Capítol 26
Segueix el silenci. S'està bé. No és un silenci incòmode, simplement és un silenci, un moment de reflexió sobre tota aquesta història que bé podria fer-se servir per una novel·la. Ara que la tinc aquí al costat me'n adono del que l'he trobat a faltar. Sobretot els primers dies de l'accident no podia deixar de pensar en ella. Seguim asseguts al sofà, no massa separats. Em mira directament als ulls:
-Àlex...t'he trobat molt a faltar tot aquest temps.
-El mateix estava pensant jo ara.
Ens abracem. Una abraçada intensa, sincera. Encara abraçats segueix parlant amb veu tremolosa:
-Sento molt el que va passar abans de l'accident.
La veritat és que l'únic que sé és que jo i la Cora vam estar junts i el Jordi li va dir a l'Ona al dia següent:
-Jo també Ona, tot i que tinc bastants dubtes sobre com va anar tot...
-Doncs mira, tu et vas embolicar amb la Cora, no estàvem massa bé, jo vaig prendre la decisió de venir cap aquí i tu vas voler arribar abans que marxés. Per això vas marxar sol de Bonestarre i per això vas tenir l'accident. Si jo no m'hagués ficat tant tossuda i no hagués pres la decisió de venir a Dublín no haguessis tingut l'accident...
-Però tu no tens tota la culpa, jo vaig fallar i tu vas mirar per tu mateixa. De fet aquesta feina que tens ara es una oportunitat que potser no es torna a donar en la vida, i segurament jo hagués fet el mateix -sincerament, no estic massa segur d'això últim, no acostumo a mirar massa per la meva vida professional- i si et dic la veritat, he pensat amb tu cada dia que ha passat després de l'accident, però no tinc clar el que sento per la Cora...
-Això suposo que també ho condiciona tot. Jo tinc clar que no vull deixar la feina i tinc clar que t'estimo i m'agradaria reprendre allò que va quedar a mitges, però ara per ara no puc tornar a Terrassa.
Tot i que ja m'ho imaginava, el fet d'escoltar aquestes paraules de la seva boca m'han sabut greu.
-Així...no tenim res a fer?
-Crec que no. Perquè dubto que vulguis venir a viure amb mi...
La idea se'm passa fugaçment pel cap. Però és una bogeria. No contesto perquè efectivament ara mateix no vindria a viure aquí. Primer hauria de tenir clar amb qui vull estar... . Es nota que a cap dels dos agrada aquesta decisió però ara mateix no podem fer un altre cosa. Ella esta disposada a tornar-ho a intentar després de lu de la Cora, però vol seguir a Dublín i jo haig d'aclarir els meus sentiments, potser quan ho tingui clar em plantejaria venir aquí amb ella.
El silenci torna a envair l'habitació. Aquest cop durant una llarga estona. Ella ha acabat lleugerament estirada sobre meu, i les carícies tendres entre els dos no s'aturen. Es fa tard, per tant ens aixequem, ens fem un petó de bona nit molt a prop dels llavis i cadascú va a la seva habitació a dormir.
M'estiro, però no faig més que pensar en ella. M'aixeco, obro un portàtil que hi ha a l'habitació per mirar el correu i matar una mica el temps. Guardat a "Favoritos" hi ha una pàgina que em crida l'atenció: http://www.elblogdelona.blogspot.com/ . Serà el blog que m'ha comentat que va escriure? Efectivament que ho és. Me'l miro, només té dues entrades però realment els escrits son maquíssims. De fet, descriu un somni seu que s'assembla moltíssim a la forma en la que ens hem vist avui, fa por i tot. No puc passar aquesta nit sense ella, segurament no la tornaré a veure en molt de temps i és massa important per mi. Decidit tanco l'ordinador i em dirigeixo cap a la seva habitació, però quan em giro, me la trobo allà quieta, mirant-me des de la porta.
-Àlex...t'he trobat molt a faltar tot aquest temps.
