Criticarem les noves modes de pentiants

Fa temps que no us deixo cap cançó. Bé, fa temps que el ritme del blog és lent, lent, lent...per tant és normal que no us deixi cançons!! 

Sí, estic molt enganxat als Manel, m'encanten les lletres i el repte que suposa aprendre-se-les perquè en la majoria de cançons amb prou feines arriben a repetir tres o quatre frases. Aquesta la trobo maquíssima, i té un punt de tristesa que encara la fa més maca.

Manel - Criticarem les noves modes de pentinats

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Part III

-Bon dia.

-Bon dia jove.

-Que em recorda?

-Doncs, la veritat es que no. La meva memòria ja fa uns anys que esta una mica atrofiada i mai se m'ha donat massa bé quedar-me amb les cares i els noms de la gent. Prefereixo quedar-me amb les seves històries i les coses que m'expliquen.

-Llavors, potser sí que em recordi. Vaig entrar a la seva tenda farà tres anys i alguns mesos. Vaig estar passejant i mirant els prestatges mentre vostè atenia a una àvia, Eulàlia crec recordar. Llavors quan em disposava a sortir de la tenda vostè em va parar preguntant-me si necessitava alguna cosa. Li vaig explicar que acabava de patir un desengany amorós amb el meu amor platònic i...

-Sí! I vostè volia odiar-la per satisfer el teu orgull, oi?

-Exacte.

-Ara ho recordo.

No hi havia ningú més als passadissos de la tenda. Un silenci va envair el local mentre l'home gran feia memòria sobre el seu primer encontre. El noi, encara no sabia ben bé què feia allà.

-Llavors, ja ha passat?

-El què?

-No li vaig regalar un dels pots de la tenda?

-Si.

-Doncs si em va fer cas, i els seus sentiments eren purs...crec que les coses ara mateix deuen estar bastant canviades amb aquella noia. Per què ha vingut sinó?

-Com ho sap?

-L'experiència m'ha fet aprendre a calcular bé els períodes de temps que calen perquè passin les coses.

No entenia perquè li havia dit aquelles paraules, però va seguir per posar al dependent en situació. Tot i que tenia la sensació de que a aquell home no calia situar-lo:

-Les coses entre la Clara i jo es van refredar bastant després de la meva declaració d'aquella tarda. Van passar uns mesos en que quasi bé no ens parlàvem, llavors mica en mica tot va anar tornant a la normalitat.

-Tenies el pot visible, oi?

-Sí, i no em pregunti per què. Aquell dia quan vaig arribar a casa vaig estar apunt de llençar-lo, però alguna cosa em deia que el guardés. I allà el vaig deixar a sobre l'escriptori. Però no l'he obert mai, així que no és vostè qui ha fet que les coses canviïn.

-Bé, tens part de raó. No he estat jo, has estat tu però gràcies a que has conservat el pot. Així, ara ja estas en la situació que volies?

-Sí, ara tot és perfecte, fa quasi bé un any i mig que estem junts. Mica en mica la nostra relació va anar madurant i de sobte va sorgir un sentiment més fort que l'amistat que ens unia. I espero que duri molt de temps. Però...no ho entenc, per quina raó diu vostè que tot això és gràcies a que he conservat el pot?

-Mira jove, a vegades no aconseguim arribar a certes coses fins que no aconseguim apropar-nos-les una mica. Suposo que quan veies el pot, et feia pensar en ella, no? Relacionaves directament la paraula amor amb la Clara. Doncs encara que et sembli una bogeria, d'aquesta manera, amb els teus sentiments, has provocat això que ara mateix vius.

Va restar pensatiu durant uns segons. Pensava que aquell home li estava prenent el pèl. Incrèdul, va seguir escoltant.

-M'has dit que l'Eulàlia era aquí el dia que vas venir?

-Si.

-Mira, ella comprava confiança per confiar amb aquells que l'envoltaven. Però realment era al revés. La confiança que ella comprava, provocava que els demés confiessin en ella. Entenc que et costi de creure però realment en aquest negoci no venc re. Els pots porten polsim de diferents tipus, colors, sabors, però en realitat són una espècie de placebo.

-Llavors, si tot això és cert...vostè enganya a la gent?

-Podríem dir que en certa manera, però hi ha moltíssimes coses en el mercat que enganyen més que això i son molt més cares. Quan haguessis pagat per tenir l'oportunitat de sortir amb la Clara?

- ...

-Doncs mira, aquí comprar aquell pot que et vaig regalar t'hagués costat poc més de dos euros.

-I com se li va ocórrer la idea de crear això?

