Els pròxims deu dies...

Bé...ha arribat el dia. Acabo d'afeitar-me i ja ho tinc tot preparat per marxar demà. Segurament em deixaré coses, pero confio que en l'estona que m'estiri al llit abans de dormir-me recordi aquestes possibles coses que m'estic deixant.

És una estona perillosa aquesta, no creieu? Almenys per mi. Quan m'estiro al llit abans de dormir començo a donar voltes a les coses. A pensar allò que podria passar i no passa, allò que m'agradaria que passés i que sé que costarà molt de que passi, aquelles coses que ja han passat i que al recordar-les una sensació extranya s'extén per tot el cos i et dona ànims per seguir tenint esperances. Unes esperances que poden ser falces, però que al cap i a la fi són esperances i a vegades és l'únic que necessitem. Llavors...m'adormo, i somio. Moltes vegades els somnis venen condicionats per aquesta estona anterior a dormir-me, us passa a vosaltres? Crec que no es massa positiu, sobretot perquè a l'hora de despertar-me me'n adono de que només era un somni, i serà molt complicat que deixi de ser-ho i es converteixi en realitat. Però bé...un bon somiador és aquell que somia coses impossibles.

Demà comencen les colònies. Deu dies en que penso que visc molt més que en tot un mes de rutina de qualsevol època de l'any. Deu dies especials. Deu dies en que te'n adones de que ha valgut la pena passar-se hores fent reunions, morals, jocs, activitats, material...veient com disfruten els nens. Deu dies en que acabarem rebentats però contents, per haver fet el que fa temps havien fet per nosaltres els nostres monitors. És com un deute pendent, un deute que dona gust dur a terme i que et fa sentir realment bé. Son molts els moments especials que es viuen durant unes colònies, però sens dubte un que sempre que recordo se'm fa un nus a la gola és l'hora dels adéus...sense comentaris. Deixo fotu, que crec que ja la vaig posar l'any passat, perquè pogueu percebre en una petitissima part l'essència del moment.

Fins la tornada ;).