Reflexió XI

Un joven discípulo de un filósofo sabio, llega a casa y le dice:
- Maestro, un amigo estuvo hablando de ti con malevolencia...
- ¡Espera!- lo interrumpe el filosofo- ¿Hiciste pasar por las tres rejas lo que vas a contarme?
- ¿Las tres rejas? - preguntó su discípulo.
- Sí. La primera es la verdad. ¿Estás seguro de lo que quieres decirme es absolutamente cierto?
- No. Lo oí comentar a unos vecinos...
- Al menos lo habrás hecho pasar por la segunda reja, que es la bondad. Eso que deseas decirme, es bueno para alguien?
- No, en realidad, no. Al contrario...
- ¡Ah, vaya!... La última reja es la necesidad. Es necesario hacerme saber eso que tanto te inquieta?
- A decir verdad, no.
- Entonces.. - dijo el sabio sonriendo - si no es verdad, ni bueno, ni necesario, sepultémoslo en el olvido.

No em pregunteu perquè, però tenia ganes de posar una reflexió i he trobat aquesta.
Moltes, moltíssimes vegades ens esforcem (i jo el primer) en parlar de coses dels demés només pel fet de criticar o de fer públic quelcom que han dit que al cap i a la fi no porta enlloc. Molts d'aquests cops ho fem per demostrar que l'altre persona falla, per demostrar que nosaltres som millors...l'esser humà és envejós (a part de moltes coses més) per naturalesa. Sempre estem nosaltres per davant dels altres. I els que em coneixeu ja sabeu que sempre dic que cadascú ha de mirar per ell mateix, perquè sinó qui ho farà? Però suposo que una cosa no treu l'altre, no? Pots mirar per tu mateix sense haver de trepitjar a ningú, i tampoc deixar-te trepitjar òbviament.
Perquè critiquem doncs? Si molts cops, aquesta persona que critiquem ens importa menys que la persona amb qui l'estem criticant o a qui li estem explicant els seus defectes? Potser sería més beneficiós parlar dels nostres problemes, abans que els dels altres. Però clar, fer-se els cecs i fer veure que els altres son pitjors és molt més fàcil i divertit que mirar-se al mirall i veure què i qui som nosaltres en realitat.