-Diguéssim que, em va passar una cosa semblant a la teva quan era jove. Tot i que jo no tenia cap pot on pogués llegir una paraula que em recordés què havia de sentir. Simplement a la meva petita habitació tenia penjat un regal seu, i cada cop que el veia m'imaginava com podria ser la vida amb ella. Estava convençut de que tard o d'hora acabaria passant alguna cosa. I a tu t'ha passat el mateix, el fet d'estar convençut és el més important. Ningú no aconsegueix allò que vol si no esta convençut que pot aconseguir-ho.

Van estar xerrant durant una llarga estona. L'home li va explicar desenes de casos més en que els seus pots havien sorgit efecte, òbviament, no ho aconseguia sempre. Quan va sortir de la tenda i va girar el cap, va tornar a llegir aquella frase de l'aparador: "Aquí hi trobaràs allò que et falta i que només tu pots aconseguir". Un petit somriure va aparèixer en els seus llavis.

Mode hibernació: OFF

Segur que els pocs que encara us deixeu caure per aquí de tant en tant penseu: l'Àlex ja s'ha cansat d'escriure! Doncs no! Ni molt menys! Segueixo tenint moltes ganes i ho trobo a faltar. Però no trobo els moments necessaris i quan els trobo no em surt res que em motivi. M'he posat a escriure en vàries ocasions la tercera (i possiblement última) part de la història que vaig començar al Novembre, però mai m'acaba de convèncer. Intentaré posar-hi fi en pocs dies per, qui sap, començar-ne un altre o tornar a escriure reflexions d'aquelles que de tant en tant m'entretenia a escriure. Per començar, us deixo amb un petit escrit que tinc guardat des de fa temps. A veure què en penseu.

Gelosia: emoció sentida per aquell que percep que altra persona dóna a una tercera una cosa que ell vol per a si (normalment atenció, amor o afecte). Es pot considerar a la gelosia com una mostra d'amor, al·legant que quan una parella sent gelosia és indicatiu que no existeix indiferència. Encara que també es poden considerar una mostra de desconfiança cap a l'amant. En alguns casos pot ser símptoma d'un complex d'inferioritat, alguns psicòlegs afirmen que la gelosia és l'exteriorització de la pròpia desconfiança o desamor propi.

Tot sembla anar sobre rodes però de sobte un comportament d'algú proper que per la majoria de gent podria semblar normal, et tira per terra la sensació d'equilibri de que gaudies. Els teus pensaments s'acceleren i un seguit de situacions fictícies i basades en la desconfiança comencen a aparèixer en la teva imaginació. Només en la teva imaginació. Sents ràbia, però és una ràbia bipolar, en un extrem la ràbia és pel que estàs veient, en l'altre és pel fet d'enrabiar-te per allò, saps que no tens cap dret a fer-ho però simplement et passa. Tot això et provoca un canvi d'humor incontrolable, de sobte tot el que t'envolta deixa de tenir importància, només estas pendent d'aquella situació que et trastoca. Intentes dissimular-ho, però notes que els altres se'n adonen, tot i que actuen com si no estigues passant res. Perquè realment no esta passant res. Saben el que sents, segur que a molts d'ells també els hi passa amb segons quines coses, i que és quelcom incontrolable. Però...ho és de veritat?

Part II

Ja era tard, faltaven escassos vint minuts per tancar, quan un jove va entrar per la porta. El dependent el va saludar com feia amb tothom qui s'atrevia a entrar a la seva tenda. Era la primera vegada que el veia, i el seu perfil distava molt de la gent que normalment entrava a comprar. No deuria tenir més de divuit anys, tot i que no se'n refiava massa de la seva habilitat per posar edat a la gent, mai l'encertava. Venia bastant abrigat, la punta dels dits sortia de les llargues mànigues del seu abric. Tenia els ulls vermells, brillants, com si hagués estat plorant feia poca estona o qui sap, potser era del fred que ja començava a fer al carrer.

A aquella hora només hi havia una persona més a la tenda, una dona gran que venia a buscar el seu pot mensual de confiança. Un cop el va tenir a les mans, va passar per caixa i amb un to de veu prou alt va dir:

-T'he explicat alguna vegada la sensació tant bona que tinc amb petites dosis d'aquest polsim?

-M'ho explica cada cop que passa per aquí senyora Eulàlia -el dependent va deixar anar una rialla silenciosa.

-Ai...tens raó! Dec ser la clienta més pesada que tens. Però és que realment aconsegueixo confiar amb aquells qui m'envolten. Sempre he estat una malpensada, no me'n refiava de ningú i m'havia sentit molt sola fins que em vas recomanar provar una d'aquestes coses teves.

-Recorda com funciona, veritat? Tingui el pot ben visible, i vagi prenent una cullerada cada matí.

-Si si...ho tinc claríssim. 

-Doncs ja ho té. -l'home li va embolicar el pot en una petita bossa de paper i la senyora Eulàlia va desaparèixer per la porta després d'acomiadar-se fins a la propera vegada.

