L'altre dia mentre feia una petita pausa en l'estudi per reflexionar una mica (o sigui, mentre pensava en els núvols quan feia estona que tenia els apunts a sobre de la taula i estava evitant posar la visa a sobre d'ells), vaig estar donant-li voltes a una de les frases de la pel·lícula què us vaig recomanar en l'anterior entrada. És aquesta:
(...)
-Cuantos años tienes?
-Veintitrés
-Veintitrés años...hijo, no crees que deberías estudiar una carrera, buscar empleo, hacer algo de provecho en tu vida?
-Verá señor Franz el éxito profesional es un invento del siglo XX, yo...no quiero eso.
(...)
Pensem-hi...per què vivim? Potser els més pessimistes dirien: perquè és el que ens toca fer. Però la gran majoria suposo que podria respondre bastant fàcilment a la pregunta (i m'incloc): per ser feliços, perquè cadascú té la seva funció en aquest "joc", o pel simple fet de pensar: i per què no vivim? O sigui, pensar que si estem aquí és per alguna cosa. D'acord, fins aquí no hi ha problema. Ara bé, anem a centrar-nos en la resposta més típica i tòpica, la felicitat. Què necessitem tenir, què necessitem fer o què necessitem viure per aconseguir-la? Cadascú que pensi per ell mateix. No sé si enteneu a on vull arribar...
Vivim educats, per treballar, tenir un sou, poder cobrir (almenys!) les nostres necessitats vitals i viure còmodament amb la gent que ens estimem i ens aporta aquesta felicitat. La societat, el sistema per dir-ho d'una manera més global, només pot funcionar d'aquesta manera? Home...si porta tants i tants milers d'anys funcionant així...per alguna cosa serà, no? Sí, tens tota la raó, però realment estem agust vivint així? Si fesim una enquesta per veure quanta gent treballa allà on vol, en el què vol, en el que el fa feliç, quanta gent té el sou que vol, quan vol, i quanta gent viu en les condicions que li agradarien, al lloc on desitja...no creieu que una gran part dels enquestats no reuniria aquests requisits? Però Àlex...estàs descrivint un "sistema" utòpic. Ostres! és veritat...que boig que estic, en quin cap cap que tothom treballi d'allò que li agrada, que qui vulgui ser actor, sigui actor, qui vulgui ser futbolista, que sigui futbolista, qui vulgui ser auxiliar administratiu, que sigui auxiliar administratiu, qui vulgui ser escombriaire, que ho sigui també! Ningú voldrà ser escombriaire... . I si algú volgués ser-ho? Potser si no estiguéssim educats per intentar viure com és molt difícil d'aconseguir, no aquestes feines "menys agraciades" no tindrien la reputació que tenen, i el fet de fer d'escombriaire no estaria mal vist, perquè...òbviament la gent que avui en dia treballa d'això segur que no és el que s'imaginava de petit. Si de petits no ens imaginéssim què és el que volem ser de grans, potser el que al final acabem sent, ens proporcionaria més felicitat, no seria una decepció o no ens portaria a resignar-nos. Utopia un altre cop... sí, però aquest cop prefereixo ser un optimista boig, que un pessimista sensat.
Comentaris
És el tema eternament parlat, arrelar-nos al que la societat ens dicta o anar en contra? Quins dels dos camins ens duu a la felicitat, o a la felicitat de més persones? Jo tinc bastant clar que en general la societat no és feliç, i cada cop menys. A més les estadístiques ho diuen: estrés, feina i més feina, tot per guanyar diners... estudiar, treballar, tenir una familia, jubilar-se i morir-se... Un pla predeterminat per la majoria de persones de classe mitja del món occidental.
No dic que d'aquesta manera no es pigui ser feliç, de fet la felicitat es basa en la satisfacció personal en quant a la nostres fites i en quant a la gent que estimem, i d'aquesta manera podem estar a prop de la gent que volem. Però potser falta alguna cosa. Com dius tu la infelicitat comença amb les expeectatives de futur frustrades de molta gent a causa de les idees que ens imposen des de petits (que el més important és una bona feina, guanyar diners i escalar posicions...).
Potser el que caldria és que tots miressim de trobar dins nostre el que realment ens motiva i ens agrada, el que ens inquieta i ens il·lusiona i deixar de banda totes les coses que ens han enseyat que són socialment ben vistes o correctes però que ens fan perdre temps, al cap i a la fi la vida és curta i no tenim gaire temps per perdre! Però clar... aquí està el factor que tu deies en el comentari de la pel·lícula, qui s'atreveix a trencar amb tot? Qui dirà sense embuts el que pensa, i no només això, qui actuarà en conseqüència i s'enfrontarà als obstacles?
Potser és que tots plegats tenim massa mandra de pensar en tot això i preferim acomodar-nos al que la societat ens dicta per no haver de menjar-nos massa la olla i buscar-nos mal de caps. Això ja queda a decisió de cadascú.
Bé, no et foto més totxo que fliparàs xDD Apa, un petonàs Alexis! Bon cap de setmana i ànims amb l'estudi.
Veus, si es que quan et motives surten coses molt bones!! El calaix és per quan fa mandra!! Muua*
I bé, no m’enrotllo gaire més, suposo que al final tot és pel mateix de sempre, per la por a equivocar-nos, a haver lluitat per allò en el que creiem fermament i decepcionar-nos, por a que el cop sigui massa fort. Potser la pregunta que ens hauriem de fer cadascú és, realment que fem, viure o sobreviure?
Perdó pel retràs del comentari jajaja, últimament amb els exàmens estic molt empanada. Un petó*