canvia tot el que hagis de dir, i possiblement també tot el llenguatge "no verbal" del que parlava més amunt.

Conclusió: si es vol, sempre hi ha coses a dir.

Capítol 27

2009-03-10T00:28:00.002+01:00

Obro els ulls. La claror del dia que entra per sota de la porta trenca la foscor de l'habitació. L'Ona encara dorm, o almenys té els ulls tancats. Té el cap sobre el meu pit, així que no em puc moure massa perquè la despertaré. Començo a acariciar la seva esquena nua.
-Estàs despert, eh.
-Si, pensava que tu dormies...
-Doncs no, però es que s'està tant bé així...
S'incorpora i abans de tornar a la mateixa posició ens besem suau i silenciosament. Els meus peus busquen l'escalfor dels seus.
-Veig que segueixes tenint els peus freds pel matí...
-Sí, i els teus segueixen disposats a escalfar-me'ls...
Un somriure es dibuixa en els seus llavis. Tanco els ulls, per assaborir millor aquests moments de pau. Ella mou el cos quan la meva mà deixa d'acariciar-li l'esquena. Té la pell de gallina degut a les pessigolles però segueix demanant més carícies.
-En què penses?
-En la quantitat de vegades que he trobat a faltar despertar-me d'aquesta manera, i els moltíssims cops que ho tornaré a enyorar.
-Casi es compleix a la perfecció el somni del teu blog...
-Crec que s'ha complert tal i com somiava. Amb petites diferències, però en el fons és el mateix. Sinó, torna-t'ho a mirar quan arribis a casa.
-Què em de fer Ona? Aquesta nit ha sigut inoblidable, però tinc la meva vida allà i no em puc quedar...
-Shhht...tranquil. No podem fer-hi res, almenys ara per ara. Qui sap, potser no em renoven el contracte d'aquí un any i jo puc tornar cap a casa.
-Però en un any...poden passar moltes coses. És massa temps per esperar.
-Ja ho se Àlex... . Però no ens queda un altre remei. Potser el destí ens té preparat un retrobament millor que aquest, i potser en aquell retrobament no ens hem de lamentar perquè no podem estar junts.
Les nostres respiracions tornen a ser l'únic que s'escolta a l'habitació durant una llarga estona.
-Vols que t'acompanyi a l'aeroport?
-No. No vull que això sembli un comiat dramàtic.
-D'acord, jo també ho prefereixo així.
-De fet, hauria d'anar marxant.
-Deu minutets més...
-Va, deu més i m'aixeco.
Casi exhaurit el temps d'espera ella es torna a incorporar a besar els meus llavis. Acaricio la seva cara, mentre ens quedem mirant fixament als ulls. Ens tornem a besar i començo a vestir-me mentre ella aprofita per estirar-se amb el llit lliure. La roba esta escampada pel terra de l'habitació. Agafo la motxilla i em dirigeixo cap a la porta, ella m'acompanya encara amb
roba interior. A la porta ens fem una forta abraçada i ens tornem a besar, aquest cop un petó més llarg, més càlid que tots els altres.
-Fins aviat, Ona.
-Fins aviat.
Travesso la porta i ens creuem una última mirada abans de que ella la tanqui darrera la meva esquena.
(...)
Cansat del viatge arribo a casa. No he deixat de pensar en ella. M'estiro al llit, però hi ha ni punt de comparació amb lo agust que estava aquest matí.
De cop sona el mòbil.

Capítol 26

2009-03-05T00:55:00.000+01:00

Segueix el silenci. S'està bé. No és un silenci incòmode, simplement és un silenci, un moment de reflexió sobre tota aquesta història que bé podria fer-se servir per una novel·la. Ara que la tinc aquí al costat me'n adono del que l'he trobat a faltar. Sobretot els primers dies de l'accident no podia deixar de pensar en ella. Seguim asseguts al sofà, no massa separats. Em mira directament als ulls:
-Àlex...t'he trobat molt a faltar tot aquest temps.
-El mateix estava pensant jo ara.
Ens abracem. Una abraçada intensa, sincera. Encara abraçats segueix parlant amb veu tremolosa:
-Sento molt el que va passar abans de l'accident.
La veritat és que l'únic que sé és que jo i la Cora vam estar junts i el Jordi li va dir a l'Ona al dia següent:
-Jo també Ona, tot i que tinc bastants dubtes sobre com va anar tot...
-Doncs mira, tu et vas embolicar amb la Cora, no estàvem massa bé, jo vaig prendre la decisió de venir cap aquí i tu vas voler arribar abans que marxés. Per això vas marxar sol de Bonestarre i per això vas tenir l'accident. Si jo no m'hagués ficat tant tossuda i no hagués pres la decisió de venir a Dublín no haguessis tingut l'accident...
-Però tu no tens tota la culpa, jo vaig fallar i tu vas mirar per tu mateixa. De fet aquesta feina que tens ara es una oportunitat que potser no es torna a donar en la vida, i segurament jo hagués fet el mateix -sincerament, no estic massa segur d'això últim, no acostumo a mirar massa per la meva vida professional- i si et dic la veritat, he pensat amb tu cada dia que ha passat després de l'accident, però no tinc clar el que sento per la Cora...
-Això suposo que també ho condiciona tot. Jo tinc clar que no vull deixar la feina i tinc clar que t'estimo i m'agradaria reprendre allò que va quedar a mitges, però ara per ara no puc tornar a Terrassa.
Tot i que ja m'ho imaginava, el fet d'escoltar aquestes paraules de la seva boca m'han sabut greu.
-Així...no tenim res a fer?
-Crec que no. Perquè dubto que vulguis venir a viure amb mi...
La idea se'm passa fugaçment pel cap. Però és una bogeria. No contesto perquè efectivament ara mateix no vindria a viure aquí. Primer hauria de tenir clar amb qui vull estar... . Es nota que a cap dels dos agrada aquesta decisió però ara mateix no podem fer un altre cosa. Ella esta disposada a tornar-ho a intentar després de lu de la Cora, però vol seguir a Dublín i jo haig d'aclarir els meus sentiments, potser quan ho tingui clar em plantejaria venir aquí amb ella.
El silenci torna a envair l'habitació. Aquest cop durant una llarga estona. Ella ha acabat lleugerament estirada sobre meu, i les carícies tendres entre els dos no s'aturen. Es fa tard, per tant ens aixequem, ens fem un petó de bona nit molt a prop dels llavis i cadascú va a la seva habitació a dormir.
M'estiro, però no faig més que pensar en ella. M'aixeco, obro un portàtil que hi ha a l'habitació per mirar el correu i matar una mica el temps. Guardat a "Favoritos" hi ha una pàgina que em crida l'atenció: http://www.elblogdelona.blogspot.com/ . Serà el blog que m'ha comentat que va escriure? Efectivament que ho és. Me'l miro, només té dues entrades però realment els escrits son maquíssims. De fet, descriu un somni seu que s'assembla moltíssim a la forma en la que ens hem vist avui, fa por i tot. No puc passar aquesta nit sense ella, segurament no la tornaré a veure en molt de temps i és massa important per mi. Decidit tanco l'ordinador i em dirigeixo cap a la seva habitació, però quan em giro, me la trobo allà quieta, mirant-me des de la porta.

