Fugaç

Ja torno a ser aquí. Els cinc dies han passat volant. Allà potser no te n'adones, però ara que torno a estar davant de l'ordinador, sembla que va ser ahir que estava aquí sentat acutalitzant el blog. Unes colònies fugaces que segueixen el seu curs fins al dia 31 i de les quals encara em queden unes últimes hores per disfrutar.

Ha estat dur deixar-vos allà. Malgrat el cansament, la calor, i els moments en que ens feu posar dels nervis...una de les vostres abraçades fa oblidar qualsevol cosa. Tant els 20 nens (Eva, Anna B, Laura S, Bruna, Nil, Laura D, Roger, Kirill, Pau T, Romà, Marta T, Rosa, Anna P, Natalia, Imma, Adrià, Jan, Pau Q, Ainoa i Jaume) com els 6 monitors (Bernat, Sara, Anna, Berta, Roser i Eli) m'heu fet desconnectar totalment de la rutina i heu aconseguit que aquesta setmana, ara mateix, costi una mica més de començar.

Just quan marxava, una de les monitores m'ha dit: tornes a la realitat eh...., en aquell moment no m'he parat a analitzar la gran veritat que m'acabaven de dir, però tornant, a mida que el paisatge anava canviant i el cotxe s'allunyava de la casa, he sentit com estava deixant enrere un món completament diferent. Se m'ha fet un nus a la gola, el coll m'ha fet mal uns instants per les ganes de plorar que em venien...i és que es una afirmació totalment certa. Els que ho heu viscut (i sobretot els que heu tornat amb mi després de pujar el cap de setmana) sabeu de què estic parlant. Els dies de després de la tornada d'unes colònies sempre son un pèl tristos, però, altres anys, aquesta tristesa quedava eclipsada per el fet de començar les vacances (almenys en el meu cas). Demà toca treballar, però bé, divendres tornaré per disfrutar l'última nit de les que possiblement seràn les meves últimes colònies com a monitor del Boterut. Tot i que, com deia el dimarts, ves a saber què passa l'any que ve.