Part II

Ja era tard, faltaven escassos vint minuts per tancar, quan un jove va entrar per la porta. El dependent el va saludar com feia amb tothom qui s'atrevia a entrar a la seva tenda. Era la primera vegada que el veia, i el seu perfil distava molt de la gent que normalment entrava a comprar. No deuria tenir més de divuit anys, tot i que no se'n refiava massa de la seva habilitat per posar edat a la gent, mai l'encertava. Venia bastant abrigat, la punta dels dits sortia de les llargues mànigues del seu abric. Tenia els ulls vermells, brillants, com si hagués estat plorant feia poca estona o qui sap, potser era del fred que ja començava a fer al carrer.

A aquella hora només hi havia una persona més a la tenda, una dona gran que venia a buscar el seu pot mensual de confiança. Un cop el va tenir a les mans, va passar per caixa i amb un to de veu prou alt va dir:

-T'he explicat alguna vegada la sensació tant bona que tinc amb petites dosis d'aquest polsim?

-M'ho explica cada cop que passa per aquí senyora Eulàlia -el dependent va deixar anar una rialla silenciosa.

-Ai...tens raó! Dec ser la clienta més pesada que tens. Però és que realment aconsegueixo confiar amb aquells qui m'envolten. Sempre he estat una malpensada, no me'n refiava de ningú i m'havia sentit molt sola fins que em vas recomanar provar una d'aquestes coses teves.

-Recorda com funciona, veritat? Tingui el pot ben visible, i vagi prenent una cullerada cada matí.

-Si si...ho tinc claríssim. 

-Doncs ja ho té. -l'home li va embolicar el pot en una petita bossa de paper i la senyora Eulàlia va desaparèixer per la porta després d'acomiadar-se fins a la propera vegada.

El noi seguia dins la tenda, havia donat un parell de voltes mirant fixament als pots. Només va aixecar la mirada en el moment que la senyora Eulàlia va començar a parlar. El dependent, però, no l'havia perdut de vista en cap moment, no per desconfiança, sinó per curiositat. I va adonar-se'n de que s'havia aturat les dues vegades en el mateix lloc, el prestatge on, entre d'altres, hi havia el pot d'odi. 

-Que buscaves alguna cosa jove? -Va atrevir-se a dir-li just quan enfilava els dos esgraons per sortir de la tenda.

-No, no...només mirava. Gràcies.

-Estàs segur? 

-Com funciona exactament? Et prens això i ja està? És tant fàcil?

-Més o menys.
Els dos van quedar breument immersos en els seus propis pensaments fins que el dependent va trencar el silenci:
-Et fa res explicar-me qui t'ha fet prou mal perquè vulguis odiar-lo?

El noi va baixar la mirada, avergonyit.

-Veurà...fa temps que estic enamorat d'una molt bona amiga meva. Ella no ho ha sabut fins avui. Per fi, després de molt temps de pensar-hi, m'havia decidit a declarar-me. Sap quina ha estat la seva reacció?

-Doncs no...

-Riure, sembla que s'ho hagi pres a broma. Diu que com puc estar enamorat d'ella, que estic confonent coses...

-Suposo que ha estat un cop dur. Molta gent es pensa que ens coneix prou bé com per creure's que entenen millor els nostres sentiments que nosaltres mateixos.

-I mai m'he enfadat amb ella, mai hem tingut cap moment tens, mai he sentit odi per ella i vull fer-ho, el meu orgull m'ho demana. Només per maleir-la una estona, no penso fer-la sentir malament, ni enviar a la merda la nostra amistat. Però és igual, no crec en la màgia ni en la bruixeria, així que estic perdent el temps a la seva tenda, deixi-ho corre. Que passi unes bones festes.

Ja tenia una mà al pom de la porta quan l'home va tornar a dirigir-se a ell:

-Em pots respondre a una última pregunta jove?

-Digui'm.

-Tu l'estimes de veritat?

Després de tornar a baixar el cap i fer un llarg sospir va contestar:

-Si, com mai ho he fet amb ningú.

-Espera't un segon. 

Va sortir de darrera del mostrador i va trigar alguns segons en trobar el pot que buscava.

-Té, considera'l un regal de Nadal. No sóc cap bruixot ni cap mag jo, però si no vols no t'ho prenguis. Només et demano que el deixis en algun lloc de la teva habitació. No el tanquis en cap armari, ni en cap calaix, l'has de veure. 

-I perquè vull jo aquest pot?

-Tard o d'hora ho sabràs. 

-Ximpleries... -va acabar de girar el pom, i va marxar amb el pot a la mà. 

Un cop va arribar a casa, el noi va deixar el pot a sobre l'escriptori, en un racó on només ell el podia veure quan estava assegut davant l'ordinador (que eren moltes hores al dia).

A l'etiqueta s'hi podia llegir la paraula amor.