Capítol 25

2009-02-26T00:32:00.000+01:00

Arribem al seu pis. Durant tota aquesta estona casi no ens hem dit res, només jugàvem amb aquell parell i ens dedicàvem alguna que altre mirada acompanyada d'un somriure. Crec que cap dels dos vol trencar aquesta mena de bombolla que petarà quan comencem a tractar de segons quins temes. M'acompanya a l'habitació on passaré la nit;
-Bé, estàs a casa teva. Si vols agafar alguna cosa de la nevera, tu mateix. Vaig a donar-me una dutxa ràpida.
-Val...
Em preparo una mica el llit, tot i que no se si dormiré massa. Crec que serà una nit llarga amb tots els temes que tenim pendents. Mentre passejo pel pis per matar el temps, passo per davant la seva habitació. La porta mig oberta em deixa veure un quadre bastant gran penjat a la paret amb tot de fotos. M'arrisco a entrar per mirar-lo més detingudament. Son fotos amb la colla i de la família, però em sobta una que esta situada al centre. Sortim nosaltres dos. Diria que és del dia de la Mola, quan estàvem junts, curiós que estigui just al centre...
-Tant xafarder com sempre eh Àlex...
-Mmmm...si, jeje. Ho sento, he vist fotos i m'ha picat la curiositat.
-Tranquil, pots mirar-les tant com vulguis, coneixes a tots els que surten. Tot i que ara m'haig de canviar...
-Sisi, ja surto...
(...)
-Bé Ona, portem estona parlant i crec que seria hora de començar a tocar algun tema una mica més intens.
-Sí, tens raó...
Silenci. Cap dels dos vol començar a parlar. Ella dóna el primer pas, em mira fixament i em pregunta:
-Què t'ha fet vindre aquí? Des de que t'he vist, m'he contingut a fer-te aquesta pregunta però crec que la por de que la resposta no sigui la que espero m'ho impedia.
-I ara ja no tens aquesta por?
-Sí. La segueixo tenint, però no puc aguantar més, necessito saber si és per el que jo crec.
-Molt em temo de que no és així, -el seu rostre canvia, posa cara de decepció, de pensar "clar que no és així, hagués sigut una bogeria..."- he vingut perquè vaig llegir la teva nota al llibre de la Gis.
-Veus...per això tenia por a fer-te-la, no havia de passar així Àlex! Sabia que tot el tema del somni era massa perfecte...
-Ei ei, tranquil·la... -poso la meva mà sobre la seva intentant calmar-la- no se ben bé com continua aquest somni després de que jo em desperti, però estic aquí, estem bé, no ha de significar res el fet de que el somni de la Gis no s'hagi complert.
-Ho sé, però m'havia imaginat tants cops aquell moment que m'ho estava començant a creure. Avui quan t'he vist al parc, alguna cosa m'ha fet pensar que les coses no havien anat com esperava.
-I com és com havien d'anar? Quina es la continuïtat d'aquell somni?
-Doncs representa que després de que el noi del somni despertés amb la presència de la seva ex a l'habitació, perdien el contacte entre ells. Fins que un bon dia, el destí feia que la noia trobés uns escrits per internet del noi que feia que tornessin a estar junts. Al principi em va semblar que aquesta noia no estava massa bé del cap. Però, un dels dos cops que vaig anar a casa els meus pares, vaig decidir passar a veure't. Suposo que les ganes de que tot tornés a la normalitat, superava el meu malestar per tot el que va passar amb la Cora abans de l'accident. I aquell dia vas despertar. Llavors vaig tornar a veure a la Gis per dir-li que no t'expliqués res del somni, que si havíem de tornar a estar junts, que havia de ser d'aquella manera, i la resta ja la saps. De fet als pocs dies de tornar de veure't vaig començar a escriure un bloc, imagina't com estava.
-Què complicat tot plegat...
-Si, però he estat una imbècil pensant que tot això podria passar de veritat.
-Qui no estigui disposat a fer bogeries, no mereix enamorar-se...
-Cert...
Els dos ens quedem pensant en aquestes últimes paraules. Crec que han estat una mica precipitades, tant per part meva, com la seva afirmació...vol dir que encara sent alguna cosa per mi?

Capítol 24

2009-02-18T23:51:00.001+01:00

Una dona gran, d'aspecte amable i d'entre 60 i 70 anys apareix darrera de la porta. Al veure que estava apunt de picar al timbre em pregunta:
-A qui estàs buscant jove?
-Que coneix vostè a l'Ona?
-Ona...
-Bé, més aviat, Isona.
-Ah si! Crec que per les tardes va al parc d'aquí davant, i s'està una estona amb uns nens d'una veïna mentre aquesta fa alguns encàrrecs. Segur que la trobes allà.
-Merci...
-No la vindràs a buscar per emportar-te-la cap a Barcelona, oi? Que aquí, tot i portar poc temps, ens l'estimem molt!
-No, no...estigui tranquil·la, només vinc a fer-li una visita.
-Segur que esta contenta! Crec que no ha fet massa amics encara per aquí. Que vagi bé la visita!
-Gràcies.

Segur que si la situació no fos tant complicada, aquesta senyora no hagués preguntat tant...sempre passa. Pensant en que serà el primer que li digui...em dirigeixo al parc.
Un cop allà la veig. Rient, jugant amb dos nens d'uns 5-7 anys. Esta asseguda al costat del tobogan, mig girada per tant no em pot veure. M'apropo, el cos sencer em comença a tremolar...no puc creure que sigui ella. Quan estic a escassos 3 metres ella es gira. El temps s'atura, els nostres ulls es miren fixament:
-Àlex...
La seva veu sona tant dolça com sempre. Els ulls li comencen a brillar mentre es posa dreta. Però no s'apropa...potser ha sigut una mala idea venir fins aquí...potser així no era com ella esperava que això passés...
-Hola Ona.
La poca distància que quedava entre els dos desapareix i ens fonem en una llarga i càlida abraçada. Els meus sentits s'aguditzen, per sort segueix fent servir la mateixa colònia de sempre, noto la seva respiració nerviosa. M'agafa la mà mentre els nostres cossos se separen. Els nostres ulls tornen a mirar-se fixament, aquest cop només ens separen uns centímetres...
-He esperat tant aquest moment...no se ben bé què dir...
-No cal que diguis res...
Ens besem breument, abans de tornar-nos a abraçar. Els dos nens amb els que estava jugant s'apropen i es posen darrera seu, i sense saber perquè, em dediquen un tendre somriure.
-Fins quan et pots quedar?
-Tinc el bitllet de tornada per demà al vespre, hauria de buscar algun alberg per passar la nit.
-No diguis tonteries...pots venir a casa, la meva companya de pis fa un mes que és fora. Com m'has trobat?
-Tranquil·la, crec que tenim moltes coses de què parlar i podem esperar a estar una mica més tranquils.
-Tens raó. Encara em queda mitja horeta per haver de portar a aquest parell amb se mare...
-A jugar doncs!
Sembla com si res hagués passat. Suposo que les ganes que els dos teníem de veure'ns i d'estar junts se sobreposen sense cap mena de dubte a totes les coses que han passat últimament.

Brusel·les Express

2009-02-16T01:50:00.000+01:00

Són la 1:23 de la nit de diumenge i no tinc ni son, ni ganes de ficar-me al llit per tant mataré el temps al blog. Durant aquesta setmana escriuré algún capítol més de la història. Per cert, com la veieu? Esteu pillant que passa o esteu molt descol·locats? jeje. Quin necessiti una re-llegida que me la demani eh!

Ahir viatge fugaç a Brusel·les. El despertador sonava a les 4:00 del matí i el pensament de: "què collons se m'ha perdut a mi a Brusel·les" apareixia al meu cap seguit d'un "va Àlex no em siguis perru" que va fer que em despertés camí del punt de trobada. D'allà cap a Girona a agafar l'avió amb destí Charleroi, on havíem d'agafar un Bus que va anar molt bé per dormir, a l'anar i sobretot al tornar. A les 10 del matí aproximadament, i si no em falla la memòria, estavem a Brusel·les. Tot el dia voltant per "la capital d'Europa", sense massa estones per descansar (no ens ho podiem permetre) i amb ganes de probar la xocolata i la birra autòctones. Cap als volts de les 0:30 ja estavem aquí Terrassa amb la sensació d'haver passat un dia complert, ben aprofitat, amb bona companyia i relativament econòmic. Sota aquestes línies podeu veure l'Atomium (o "¡¡¡Antoniuuum!!!") i més avall l'expedició al complert a la Grand Place (crec).

Bé...potser ja toca anar a dormir encara que no hi hagi masses ganes. Útlimament els somnis em traicionen. Apa, que tingueu bona setmana!

Capítol 23

2009-02-11T00:35:00.001+01:00

Després de tot aquest temps, estic a poques hores de respondre a moltes preguntes sobre la meva vida que no se, o tinc oblidades per culpa de l'accident: què va fer que baixés de Bonestarre dos dies després de parlar amb l'Ona? (clar...segurament el que va passar amb la Cora el dia abans de l'accident va tenir alguna cosa a veure), quina part del somni m'ha estat amagant la Gis a petició seva? per què tanta importància a que jo no m'enterés de res? per què va marxar just quan em vaig despertar? encara sent alguna cosa per mi?...sento jo alguna cosa per ella?

Sobretot aquesta última pregunta em preocupa. Han passat masses coses últimament. Amb la Gis no tinc res sentimental, ho hem passat bé junts, però res més. Però el tema de la Cora ja és més delicat. I l'Ona...bé, ha sigut la meva fixació des d'un principi. Ja porta aquí a Dublín poc més de dos mesos, però fa escassos 20 dies quan vaig despertar ella estava allà, i abans de l'accident estavem sortint, per tant és obvi que sento alguna cosa per ella també. Estic fet un embolic...necessito respostes i segur que al veure-la se'm aclareix tota aquesta situació.
(...)

El viatge ha sigut estressant per la rapidesa en que he pres la decisió de venir aquí, però ja hi sóc. Just davant del portal que em va dir la Gis. Estic tremolant, per nervis, per por, per tot el que ha passat des de l'última vegada que vaig parlar amb ella, i per tot el que no ha passat des de llavors. I de cop, mentre decideixo si prémer el timbre i respondre a totes les preguntes que tinc o marxar com un covard i oblidar tota aquesta història de bojos, s'obre la porta...

