Capítol 24

Una dona gran, d'aspecte amable i d'entre 60 i 70 anys apareix darrera de la porta. Al veure que estava apunt de picar al timbre em pregunta:
-A qui estàs buscant jove?
-Que coneix vostè a l'Ona?
-Ona...
-Bé, més aviat, Isona.
-Ah si! Crec que per les tardes va al parc d'aquí davant, i s'està una estona amb uns nens d'una veïna mentre aquesta fa alguns encàrrecs. Segur que la trobes allà.
-Merci...
-No la vindràs a buscar per emportar-te-la cap a Barcelona, oi? Que aquí, tot i portar poc temps, ens l'estimem molt!
-No, no...estigui tranquil·la, només vinc a fer-li una visita.
-Segur que esta contenta! Crec que no ha fet massa amics encara per aquí. Que vagi bé la visita!
-Gràcies.

Segur que si la situació no fos tant complicada, aquesta senyora no hagués preguntat tant...sempre passa. Pensant en que serà el primer que li digui...em dirigeixo al parc.
Un cop allà la veig. Rient, jugant amb dos nens d'uns 5-7 anys. Esta asseguda al costat del tobogan, mig girada per tant no em pot veure. M'apropo, el cos sencer em comença a tremolar...no puc creure que sigui ella. Quan estic a escassos 3 metres ella es gira. El temps s'atura, els nostres ulls es miren fixament:
-Àlex...
La seva veu sona tant dolça com sempre. Els ulls li comencen a brillar mentre es posa dreta. Però no s'apropa...potser ha sigut una mala idea venir fins aquí...potser així no era com ella esperava que això passés...
-Hola Ona.
La poca distància que quedava entre els dos desapareix i ens fonem en una llarga i càlida abraçada. Els meus sentits s'aguditzen, per sort segueix fent servir la mateixa colònia de sempre, noto la seva respiració nerviosa. M'agafa la mà mentre els nostres cossos se separen. Els nostres ulls tornen a mirar-se fixament, aquest cop només ens separen uns centímetres...
-He esperat tant aquest moment...no se ben bé què dir...
-No cal que diguis res...
Ens besem breument, abans de tornar-nos a abraçar. Els dos nens amb els que estava jugant s'apropen i es posen darrera seu, i sense saber perquè, em dediquen un tendre somriure.
-Fins quan et pots quedar?
-Tinc el bitllet de tornada per demà al vespre, hauria de buscar algun alberg per passar la nit.
-No diguis tonteries...pots venir a casa, la meva companya de pis fa un mes que és fora. Com m'has trobat?
-Tranquil·la, crec que tenim moltes coses de què parlar i podem esperar a estar una mica més tranquils.
-Tens raó. Encara em queda mitja horeta per haver de portar a aquest parell amb se mare...
-A jugar doncs!
Sembla com si res hagués passat. Suposo que les ganes que els dos teníem de veure'ns i d'estar junts se sobreposen sense cap mena de dubte a totes les coses que han passat últimament.