Capítol 01
Dissabte, 11:23 minuts del matí. El despertador fa setmanes que esta endarrerit, per tant deuen ser les 11:30 passades....- quina ràbia! Ara sembla que hagi perdut uns minuts d'aquest...fantàstic dia? - s'aixeca i puja la persiana, - si, possiblement es podria catalogar com a fantàstic.
Es passeja breument pel menjador encara amb els ulls mig oberts. Encara hi ha restes de pizza, patates i tot tipus de llaunes escampades pel terra i la taula. -Uff...després m'hi poso.
Als voltants de les 12:00 i després d'enfundar-se la samarreta que li van regalar la nit anterior amb el seu nom i el número 13 a l'esquena, surt de casa seva direcció al camp de futbol que queda a pocs minuts. S'hagués quedat dormint un parell d'hores més, però per ell renunciar a una "paxanga" amb els amics va contra els seus principis... . Al arribar veu que dels 10 que havien de ser només se'n han presentat dos, tres amb ell.
El pensament de que encara podria estar dormint tranquil·lament al seu llit comença a lluitar contra les minúscules ganes de jugar que havia anat agafant de camí al camp. I aquest pensament acaba guanyant la batalla quan a falta de 10 minuts per dos quarts de dotze només ha arribat un quart jugador pel partit. Esta de mala llet, de sobte el dia que es podria catalogar com a fantàstic passa a ser un d'entre molts.
Sona el despertador. A la mateixa hora de cada dissabte, 11:00. Entra al lavabo, es renta la cara i saluda als seus pares. Avui, al contrari de la majoria de dies, s'ha llevat de bon humor. Així que esmorza amb ells i comparteix uns minuts sobre el què faran cadascú durant el dia.
Després de dutxar-se i arreglar-se surt al carrer mentre repassa la conversa que va tenir la nit anterior amb el seu xicot. Li va quedar una sensació agredolça. Per una banda ella és optimista, creu que ell passa un dels molts moments de dubte que altres vegades han estat capaços de superar, però per l'altre, la superstició sobre els mesos que estan apunt de celebrar des del seu inici de la relació, la fa sentir un pèl incòmode, no les té totes.
Mentre passa pel costat del camp de futbol veu com un noi s'apropa a la reixa que els separa. Les seves mirades es creuen i el temps s'atura durant uns segons. Ell només venia a buscar la pilota que havia quedat darrera la porteria. Quan es gira per tornar amb els seus companys, veu el número que porta a l'esquena. Sospira.
Comentaris
Un petunas!!
PD: Feia dies k no era primens! xD
Un petó
Aquest principi pinta molt bé! :) Aviam si ens deixes enganxats com l'altra vegada jajaj. Alemnys saps segur que tens els seguidors de l'altre cop i que sortirà millor perquè ja tens experiència :P M'agrada en general el que van pensant els personatges, però el que més m'agradat és el final, quan veu el número i sospira. Aviam què tal segueix.
Un petó Alexis! Ànims amb la rutina i les crosses.
Apa k acabis de passar una bona setmna! lisiao!!! jojoj
mua**
T'animo a que continuis escribint!! M'agrada molt el final del capítol Sospira. ( és molt emotiu ;))
Què acabis bé la setmana i que la teva inspiració ens continui mostrant obres com aquesta :)
Muaa!!
bé, de moment pinta prou bé, interessant, dos històries de dos persones diferents que té tota la pinta de que es creuin...Bon començament, i espero sorpendrem a mesura que vagi evolucionant:)
un petunet artista;)