Capítol 22

2009-02-04T23:45:00.002+01:00

Sona el mòbil, el despertador...perquè? Avui no és dissabte? El devia deixar activat ahir, quin susto...puc dormir una mica més que son les 8:00 i no dec haver dormit ni 4 hores.

Torna a sonar el mòbil, un missatge...ja m'imagino de qui és. Però estic equivocat. És la Gis:
"Àlex! He tornat aquest matí. Et va bé que ens veiem aquesta tarda? Porta'm el llibre que em vaig deixar a casa teva, ;). Diga'm on et va bé que quedem. Fins després!"

(...)
-Com han anat aquests dies per aquí?
-Doncs bé...sense fer massa cosa. I tu? Crec que m'hauries d'explicar el teu inesperat viatge a on sigui que hagis anat. I el perquè estaves com incomunicada...
-Sí, sí...sento no haver-t'en parlat abans. Es que un cop a l'any marxo amb un grup d'amics a un refugi perdut enmig dels pirineus, i ens aïllem completament. Apaguem els mòvils just quan arribem allà i no els tornem a obrir fins que tornem.
-I això era tant secret que no m'ho podies dir en el e-mail que em vas escriure? He patit una mica aquests dies pensant que t'havien sagrestat...jaja
-Jajaja...va no exageris! Però si, suposu que t'ho podia haver explicat. Però tenia el temps justissim per ecriure'l i vaig pensar que ja t'ho explicaria a la tornada, i es el que estic fent.
-Molt bé, molt bé... . I has trobat a faltar el llibre que et vas deixar?
-Ah...t'has enrecordat, merci per portar-me'l. No, la veritat es que no l'hagués llegit massa.
-D'on l'has tret, per cert?
-Per?
-No...curiositat.
-Me'l van deixar.
-Qui? La persona que va escriure la nota al final?
-...hmmmm...si...
-I qui és? Perquè crec que tens alguna cosa a explicar-me sobre aquesta nota...
-És l'Ona. Ens vam veure quan ella va venir aquí. Quan vas despertar va voler veure'm, vam quedar en un bar i vam estar parlant sobre tot. Sobre el e-mail que li vaig escriure, sobre el somni que et vaig explicar... .Quan ja semblava que acabavem la conversa vaig anar al lavabo un moment i quan vaig tornar hi havia aquest llibre amb la nota al darrera.
-I què vol dir això de "m'agradaria que no li expliquessis la resta a ell", hi ha continuació del somni? Heu mantigut contacte durant tot aquest temps? Es que de cop em surten mil preguntes que fer-te que potser son la resposta a moltes preguntes que em porto fent sobre ella desde que vaig despertar...perquè em vas mentir?
-Ja has llegit la nota, no volia que t'expliqués res. L'únic que em va deixar explicar-te va ser la part en que tu no participaves, que era precisament la que ja saps.
-I quina és l'altre part?
-No te la diré...se suposa que ha de passar sense que tu ho sapigues.
-Ja, però no et dones compte que la part del somni que sé potser a passat perquè li vas explicar a ella?
-Hi he pensat milers de vagades. Però li vaig donar la meva paraula que no et diria res. Ella creu que si ha de passar passarà sense que tu ho sapigues, i sino passa és que el destí no es correspon als fets del somni.
-Saps on viu?
-Crec que tinc l'adreça en algun missatge...
-A...que a sobre us envieu missatges...i perquè t'ha de posar l'adreça en un missatge?
-Posats a dir veritats...aquests dies he estat allà.
-Com?
-Això del refugi és mentida. Em va convidar a passar uns dies i així parlar sobre com estava evolucionant el tema.
-Mira que bé, a sobre us heu fet amigues...em sembla increible.
-St. Stephen's Green, 42
-Ok...m'en hi vaig. Tinc masses preguntes sense contestar desde fa massa temps. Ja et trucaré quan torni.
-Ho sento.

Capítol 21

2009-02-01T00:25:00.000+01:00

Què vol dir aquesta nota?!? No entenc res. La veritat es que el primer que se'm passa pel cap és que és de l'Ona, però com pot ser? La Gis em va dir que només li havia enviat un e-mail i prou, no es van veure ni van parlar més després de que ella vingués a veure'm. Una de dos: o la Gis m'ha enganyat, o es d'un altre persona amb qui la Gis ha tingut somnis premonitoris. I si és la primera opció, el somni que va tenir era més extens del que realment ella em va explicar...

Bé...millor no pensar-hi més. Turcaré a la Cora per quedar amb ella després més tard...
-Home!!Primera notícia que tinc teva després del e-mail...
-Ja ho sé...com estàs?
-Bé...mirant una peli. Tu?
-Fent el gos, per variar. Escolta, vols anar a prendre algu aquesta nit?
-Val, per mi sí...avisem als altres?
-No...em referia a quedar els dos.
-Ah...i això?
-Doncs per parlar sobre tot el que posava al e-mail.
-....nose Àlex, no crec que sigui la millor idea. De fet nose ni perquè el vaig escriure, va ser una tonteria fer-ho...per tant no crec que haguem de quedar per paralar-ne. Ja et vaig dir l'útlim cop que vam quedar que per mi ha estat dur oblidar-ho durant tot aquest temps i no crec que em convingui.
-Ja, però tot i aixó vas escriure l'e-mail...
-Si
-...
-Esta bé...a l'Atlantis a les 22:30?
-Ok, fins després!

Capítol 20

2009-01-29T01:35:00.000+01:00

Ja fa uns dies del missatge de la Gis...i no ha tornat a donar senyals de vida. És molt estrany, sobretot em va trastocar el fet de que digués que havia aconsguit medis per enviar-me el missatge, com si estigués perduda enmig de la muntanya sense cobertura o sagrastada per una colla d'antics pacients als que havia maltractat psicològicament...ves a saber. El cas es que si va anar a algún lloc on tingués molt temps lliure...aquí es va deixar un llibre l'últim cop que hi va ser...el trobarà a faltar suposo.

Encara no li he dit res a la Cora després de llegir el seu e-mail. Però es que no tinc ni idea de que dir-li. El que vaig llegir em va impactar i em va fer pensar si realment abans de l'accident tenia les coses tant clares respecte l'Ona com sembla que les tinc degut a la meva falta de memòria. Li hauria de dir alguna cosa a la Cora, sinó pensarà que tot el que em va explicar no m'importa, i es menjarà l'olla. Quedaré amb ella demà a la nit.

El meu nivell d'avorriment arriba fins a tal punt que agafo el llibre que es va deixar la Gis i el començo a llegir, feia molt temps que no començava cap llibre!!
Vec que té un munt d'anotacions als marges, no és la lletra de la Gis per el que puc comprobar comparant-la amb la nota que em va deixar escrita a l'hospital, ni tant sols s'hi assembla. I curiosament és una lletra que em resulta familiar, molta gent té una lletra semblant, i a més...la Gis no coneix a cap dels meus amics així que deu ser una coincidència. Miro al final per veure si hi ha algun escrit o alguna dedicatòria...no massa llarga però hi és. No l'hauria de llegir per allò de que no es un llibre meu i tal, però ja no puc fer-me enrere:

Hi ha algunes coses escrites en el llibre, frases maques, fets reals, somnis...etc. per mi era com una espècie de diari, però no crec convenient emportar-me'l de nou allà. Bé, al teu e-mail explicaves els teus somnis i realment s'han complert, almenys una part d'ells. M'agradaria que no li expliquessis la resta a ell, no vull que si tot el que em vas explicar s'ha de complir sigui de manera premeditada, vull dir que si li expliques possiblement condicionaràs el seu comportament i llavors potser no té el mateix final. Seguirem en contacte.

Today, destiny calls...

2009-01-21T13:36:00.001+01:00

Avui s'han acabat els exàmens, puc començar a disfrutar de certa tranquilitat fins que arribin les notes, i avui...torna Lost! Després de que el passat 29 de Maig s'emitís l'últim capítol de la quarta temporada, avui comença la cinquena. It's gonna be Legendary

Bé ara que disposaré de temps, m'he decidit a reprendre la història. Com? La història? Aquella que vas començar a escriure i fot tant temps que no ens dius res? Doncs sí, aquella història! Sé que ara costarà molt tornar-vos a enganxar, perquè segurament ja ni us enrecordareu de que anava i amb lu liada que estava encara serà més difícil, però espero que aquest petit calendari que teniu a continuació us ajudi a tots aquells que vulgueu acabar-la. En els propers dies tindrem nou capítol. Qui vulgui ficar-se al dia i prefereixi tenir-la en un word, que m'ho digui que li passo, perquè sé que fa pal anar buscant els capítols, xD.