El noi seguia dins la tenda, havia donat un parell de voltes mirant fixament als pots. Només va aixecar la mirada en el moment que la senyora Eulàlia va començar a parlar. El dependent, però, no l'havia perdut de vista en cap moment, no per desconfiança, sinó per curiositat. I va adonar-se'n de que s'havia aturat les dues vegades en el mateix lloc, el prestatge on, entre d'altres, hi havia el pot d'odi. 

-Que buscaves alguna cosa jove? -Va atrevir-se a dir-li just quan enfilava els dos esgraons per sortir de la tenda.

-No, no...només mirava. Gràcies.

-Estàs segur? 

-Com funciona exactament? Et prens això i ja està? És tant fàcil?

-Més o menys.
Els dos van quedar breument immersos en els seus propis pensaments fins que el dependent va trencar el silenci:
-Et fa res explicar-me qui t'ha fet prou mal perquè vulguis odiar-lo?

El noi va baixar la mirada, avergonyit.

-Veurà...fa temps que estic enamorat d'una molt bona amiga meva. Ella no ho ha sabut fins avui. Per fi, després de molt temps de pensar-hi, m'havia decidit a declarar-me. Sap quina ha estat la seva reacció?

-Doncs no...

-Riure, sembla que s'ho hagi pres a broma. Diu que com puc estar enamorat d'ella, que estic confonent coses...

-Suposo que ha estat un cop dur. Molta gent es pensa que ens coneix prou bé com per creure's que entenen millor els nostres sentiments que nosaltres mateixos.

-I mai m'he enfadat amb ella, mai hem tingut cap moment tens, mai he sentit odi per ella i vull fer-ho, el meu orgull m'ho demana. Només per maleir-la una estona, no penso fer-la sentir malament, ni enviar a la merda la nostra amistat. Però és igual, no crec en la màgia ni en la bruixeria, així que estic perdent el temps a la seva tenda, deixi-ho corre. Que passi unes bones festes.

Ja tenia una mà al pom de la porta quan l'home va tornar a dirigir-se a ell:

-Em pots respondre a una última pregunta jove?

-Digui'm.

-Tu l'estimes de veritat?

Després de tornar a baixar el cap i fer un llarg sospir va contestar:

-Si, com mai ho he fet amb ningú.

-Espera't un segon. 

Va sortir de darrera del mostrador i va trigar alguns segons en trobar el pot que buscava.

-Té, considera'l un regal de Nadal. No sóc cap bruixot ni cap mag jo, però si no vols no t'ho prenguis. Només et demano que el deixis en algun lloc de la teva habitació. No el tanquis en cap armari, ni en cap calaix, l'has de veure. 

-I perquè vull jo aquest pot?

-Tard o d'hora ho sabràs. 

-Ximpleries... -va acabar de girar el pom, i va marxar amb el pot a la mà. 

Un cop va arribar a casa, el noi va deixar el pot a sobre l'escriptori, en un racó on només ell el podia veure quan estava assegut davant l'ordinador (que eren moltes hores al dia).

A l'etiqueta s'hi podia llegir la paraula amor.

Part I

Tothom qui entrava per primer cop en aquella tenda feia la mateixa cara. I aquesta es podria descriure com la cara que fa qualsevol quan li estan apunt d'explicar el final d'una història que no té ni idea de com acabarà. L'aparador potser ajudava a que la gent entrés d'aquesta manera. Eren uns prestatges d'una fusta vella i gruixuda, decorats amb uns mantells a quadres vermells i blancs on, al contrari de qualsevol aparador, no s'hi podia veure cap dels productes que s'hi venien a dins. No és que estiguessin buits, sinó que en els prestatges reposaven uns marcs de fotos on s'hi podien llegir petites frases escrites amb una cal·ligrafia que bé podria tenir més de cent anys. Frases sobre la vida, reflexives, algunes d'elles ja s'havien convertit en típiques. però per sobre de tot hi destacava aquesta: "aquí hi trobaràs allò que et falta i que només tu pots aconseguir".

Era una tenda petita, acollidora i el seu únic responsable era un home gran amb barba llarga i descuidada que quasi bé li amagava la boca. Desprenia saviesa i experiència quan intercanviava les poques paraules que la gent li aconseguia treure. Sempre restava callat, darrera del mostrador i només parlava per saludar i acomiadar als seus clients i per resoldre qualsevol dubte sobre els seus productes. Malauradament, pensava, això ho havia de fer massa sovint.

La gent entrava, i passejava pels escassos dos passadissos de tres metres de llargada que hi havia. I en els prestatges, només una infinitat de pots, tots ells de la mateixa mida i forma, col·locats i ordenats cuidadosament. Eren semblants als pots de les espècies. Però no contenien espècies, sinó sentiments.