Tu també
Et vaig veure. Sí, a tu. No se qui ets o millor dit qui eres, perquè dubto que els nostres camins es tornin a creuar, però pel temps que vaig estar recordant la teva cara et mereixes aquestes línies.
Et vaig veure i vaig veure el teu cabell curt, despentinat, ros. Més tirant cap a fosc que clar. Vaig veure els teus ulls d'un to verdós. I quins ulls. No me'ls he pogut treure del cap en tota la setmana. I de fet, ara mateix és l'únic que recordo del teu rostre.
Et vaig veure. I pensava que avui ho tornaria a fer. Hi confiava, ho presentia. Però el destí no ha volgut que ens tornem a trobar. Potser més endavant? Crec que t'hagués dit alguna cosa, perquè aquell dia no van passar ni deu minuts que ja me'n penedia de no haver-te dit res. No hagués sigut un gran diàleg, segurament alguna tonteria produïda pel nerviosisme i pels escassos graus d'alcohol que corrien per la meva sang.
Et vaig veure i et vaig tocar. Res, només l'espatlla. I va ser per necessitat, perquè volia comprovar que la teva pell era tant suau com semblava. I, efectivament, ho era. I se que te'n vas adonar. De fet quan m'allunyava després d'acariciar-te em va semblar sentir a l'esquena els típics copets que fas quan vols que algú es giri, però no m'ho vaig creure.
Abans de tot això les nostres mirades s'havien dit milers de coses, perquè es van creuar centenars de vegades. Alguna d'elles retant-se per veure qui s'avergonyia abans i girava el cap.
I aquest és el principal problema; que tu també em vas veure.
Et vaig veure i vaig veure el teu cabell curt, despentinat, ros. Més tirant cap a fosc que clar. Vaig veure els teus ulls d'un to verdós. I quins ulls. No me'ls he pogut treure del cap en tota la setmana. I de fet, ara mateix és l'únic que recordo del teu rostre.
Et vaig veure. I pensava que avui ho tornaria a fer. Hi confiava, ho presentia. Però el destí no ha volgut que ens tornem a trobar. Potser més endavant? Crec que t'hagués dit alguna cosa, perquè aquell dia no van passar ni deu minuts que ja me'n penedia de no haver-te dit res. No hagués sigut un gran diàleg, segurament alguna tonteria produïda pel nerviosisme i pels escassos graus d'alcohol que corrien per la meva sang.
Et vaig veure i et vaig tocar. Res, només l'espatlla. I va ser per necessitat, perquè volia comprovar que la teva pell era tant suau com semblava. I, efectivament, ho era. I se que te'n vas adonar. De fet quan m'allunyava després d'acariciar-te em va semblar sentir a l'esquena els típics copets que fas quan vols que algú es giri, però no m'ho vaig creure.
Abans de tot això les nostres mirades s'havien dit milers de coses, perquè es van creuar centenars de vegades. Alguna d'elles retant-se per veure qui s'avergonyia abans i girava el cap.
I aquest és el principal problema; que tu també em vas veure.
Comentaris
Apa, que vagi b la setmana!
Bona nit*
una bona part d la gràcia d la vida rau en aquestes situacions màgiques, moments en què es creuen dos móns, sense necessitat de dir-se res verbalment, només amb la mirada. I si mai més no es troben, saben que els quedarà el record, aquells segons que han estat com si es coneixessin perfectament i es diguessin coses més profundes.
I sempre es poden retrobar, per què no? :P
Un petó i bona setmana! I descansa de la petada d'avui al matí :)
T'ho diu una k sap la teòria però la pràctica no la porta massa bé!
Bona setmna ens veiem dmcres!muaaa**