Dia 1: Primer record de l'Àlex després de despertar-se. Esta a la muntanya amb l'Ona.
Dia 2-42: Buit en la memòria degut a l'accient.
Dia 38: Última nit abans de marxar a Bonestarre. La passa amb l'Ona i ella li deixa una nota sota del coixí ja que estaràn uns dies sense veure's. Aparentment estaven bé.
Dia 40: Parla per telèfon amb l'Ona (capítols 13 i 14). Després parla amb la Cora (capítol 16).
Dia 41: Nit amb la Cora (capítols 17 i 18).
Dia 42: Accident.
Dia 42-86: Em coma. El dia 44 l'Ona marxa a Dublin.
Dia 86: L'Àlex desperta. L'Ona esta a l'habaitacio, però marxa quan veu que ell s'ha despertat (carta, capítols 0 i 1).
Dia 92: Dia abans d'obtenir l'altre. Rep la nota de la Gis (capítol 2).
Dia 93: A casa es troba la nota que li va deixar l'Ona el dia 38 (capítol 3).
Dia 94: Encontre amb la Gis (capítols 4, 5, 6, 7 i 8).
Dia 95: Troba fotos del dia 1. Li expliquen que l'Ona esta a Dublín. (capítols 9, 10, 11, 12)
Dia 97: La Gis marxa. Recupera la carta que li va escriure a l'Ona.
Dia 98: Queda amb la Cora i li explica el que va passar els dies 40 i 41 (capítols 16, 17, 18 i 19).

Bé...per acabar de rematar aquesta entrada tant freak, us deixo amb una petita conversa que diguessim que podría ser la continuació d'aquella que us vaig penjar al novembre de 2007, òbviament estic parlant de Lost (avui s'ho mereix):
-Jack: ¿De que querias hablarme, John?
-John Locke: Quiero que reconsideres lo de irte de la isla, Jack. Me gustaria que te quedaras.
-Que te gustaria que me quedara...
(...)
-Tu destino no es irte a a casa
-¡¿Y cuál es mi destino?! Ah, creo que me acuerdo...¿Que fue lo que dijiste camino de la escotilla? Que estrellarnos aquí era nuestro destino.
-¡Tú lo sabes, Jack! Sabes que estás aquí por una razón. Lo sabes. Y si te vas de aquí, el hecho de saberlo te va a destrozar por dentro, hasta que decidas volver.
-Adiós, John.
-Vas a tener que mentir.
-¿Perdona?
-Si tienes que irte, entonces tienes que mentir sobre todo. Sobre todo lo que ha pasado desde que llegamos a la isla. És la única forma de protegerla.
-Es una isla, John. Nadie tiene que protegerla.
-No es una isla...es un sitio donde ocurren milagros. Y...si no te lo crees, Jack, si no te lo puedes creer, espera a ver lo que estoy a punto de hacer.
-Los milagros no existen.
-Bien...tendremos que ver cuál de los dos tiene razón. (...) Miénteles, Jack. Si les mientes la mitad de bien de lo que te mientes a ti mismo, te creerán.

Gran Barça

2009-01-11T23:45:00.004+01:00

Bonanit gent!! Ja que avui m'he passat la tarda estudiant, puc dedicar alguns minuts a fer una actualització rapideta i a dedicar-li una miqueta de temps al blog que per alguna cosa el tinc :). Cal dir que el primer exàmen va anar fatal, una que segur ja hem queda :S. I bé, ara fins el dia 21 en queden 4 més, per tant...a ficar-se les piles o hi haurà més assignatures que es sumin a la llista de suspeses :S.

Per cert respecte la última actualització dir que mirant l'arxiu del blog vaig trobar una entrada de finals de 2007 on explicava allò de les meves intuicions de principis d'any, per tant qui es pensi que no li he parlat mai és perquè no esta atent/a!! ejem...oi Marta i Glòria? jajaja. ;)

I en l'àmbit esportiu: avui torneig de reis que hem guanyat (amb rivals de menys nivell) i que dona una mica d'ànims a l'equip per afrontar els següents 4 partits que son vitals. I gran partit del barça que es mereix el títol i la foto (gran Messi) de l'entrada, hem patit però al final ha pogut guanyar. I per qui no ho sàpiga, el meu germà em va regalar tres anys de carnet de soci, deunido com em cuida :).

Us deixo amb la lletra d'una cançó, bona setmana!! Muua*

Amy McDonald - This is the life
Oh the wind whistles down
The cold dark street tonight
And the people they were dancing to the music vibe
And the boys chase the girls with the curls in their hair
While the shy tormented youth sit way over there
And the songs they get louder
Each one better than before

And you're singing the songs
Thinking this is the life
And you wake up in the morning and your head feels twice the size
Where you gonna go? Where you gonna go?
Where you gonna sleep tonight?

And you're singing the songs
Thinking this is the life
And you wake up in the morning and your head feels twice the size
Where you gonna go? Where you gonna go?
Where you gonna sleep tonight?
Where you gonna sleep tonight?

So your heading down the road in your taxi for four
And you're waiting outside Jimmy's front door
But nobody's in and nobody's home 'til four
So you're sitting there with nothing to do
Talking about Robert Riger and his motley crew
And where you're gonna go and where you're gonna sleep tonight

And you're singing the songs
Thinking this is the life
And you wake up in the morning and your head feels twice the size
Where you gonna go? Where you gonna go?
Where you gonna sleep tonight?

2009

2009-01-03T17:58:00.000+01:00

Bon Any gent!

Com estant anant aquests primers dies del 2009? Per mi han començat amb dos dies durs d'entreno amb el nou entrenador. Pels que no us ho he comentat, ens l'han canviat, senyal que volen una reacció i que aquest equip a de sortir del fons de la classificació com sigui. I pel que sembla seguiré jugant de central. Prefereixo jugar d'extrem, la meva posició de sempre i per la qual estic al primer equip, però el fet que em posin de central m'ho prenc com una responsabilitat, perquè aquest és el que "dirigeix" l'equip i suposu que per això en el fons m'agrada.

Què més...pels que em conexieu i hem tingut èpoques de parlar molt, ja sabeu que durants els primers dies de l'any tinc un lleuger pressentiment de com anirà aquest i que normalment no falla. Quan em vingui ja us ho comentaré si ho vec convenient. M'agradaria fer un resum del que va ser el 2008, però ara mateix no disposo de massa temps, així que ho deixaré a l'aire de moment.

Comentar també el gran cap d'any que vam passar al Falcó Mustatxut. Vam riure molt, vam fer el tontu i vam estar junts (faltaven alguns, però) que és el que compta. Ja penjaré fotos quan les tingui.

I per acabar...us deixo la classifiació de comentaris. Ja comença haver massa gent que té el premi de fer una actualització al seu gust i no l'aprofita, així que m'hauré de pensar algun altre premi, jeje.

Mariona 111
Marta 69
Lídia 67
Glòria 53
Laura 53
Helena 50
Marions 37
Anònim 28
Skylimpre 25
Uri 25
Albert 18
Roger 17
Marta Cor 12
Pere 11

Forn 6
Mireia 5
Marion 2
Victor 2
Maria 1

Que tingueu un feliç, saludable, afortunat, excitant, tendre i productiu 2009. Muua*

Bones Festes!

2008-12-23T01:13:00.002+01:00

Bé, ja se que cada cop sou menys els que passeu per aquí, però em fa ràbia que aquests que encara hi aneu passant us trobeu sempre amb la mateixa acutalització, per això intento anar renovant regularment, encara que costi motivar-se sense el feedback que donen els comentaris. Així que espero que passeu un Bon Nadal, ja sigui de vacances, treballant, amb els amics, amb la familia, amb desconeguts, o com jo: que hauria d'estudiar moltíssim però es millor pensar que estic de vacances (aquest quatrimestre m'anirà fatal...aviso, estic molt desmotivat :s).

I res més, comentar-vos que avui m'he "enamorat" durant unes dues hores més o menys d'una tia que no he xerrat amb ella més de 20 paraules, no he estat amb ella més de 3 minuts, i que molt probablement no tornaré a veure en la vida, però han sigut les dues millors hores del día. Per tant el meu consell és: "enamoreu-vos" cada dia d'algú diferent, i quan aquest amor sigui correspost, enamoreu-vos d'aquesta persona cada dia. I poso el primer entre cometes perquè òbviament no és un enamorament pur el que pots sentir per una persona que no coneixes, però ja m'enteneu, oi? Apa, m'és igual lu cutre que hagi quedat, tenia ganes de que ho llegissiu ;).

Bon Nadal amics!