-El mateix estava pensant jo ara.
Ens abracem. Una abraçada intensa, sincera. Encara abraçats segueix parlant amb veu tremolosa:
-Sento molt el que va passar abans de l'accident.
La veritat és que l'únic que sé és que jo i la Cora vam estar junts i el Jordi li va dir a l'Ona al dia següent:
-Jo també Ona, tot i que tinc bastants dubtes sobre com va anar tot...
-Doncs mira, tu et vas embolicar amb la Cora, no estàvem massa bé, jo vaig prendre la decisió de venir cap aquí i tu vas voler arribar abans que marxés. Per això vas marxar sol de Bonestarre i per això vas tenir l'accident. Si jo no m'hagués ficat tant tossuda i no hagués pres la decisió de venir a Dublín no haguessis tingut l'accident...
-Però tu no tens tota la culpa, jo vaig fallar i tu vas mirar per tu mateixa. De fet aquesta feina que tens ara es una oportunitat que potser no es torna a donar en la vida, i segurament jo hagués fet el mateix -sincerament, no estic massa segur d'això últim, no acostumo a mirar massa per la meva vida professional- i si et dic la veritat, he pensat amb tu cada dia que ha passat després de l'accident, però no tinc clar el que sento per la Cora...
-Això suposo que també ho condiciona tot. Jo tinc clar que no vull deixar la feina i tinc clar que t'estimo i m'agradaria reprendre allò que va quedar a mitges, però ara per ara no puc tornar a Terrassa.
Tot i que ja m'ho imaginava, el fet d'escoltar aquestes paraules de la seva boca m'han sabut greu.
-Així...no tenim res a fer?
-Crec que no. Perquè dubto que vulguis venir a viure amb mi...
La idea se'm passa fugaçment pel cap. Però és una bogeria. No contesto perquè efectivament ara mateix no vindria a viure aquí. Primer hauria de tenir clar amb qui vull estar... . Es nota que a cap dels dos agrada aquesta decisió però ara mateix no podem fer un altre cosa. Ella esta disposada a tornar-ho a intentar després de lu de la Cora, però vol seguir a Dublín i jo haig d'aclarir els meus sentiments, potser quan ho tingui clar em plantejaria venir aquí amb ella.
El silenci torna a envair l'habitació. Aquest cop durant una llarga estona. Ella ha acabat lleugerament estirada sobre meu, i les carícies tendres entre els dos no s'aturen. Es fa tard, per tant ens aixequem, ens fem un petó de bona nit molt a prop dels llavis i cadascú va a la seva habitació a dormir.
M'estiro, però no faig més que pensar en ella. M'aixeco, obro un portàtil que hi ha a l'habitació per mirar el correu i matar una mica el temps. Guardat a "Favoritos" hi ha una pàgina que em crida l'atenció: http://www.elblogdelona.blogspot.com/ . Serà el blog que m'ha comentat que va escriure? Efectivament que ho és. Me'l miro, només té dues entrades però realment els escrits son maquíssims. De fet, descriu un somni seu que s'assembla moltíssim a la forma en la que ens hem vist avui, fa por i tot. No puc passar aquesta nit sense ella, segurament no la tornaré a veure en molt de temps i és massa important per mi. Decidit tanco l'ordinador i em dirigeixo cap a la seva habitació, però quan em giro, me la trobo allà quieta, mirant-me des de la porta.
Comentaris
Juer.. kin nivellàs! Estic flipant molt eh, mola un munt! No et vaig comentar l'altre, però volia posar que m'havia encantat també, però sk a mida k vas afegint tot va agafant forma i no sé, és molt sensible i interessant. (paro d tirar-li flors k tinundaràs xD). Esperaré impacient el sewent. El final molt ben trobat.
Que vagi molt b el k kda d setmana i 1 petooo!
Ara nu tink temps de llegir mes però ho fare!!!
muaa*
Ale k vagi be la trda! mua*