Reflexió XI

2008-12-15T01:30:00.003+01:00

Un joven discípulo de un filósofo sabio, llega a casa y le dice:
- Maestro, un amigo estuvo hablando de ti con malevolencia...
- ¡Espera!- lo interrumpe el filosofo- ¿Hiciste pasar por las tres rejas lo que vas a contarme?
- ¿Las tres rejas? - preguntó su discípulo.
- Sí. La primera es la verdad. ¿Estás seguro de lo que quieres decirme es absolutamente cierto?
- No. Lo oí comentar a unos vecinos...
- Al menos lo habrás hecho pasar por la segunda reja, que es la bondad. Eso que deseas decirme, es bueno para alguien?
- No, en realidad, no. Al contrario...
- ¡Ah, vaya!... La última reja es la necesidad. Es necesario hacerme saber eso que tanto te inquieta?
- A decir verdad, no.
- Entonces.. - dijo el sabio sonriendo - si no es verdad, ni bueno, ni necesario, sepultémoslo en el olvido.

No em pregunteu perquè, però tenia ganes de posar una reflexió i he trobat aquesta.
Moltes, moltíssimes vegades ens esforcem (i jo el primer) en parlar de coses dels demés només pel fet de criticar o de fer públic quelcom que han dit que al cap i a la fi no porta enlloc. Molts d'aquests cops ho fem per demostrar que l'altre persona falla, per demostrar que nosaltres som millors...l'esser humà és envejós (a part de moltes coses més) per naturalesa. Sempre estem nosaltres per davant dels altres. I els que em coneixeu ja sabeu que sempre dic que cadascú ha de mirar per ell mateix, perquè sinó qui ho farà? Però suposo que una cosa no treu l'altre, no? Pots mirar per tu mateix sense haver de trepitjar a ningú, i tampoc deixar-te trepitjar òbviament.
Perquè critiquem doncs? Si molts cops, aquesta persona que critiquem ens importa menys que la persona amb qui l'estem criticant o a qui li estem explicant els seus defectes? Potser sería més beneficiós parlar dels nostres problemes, abans que els dels altres. Però clar, fer-se els cecs i fer veure que els altres son pitjors és molt més fàcil i divertit que mirar-se al mirall i veure què i qui som nosaltres en realitat.

The lovers are losing

2008-12-08T21:29:00.004+01:00

Avui és una d'aquelles tarda-nits, que costa no pensar en l'endemà. Després d'un cap de setmana llarg, on no has parat d'anar amunt i avall i has estat amb aquells amb qui vols estar quan disposes de temps lliure, costa no pensar en que demà toca tornar a la rutina, a la uni, al curru, a entrenar...però es lu que hi ha! No hi podem fer res, d'aquí poc tornarem a disposar de "temps lliure", amb les vacances de Nadal que estan al caure i amb més temps per aprofitar fen allò que t'agrada i també per estudiar pels exàmens.

Han estat bé aquests dies, tret del tema handbolístic, que millor no parlar-ne. El partit del Barça: espectacular, aquesta setmana contra el Madrid pot ser un día històric, llàstima que sempre que s'esperen grans golejades difícilment acabent consumant-se, jeje. Passar el dia a Vic: la sensació d'haver aprofitat molt bé un diumenge, em va agradar molt la fira Medieval, el "pulpo a la gallega" (...típic de Vic) estava boníssim i vam riure bastant dient tonteries. Karting: una bona manera d'acabar el finde llarg :).

Doncs poca cosa més...us deixo una cançó que comença a sonar per la ràdio. La foto, justament fa un any a París.

Keane - The lovers are losing

I dreamed I was drowning
in the river Thames
I dreamed I had nothing at all
nothing but my own skin

Slipped away from your open hand
into the river
saw your face looking back at me
I saw my past
and I saw my future

You take the pieces of the dreams that you have
cause you don't like the way they seem to be going
you cut them up and spread them out on the floor
you're full of hope as you begin rearranging
put it all back together
but anyway you look at things and try
the lovers are losing

I dreamed I was watching
a young lover's dance
I reached out to touch your hand
but I was watching from a distance

we cling to love like a skidding car
clinched to the corner
I try to hold on to what we are
the more I squeeze the quicker we all are

You take the pieces of the dreams that you have
cause you don't like the way they seem to be going
you cut them up and spread them out on the floor
you're full of hope as you begin rearranging
put it all back together
but anyway you look at things and try
the lovers are losing

I dreamed I had nothing at all (nothing at all)
I dreamed I had nothing at all

You take the pieces of the dreams that you had
cause you don't like the way they seem to be going
you cut them up and spread them out on the floor
you're full of hope as you begin rearranging
put it all back together
but in the final reckoning
we're trying
the lovers are losing.

Qui la vulgui traduïda, aquí esta.

Destiny Calls

2008-11-28T00:23:00.004+01:00

Hola nois i noies! Veient que l'entrada anterior noha tingut massa èxit en quant a comentaris, hauré d'actualitzar, xD.

Com aneu? Jo ara mateix bastant cansat de l'entreno, els dijous fem gimnàs i tot i que és el dia que entrenem menys estona es fa durillu :S. Demà comprem les entrades per ColdPlay!!! Molt bona la proposta del Roger que personalment he acceptat sense pensar-m'ho. Serà gran, molt gran.

Bé, us vaig prometre una entrada amb l'intenció de captar la vostra atenció per Lost, oi? Doncs mira quina casualitat que la cadena on fan la sèrie a EUA, la ABC, han penjat un vídeo de 5 minuts resumint les 4 primeres temporades. El lema de la cinquena temporada és "Destiny Calls"...ja veieu que tot lliga, jeje. Aviso per aquells que el vulguin veure, que òbviament desvetlla tots els secrets sabuts fins ara, i que és bastant liat si no saps de què parlen. Però és perfecte per saber de què va i almenys conèixer una mica la gran adicció de l'autor d'aquest Blog, osigui jo...jaja.

http://todoseries.com/series/lost-tienes-cinco-minutos-55748

Apa, bon finde!!

Interessants

2008-11-21T19:12:00.002+01:00

- El actor Anthony Hopkins estuvo buscando a lo largo de su vida una novela de George Feifer sin encontrarla hasta que, de repente, vió un ejemplar abandonado en el metro. Durante el rodaje de una película basada en esa novela, aquella resultó ser la única copia -repleta de anotaciones- que le quedaba al autor; un amigo a quien se la prestó la había perdido en el metro.

- En 1914, una mujer alemana realizó seis fotos a su hijo y le encargó a una amiga de Estrasburgo que le revelase el carrete. Por culpa de la guerra mundial no volvió a verla y no logró localizar las fotografías. En 1916 adquirió una película cerca de Frankfurt y fotografió con ésta a su hija recién nacida. Tras revelarla, comprobó con gran sorpresa que en ella se apreciaba una doble exposición, la que acababa de comprar era curiosamente la película perdido en Estrasburgo.

- En 1837, Edgar Allan Poe publicó Las aventuras de Arthur Gordon Pym. En ese relato, los cuatro supervivientes de un hundimiento, tras permanecer varios días en un bote a la deriva, asesinaron y devoraron a un grumete llamado Richard Parker. Cuarenta y siete años después, la embarcación Mignonette se hundió y los cuatro supervivientes que lograron sobrevivir en un bote decidieron comerse al grumete; se llamaba Richard Parker.

- Morgan Robertson escribió en 1898 una novela en la que describía el primer viaje de un gran transatlántico llamado Titán y que se consideraba "insumergible". Aquel barco se hundió una noche de abril después de chocar con un iceberg en el Atlántico… Catorce años después, el Titanic naufragó en idénticas circunstancias a las escritas por Robertson, cuyo ficticio buque poseía numerosas características parecidas a las del Titanic… En 1935, William Reeves -quien nació el mismo día que desapareció el Titanic- hacía guardia en el Titanian. Atacado por un presentimiento ordenó detener el barco cuando llegaron al mismo lugar donde se habían hundido los otros dos; gracias a ello no fueron arrollados por un iceberg.

- En 1900, el rey Humberto I de Italia estuvo cenando en un restaurante cuyo propietario había nacido en el mismo día y ciudad que el monarca, además de ser muy parecido a él físicamente. Ambos se casaron el mismo día y con una mujer del mismo nombre. El dueño del restaurante había abierto el establecimiento el mismo día en que Humberto I de Italia fue coronado rey. Tales fueron las coincidencias que el monarca le invitó a un campeonato de atletismo que se celebraba al día siguiente. En el mismo instante en que comunicaron al rey que su doble había sido asesinado a balazos, el anarquista Bresci le disparó causándole la muerte.

Bé, tenía ganes de penjar-vos quelcom interessant i he trobat aquestes coincidències en una pàgina web. Què us semblen? N'hi ha moltes més, algunes bastant bèsties que realment m'han fet pensar si eren veritat o si algú se les havia inventat. Que sapigueu que perdidos toca bastant el tema de les casualitats i coincidències :). Bon finde!

Pots no ser ningú

2008-11-17T19:40:00.001+01:00

Feia dies ara que no actualitzava. Últimament les entrades duren massa temps en primer pla, el ritme del Blog ha disminuit bastant en els últims mesos, per la història, i perquè realment avegades no sé que escriure, jeje. Suposo que, al seu ritme, el blog tornarà a estar igual d'actiu que altres èpoques.

Què tal esteu? Jo una mica cagat per les notes, han anat bastant malament i hi ha un parell d'assignatures que costarà molt recuperar-les pels finals. M'ho hauré de currar bastant, i em fa por. Perquè, no per tot, però si per molts aspectes, quan vec que algu serà difícil d'aconseguir ho dono per perdut.

Aix...anònim...que haig de fer amb tu? El fet de que algú hagi escrit en veu teva algunes coses m'ha fet pensar. Pensar que pots ser molta gent, i que pots no ser ningú. Crec que "començo" a "coneixet" i sé que no em diràs qui ets. Perquè seguir amb això doncs? M'agrada llegir el que escrius, i pensar que és cert, però no porta enlloc. Per tu segurament serà una forma de desfugar-te mentre no apareix ningú més en la teva vida, perquè dubtu que tot el que m'has escrit tingui tal magnitud, s'em fa extrany pensar que pot haver algú capaç d'aguantar tant temps sense "llençar-se" sentint aquestes coses, ha de ser dur. Per tant, et seguiré llegint si escrius? Sí, per descomptat, però tenint sempre present que pots no ser ningú.
I per el que ha intentat fer-se passar per ell, nose quina era la seva intenció...si era provocar-lo, doncs ho ha aconseguit. Però estic amb l'Uri...em decepciona aquest anònim falç.

Bé...avui ho deixo aquí. Deixo una bona foto penjada :). I escolteu...Anyone else but you, sé que ja vaig penjar la lletra, però es que la vam escoltar el dissabte al Bugalu i em va fer gràcia. Apa, bona setmana!

Larga vida a Moe!

2008-11-07T18:03:00.003+01:00

Bé...ha arribat el dia de comunicar-vos una mala notícia. El Moe ens ha deixat :_(. Després de compartir uns anys amb nosaltres avui hem de lamentar la seva pèrdua. Em sap greu, la veritat es que feia ja bastant temps que no li feia massa cas i pràcticament el cuidava me mare, i possiblement si jo hagues estat més pendent d'ell no hagués arribat aquest moment encara. Bé, que tinguis sort allà on estiguis, i sento no haver-te fet tot el cas que hauria. Sempre et recordarem!

I ara passem a coses més alegres. Per fi s'han acabat examens. No es que hagin anat massa bé, però com sempre dic, ja em rallaré quan tingui les notes. Avui a celebrar-ho!!

Poca cosa més, deixo la classificació de comentaris:
Mariona 110
Lídia 66
Marta 66
Laura 52
Helena 48
Glòria 46
Marions 36
Anònim 24
Skylimpre 24
Uri 22
Albert 18
Roger 11
Pere 11
Marta Cor 11
Forn 6
Mireia 5
Marion 2
Victor 2
Maria 1
I sí! Després de bastants mesos, diria que desde Juny o Maig no escribia, l'anònim va tornar a donar senyals de vida. Pensava que ja t'havies oblidat de mi! La veritat es que estic bastant desconcertat...perquè m'ho fas això? Diga'm qui ets! Només a mi, no ho revelaré a la resta. Crec que res del que has fet tindrà sentit si segueixes sent l'anònim. Una abraçada ;).

P.D: En els propers dies faré l'entrada-reclam perquè us enganxeu a perdidos. Tinc monu de serie i em desfugaré amb vosaltres, oi que em deixareu? I tant Àlex!! (que pesat...). I avui us recomano escoltar...Stop and Stare - One Republic.

Lost!

2008-10-27T00:14:00.003+01:00

Un altre cop el títol enganya ;). No parlaré d'aquesta grandíssima sèrie a la qual estic molt més que enganxat, tot i que prometo una entrada després de parcials per tal de que us enganxeu de cara a la cinquena temporada :P. La raó del títol és una cançó de Coldplay, que es titula així. La veritat es que ultimament escolto molt el seu últim CD, llàstima que els "he descobert" tard, perquè hagués tingut la oportunitat d'assistir al concert que van fer. Sí, l'entrada d'avui és així de currada, estic de parcials i no tinc masses ganes d'escriure. Així que faig servir el "recurso facil" de lletra de cançó + foto pensativa i avall.

Coldplay - Lost!

Just because I'm losing
Doesn't mean I'm lost
Doesn't mean I'll stop
Doesn't mean I will cross

Just because I'm hurting
Doesn't mean I'm hurt
Doesn't mean I didn't get what I deserve
No better and no worse

I just got lost
Every river that I've tried to cross
Every door I ever tried was locked
Ooh-Oh, And I'm just waiting till the shine wears off...

You might be a big fish
In a little pond
Doesn't mean you've won
'Cause along may come
A bigger one
And you'll be lost

Every river that you tried to cross
Every gun you ever held went off
Ooh-Oh, And I'm just waiting till the firing starts
Ooh-Oh, And I'm just waiting till the shine wears off
http://es.youtube.com/watch?v=2-RjMRP5IbI

Apa, bona setmana!! I pels xafarders que no fan bé la seva feina dir-vos que l'anònim (si és que és algú de veritat) ha escrit a l'entrada anterior. Cosa que haurieu d'haver fet tots perquè el tema penso que era interessant, jeje. Merci pels que vau comentar :). Un petó!!

Tu, i només tu

2008-10-20T00:00:00.005+02:00

Tranquils! Pel títol podríeu pensar que aquesta serà una entrada romàntica, declarant-me o alguna cosa així però els tirs no van ben bé per aquí, jeje.

Abans de que sapigueu el perquè del títol, comentaré els resultats de l'enquesta: després d'11 vots (no entraré en els vots poc útils que es van fer, jajaja) l'opció més triada ha sigut la de que em fagi escriptor...sou uns pilotes!! jajaja. I també tenia bastants vots l'opció que deia que era complicada. Ho tindré en compte pels nous capítols, intentaré no fer-ho tant liat i que quedi ben clar tot el que ha passat fins ara :). Però per qui no s'enteri de re, que s'ho llegeixi tot un parell de vegades i llestos! (si Àlex...)

Bé, ara si. El títol de l'entrada és per un poema de Pablo Neruda que em va fer pensar bastant. Llegiu:

Tú eres el resultado de ti mismo

No culpes a nadie, nunca te quejes de nada ni de nadie
porque fundamentalmente tú has hecho tu vida.

Acepta la responsabilidad de edificarte a ti mismo y el valor de
acusarte en el fracaso para volver a empezar, corrigiéndote.
El triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas del error.
Nunca te quejes del ambiente o de los que te rodean, hay quienes en tu
mismo ambiente supieron vencer, las circunstancias son buenas o malas según
la voluntad o fortaleza de tu corazón.
No te quejes de tu pobreza, de tu soledad o de tu suerte, enfrenta con
valor y acepta que de una u otra manera son el resultado de tus actos
y la prueba que has de ganar.
No te amargues con tu propio fracaso ni se lo cargues a otro, acéptate
ahora o seguirás justificándote como un niño, recuerda que cualquier
momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar.
Deja ya de engañarte, eres la causa de ti mismo, de tu necesidad, de tu fracaso.
Si Tú has sido el ignorante, el irresponsable, tú únicamente tú, nadie pudo haberlo sido por ti.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado,
como la causa de tu futuro es tu presente.
Aprende de los fuertes, de los audaces, imita a los violentos, a los
enérgicos, a los vencedores, a quienes no aceptan situaciones, a quienes vencieron a pesar de todo.
Piensa menos en tus problemas y mas en tu trabajo y tus problemas sin
alimento morirán. Aprende a nacer del dolor y a ser mas grande,
que es el mas grande de los obstáculos.
Mírate en el espejo de ti mismo.
Comienza a ser sincero contigo mismo reconociéndote por tu valor,
por tu voluntad y por tu debilidad para justificarte.
Recuerda que dentro de ti hay una fuerza que todo puede hacerlo,
reconociéndote a ti mismo, mas libre y fuerte, y dejaras de ser un
títere de las circunstancias, porque tú mismo eres el destino y nadie
puede sustituirte en la construcción de tu destino.
Levántate y mira por las montañas y respira la luz del amanecer.
Tú eres parte de la fuerza de la vida.
Nunca pienses en la suerte, porque la suerte es el pretexto de los fracasados.

Que me'n dieu? Creieu que diu la veritat? Què per molt que la vida et posi entrabancs tu i només tu ets el responsable de fer-los front i tirar endavant? De tenir un somriure a la cara quan les coses van malament i acaben anant pitjor?

Casualitats?

2008-10-12T23:21:00.000+02:00

Bé...avui tinc ganes d'explicar-vos una cosa i que em dongueu la vostra opinó. Com no podia ser d'una altre manera va sobre somnis, casualitats, coincidències, premonicions, etc. i tots aquests temes que trobo tant interessants i que sé que molts de vosaltres també :).

Aquesta nit, després de complir allò que vam dir divendres de que ahir la pillariem una mica (alguns es van rajar des del principi, Roger...ejem...i no val que em tornis a dir aquella frase, jajaja ;)) i després d'enviar alguns missatges en un estat una mica perillós, em vaig acabar dormint a allò de les 4:45 o així. Com em passa moltes vegades he somiat, però aquesta nit he somiat molt. Hi havia algú que sortia constament, i alguns de vosaltres sortieu de tant en tant, però el que us vull comentar no va amb aquesta persona. Bé...en un moment del somni, jo i el Forn estàvem esperant al Roda. Aquest apreixia amb una C4 nou, de color blanc i 3 portes. Li havia picat i se l'havia comprat a canvi del Subaru. Doncs estàvem els tres allà mirant el cotxe i del carrer apareixia un gatet petit. Re, estàvem una estona allà amb el gat i després marxàvem a nose on. Vale, fins aquí podeu pensar: un somni d'aquests rarus que s'acostumen a tenir, no? Doncs res, avui hem estat a Mataró...i quan arribem allà els avis ens diuen que me tieta s'havia trobat un gat el dijous i el tenien a casa. Em pujat a veure'l i es wapíssim, jeje, molt pequeñajo pobret. Bé...ni he pensat en el somni, perquè de fet me tieta em va enviar una foto d'un gat el dijous, però no sabia si era seu, si se l'havien comprat ni res. Vale, tornem de Mataró i truco al Roda per passar a buscar el portàtil que el vaig deixar a casa seva ahir. Quan arribo al portal, a que no sabeu quin cotxe hi havia aparcat allà davant? ... Un cotxe en forma de gat com el que s'havia trobat la teva tieta? Doncs no! (m'he permès un gag) Un C4 nou, tres portes de color blanc. En aquest moment si que he pensat en el somni. Només hagués faltat que de dins del cotxe hagués sortit el Roda, però no...jajaja. I res...és d'aquelles coses que passen sobint (almenys a mi, i a tu també, oi M.Book?) i que dius: fa una mica de por...jeje.

Res més...després de tot aquest rollo paranoic, us deixo amb una foto del grup de pekes de colònies!! Després de que el sopar d'ahir anés molt bé! Us trobo a faltar petits!! (als nens e...als monis no tant...titiriiitiriii). Un petó!

Capítol 19

2008-10-09T01:20:00.000+02:00

Estic davant de l'ordinador. Llegir aquestes paraules m'han deixat una mica trastocat. Sembla que la Cora realment sentia quelcom per mi des de feia temps, i va aprofitar aquell moment com hagués fet qualsevol altre. I jo? Des que vaig despertar només he pensat en l'Ona. Amb ella tinc l'últim record, era allà el moment de despertar-me, tinc proves de que estàvem junts, etc. Aquest útlim record que tinc és just d'abans de començar a sortir, per tant mentalment potser em trobo en aquest punt, en els primer moments d'una relació, on tot és superperfecte, per això no he deixat de pensar en ella. Però...i abans de l'accident, en quin punt em trobava? Basant-me en això que m'ha explicat la Cora, dubtu que tot seguís superperfecte. I ara que ho penso, el fet de que l'Ona desconfiés de mí per telèfon, el fet d'estar jo una mica borde amb ella en aquella conversa, i sobretot el fet de que acabés embolicant-me amb la Cora mostra que la cosa no debia anar massa bé. És una situació extranya, em sento molt perdut perquè m'estimo moltíssim a l'Ona però potser això esta condicionat pel fet de tenir llacunes en la memòria. Serà millor que vagi a dormir, m'estic tornant boig donant-li voltes. Per cert, on serà la Gis? M'agradaria que fós aquí per poder-li explicar tot això.

Just quan estic apunt de dormir-me sona el mòbil, un missatge: "Ei Àlex!! Com va? He pogut aconseguir medis per enviar-te aquest SMS. Suposu que tens coses noves a explicar-me, no? Jo també! Ens veiem en somnis aquests dies ;). Un petonarru*Gis "

El Concert

2008-10-04T20:40:00.000+02:00

Sí, per fi vam poder assistir a un concert del Bryan Adams. Feia molt temps, però molt, que anàvem darrera d'aquesta oportunitat i ahir, per fi, vam poder disfrutar-ho. I realment, l'espera va valdre la pena. A les 22:05 el geni apareixia per sorpresa de tots enmig de la multitud, cantant Can't stop this thing we started, amb una energia que als seus casi 49 anys és d'envejar. Va seguir amb el gran Please forgive me, i amb The best of me, que va comportar un moment de GP màxim. Mentre la cantava va anar des de la plataforma on havia aparegut fins a l'escenari embogint a tothom qui es trobava en aquella zona (nosaltres malauradament estàvem a l'altre banda). No van faltar clàssics com: Summer of'69, Everything I do, Heaven, Have you ever really love a woman, Baby when you're gone (on va fer pujar a una noia a que cantés amb ell), All for love, ni altres cançons no tant conegudes: Back to you, 18 Till I die, Somebody, Cut's like a knife, Run to you, Hearts on fire, It's only love, Cloud nº9, i moltes més que em deixo.
No m'esperava disfrutar tant. Ja es deu veure en tot el que he escrit que vaig acabar una mica flipat, però...que voleu? Si és el paiu de qui em se la lletra de més cançons, i de qui tinc més cançons al PC (unes 280). La foto és d'ahir (pillada de la web del 20minuts, xD) a la dreta tenim al guitarrrista, vaya crack també.

Bé...i ara unes paraules per la meva acompanyant, jeje. M'alegro moltíssim d'haver comptartit el concert d'ahir amb tu, feia molt temps que ho esperavem e... . I la veritat es que no recordo com va anar, crec que em vas deixar un CD seu, però si que se que va ser gràcies a tu que vaig començar a escoltar-lo. Quan torni a venir, allà hi tornarem a ser!

I per acabar, una frase de la cançó que em desperta cada matí: when you want it, when you need it, you'll always have the best of me!

On és?

2008-09-29T20:51:00.007+02:00

Bon dilluns! Com ha començat la setmana? Per mi...tranquileta, aquesta tarda volia fer bastanta feina però per variar m'he empanat amb tot i no n'he fet tanta, xD. Comentar que ahir vam perdre un partit que no hauríem d'haver perdut, penso que ens vam confiar massa després de la gran victòria de la setmana passada.
Bé...he intentat escriure el capítol 19 però no ha sortit res massa bo. Per tant us penjaré un text que vaig trobar a relatsencatalà.com (i diria que al final no vaig penjar) sobre algú que fa temps rondava per aquí, i molt probablement encara ho fagi tot i que no deixa senyals de vida.

L’anònim.
Aquell que entra i surt
dels llocs sense avisar.
Aquell que viu arreplegant
engrunes de somriures i sorolls.
Aquell que fuig de l’el•líptic
i corre per carrers des-ubicats.
L’anònim.
Aquell que riu i plora sense
ser vist per els demés.
Aquell que crida i corre fugint
o cercant tòpics i esquemes
que es troben en ell.
L’anònim.
Qui eixugarà les seves llàgrimes
i suportarà el pes dels seus errors?
Qui empenyerà pors estancades
cap a la llibertat?
I qui recordarà amb força i ganes
petits actes transcendentals?

Que passeu bona setmana ;).

Sense inspiració

2008-09-22T23:36:00.005+02:00

Ieep! Torno a ser aquí després de casi una setmana :). El títol de l'entrada va referit a la història :S. La veritat es que no trobo la inspiració que tenia abans de vacances...suposo que venia d'alguna cosa que ara ja no hi és, esperarem a que torni aviat o si més no que la meva imaginació treballi una miqueta.

Què tal us ha anat el cap de setmana? Jo la veritat no em puc queixar. Dissabte perfecte la brabacoa més el vídeo d'Andorra, jeje...que encara que l'hagi vist varis cops em segueixo rajant amb les parides que fèiem. I diumenge presentació i primer partit de lliga. Victòria a casa contra un rival fort i que ens dóna encara més moral a un equip que té ganes de demostrar que amb la gent de casa n'hi ha de sobres per tirar endavant! El partit va estar molt disputat i la veritat es que vaig disfrutar moltíssim, tenia moltes ganes de tornar a jugar.

Bé, ja portem un dia d'aquesta setmana i la veritat és que el matí ha estat bastant rallant i la tarda bastant inútil, per tant els pròxims dies seràn millors, o això espero! jajaja.
Ànims a tothom per aquestes primeres setmanes de rutina i seguiu comentant, que això sense vosaltres perd el 50% del sentit. Un petó!!!

P.D: Us deixo les fotos dels dos moments esmentats del cap de setmana. I ja que estic, ara fa temps que no us recomano cap cançó...avui hes escoltat bastant: Corazón de Mimbre - Marea

Decepció i agraiment.

2008-09-18T02:18:00.001+02:00

És tard, però penso que si no escric ara el que vaig a escriure no tindrà sentit. Ja sé que aquí llegeix gent que esta fora d'aquest grup, però tot el que vaig a posar son opinions i sensacions pròpies per tant no parlo com a grup.

Durant el primer trimestre de l'any passat ens vam replantejar el tema de seguir fent grup. Feia com 6 anys que havíem començat aquest camí (en aquells moments molts més) però crec que mai vam trobar la fórmula que ens portés al èxit dins d'un grup de joves o de revisió de vida, digali com vulguis. El cas és que cap al febrer, els 7-8 que quedàvem vam agafar un compromís d'intentar per últim cop fer grup com Déu mana. Personalment tenia moltes esperances ficades en això, perquè realment veia que la cosa podia funcionar. Però al passar els dies vaig veure que tot tornava a ser com abans, la gent no venia, o venia sense portar res preparat, els que ho portaven preparat els feia ràbia ser els únic que s'havien pres la molèstia de fer-ho i així moltes coses.
Va arribar Juny i el tema de grup va quedar penjat. Fins avui. I la cosa no ha fet més que augmentar el grau de decepció que tenia al acabar el curs. Érem 5 contant l'Ignasi. I realment avui se m'han obert els ulls davant de tota aquesta situació, llàstima que hagi sigut ara que ja estic cremat per tirar endavant. Avui me n'he adonat de que realment vam intentar seguir quelcom que estava mort. No teniem cap objectiu com a grup, i cadascú estava allà per els altres, no per si mateix que és el que s'hauria de fer. Crec que molts s'han mentit a si mateixos pel fet de voler seguir una cosa que no els omple, i que saben que no els omplirà.
Realment animo a aquells que encara tenen ganes de seguir, perquè sigui de la forma que sigui segueixin. Jo ja no en tinc ganes i ho he dit ben clar avui. Sincerament crec que avui era el moment per sentir la veu de tothom sobre això.

I per acabar agraïr als quatre iniciadors que hem tingut durant aquests anys, Isabel, Boni, Ignasi i Pep, les estones i la confiança que tenieu en nosaltres. No ha sigut el no trobar la fórmula, perquè desde un principi ens la vareu donar, sinó el no fer-la servir el que ha fet que durant aquests anys haguem avançat molt poc en tot això.

I em deixo moltes coses que hem parlat avui, perquè avui si que hem sigut sincers amb nosaltres mateixos. I és el que hauríem d'haver fet sempre. Avui si que hem estat com un grup de joves. Gràcies.

Resum (Capítols 1-18)

2008-09-03T18:24:00.004+02:00

M'ha costat però crec que al final ha quedat un bon resum sobre tota la historieta. Pels que la seguieu, anirà bé un repàs (ho dic per exèriència, jaja) i pels que no la seguieu, us podeu enganxar sense haver-la de llegir-la sencera. Tot i que si teniu oportunitat millor llegir-la sencera :). Entre parèntesi trobareu els capítols als quals es refereix el paràgraf per si teniu alguna cosa molt molt peix....:P. Espero que seguiu amb ganes de més paranoies!!

L’Àlex es desperta a l’habitació d’un hospital mentre estava tenint un somni amb la seva novia , l’Ona. En aquell moment l’Ona es trobava a l’habitació, però marxa corrents al veure que l’Àlex es desperta. Al cap dels dies, l’Àlex se’n assabenta de que havia tingut un accident de cotxe, baixant de Bonestarre on havia passat uns dies amb els amics. No se’n recorda de res de les últimes 3-4 setmanes abans de l’accident. Al veure que tothom el passa a visitar durant els següents dies de despertar-se i que ningú sap res de l’Ona decideix escriure-li una carta. A la carta li diu que l’últim record que té d’abans de l’accident va ser una conversa que van tenir, on ella li deia que l’estimava. (1 i 2)

El dia abans de sortir de l’hospital es troba una nota al llit. És d’una tal Gis, dient-li que li agradaria que es veiessin la setmana següent perquè creia que tenien molt de què parlar. L’Àlex segueix amb la incògnita de perquè no apareix l’Ona. Al arribar a casa, es troba una nota a sota del coixí. És del dia abans de marxar a Bonestarre, i és de l’Ona. Llegint la nota, és evident que estan junts, i que el somni que l’Àlex va tenir just abans de despertar-se va ser real. (3 i 4)

La Gis i l’Àlex queden per parlar. La Gis li explica que durant una època concreta de la seva vida se li havia estat repetint un somni. En aquest somni apareixia una persona en coma, que es despertava quan la seva ex el visitava per primer cop. Aquest somni s’havia fet realitat amb l’Àlex com a protagonista, per això i per una sèrie de coincidències la Gis volia parlar amb ell. A l’Àlex li sembla que hi ha alguna cosa entre ells dos diferent a qualsevol altre persona. Aquella nit acaben dormint junts. (5, 6, 7, 8 i 9).

Durant els següents dies descobreix fotos al ordinador sobre la nit del somni, i un amic li explica que l’Ona esta a Dublín des de un parell de dies després de l’accident. I que ell sàpiga només ha baixat un cop a Terrassa des de llavors. Torna a quedar amb la Gis, i cau en que ella ja devia saber tot això, però ella li diu què preferia que fos uns dels seus qui li digués. (10, 11 i 12).

L’Àlex comença a recordar algunes coses dels dies previs a l’accident. Recorda la conversa amb l’Ona sobre el tema de la feina, una nit que ell anava una mica begut allà a la muntanya. Discuteixen sobre si l’acceptarà ja que es una gran oportunitat, i sobre el fet de que la Cora, una antiga ex de l’Àlex estigui allà i comparteixin habitació. Sense donar massa explicacions la Gis marxa durant una setmana. Li comunica via e-mail a l’Àlex i li diu que no la truqui i que no es preocupi, que ja parlaran a la tornada. (13, 14 i 15)

L’Àlex queda amb la Cora per saber què es el que va passar realment aquells dies perquè ho acabés deixant amb l’Ona. Mentre ella li explica, l’Àlex se’n va recordant. Fins al punt de que ella prefereix no explicar-li més coses, ja que per ella va significar molt el que va passar i prefereix no haver-ho de recordar. Però més tard, un cop arribada a casa, decideix escriure-li un e-mail amb tot tipus de detalls sobre aquells esdeveniments. (16, 17 i 18)

3, 2, 1...Go!!!!

2008-09-01T14:41:00.006+02:00

1 de Setembre...qui tingui curro ja sap que toca avui, no? Doncs sí, comença un dels mesos de l'any més odiats degut a la tornada a la rutina després del gran més d'Agost. Però no hi podem fer res, tot lu bo s'acaba i tot lu bo torna a arribar tard o d'hora, per tant com no podem aturar el temps ens toca motivar-nos!

Personalment comença un curs una mica durillu. El segon any de carrera és el més fort i el que s'ha d'estudiar més. Si això li sumem que al segon quatrimestres hauré de recuperar l'assignatura que em va quedar, doncs encara mola més, oi? I si això li sumem que cada mes pago de uni més del que cobro en una nòmina la cosa es posa interessant!! Sense oblidar-nos de la duríssima temporada que ens espera al handbol, sense masses fitxatxes i on patirem per no baixar (per cert dia 21 de Setembre presentació oficial del club, alguns ja vau venir l'any passat i us va molar, oi? doncs torneu-hi!).

Doncs poca cosa més, desitjar-vos una feliç tornada a la rutina i per aquells que marxen...ejem, ejem, que s'ho passin lu millor possible i desconectin! si fan això últim lu primer estarà assegurat ;). Apa, us deixo la classificació de comentaris i recordo que els que passen de 50 poden fer una entrada e! Del que vulgueu! Com si és per fer propaganda del vostre blog/fotolog/gos/gat/novio/novia/cotxe...etc.
Mariona 105
Lídia 63
Marta 61
Laura 50
Helena 42
Marions 36
Glòria 36
Anònim 23
Uri 22
Albert 18
Skylimpre 15
Pere 11
Forn 6
Mireia 5
Marion 2
Victor 2
Roger 1

Foto: En honor del Boni!! El tornem a tenir aquí!!! Ahir va arribar de Kenya! yuhu!!