Capítol 27

Obro els ulls. La claror del dia que entra per sota de la porta trenca la foscor de l'habitació. L'Ona encara dorm, o almenys té els ulls tancats. Té el cap sobre el meu pit, així que no em puc moure massa perquè la despertaré. Començo a acariciar la seva esquena nua.
-Estàs despert, eh.
-Si, pensava que tu dormies...
-Doncs no, però es que s'està tant bé així...
S'incorpora i abans de tornar a la mateixa posició ens besem suau i silenciosament. Els meus peus busquen l'escalfor dels seus.
-Veig que segueixes tenint els peus freds pel matí...
-Sí, i els teus segueixen disposats a escalfar-me'ls...
Un somriure es dibuixa en els seus llavis. Tanco els ulls, per assaborir millor aquests moments de pau. Ella mou el cos quan la meva mà deixa d'acariciar-li l'esquena. Té la pell de gallina degut a les pessigolles però segueix demanant més carícies.
-En què penses?
-En la quantitat de vegades que he trobat a faltar despertar-me d'aquesta manera, i els moltíssims cops que ho tornaré a enyorar.
-Casi es compleix a la perfecció el somni del teu blog...
-Crec que s'ha complert tal i com somiava. Amb petites diferències, però en el fons és el mateix. Sinó, torna-t'ho a mirar quan arribis a casa.
-Què em de fer Ona? Aquesta nit ha sigut inoblidable, però tinc la meva vida allà i no em puc quedar...
-Shhht...tranquil. No podem fer-hi res, almenys ara per ara. Qui sap, potser no em renoven el contracte d'aquí un any i jo puc tornar cap a casa.
-Però en un any...poden passar moltes coses. És massa temps per esperar.
-Ja ho se Àlex... . Però no ens queda un altre remei. Potser el destí ens té preparat un retrobament millor que aquest, i potser en aquell retrobament no ens hem de lamentar perquè no podem estar junts.
Les nostres respiracions tornen a ser l'únic que s'escolta a l'habitació durant una llarga estona.
-Vols que t'acompanyi a l'aeroport?
-No. No vull que això sembli un comiat dramàtic.
-D'acord, jo també ho prefereixo així.
-De fet, hauria d'anar marxant.
-Deu minutets més...
-Va, deu més i m'aixeco.
Casi exhaurit el temps d'espera ella es torna a incorporar a besar els meus llavis. Acaricio la seva cara, mentre ens quedem mirant fixament als ulls. Ens tornem a besar i començo a vestir-me mentre ella aprofita per estirar-se amb el llit lliure. La roba esta escampada pel terra de l'habitació. Agafo la motxilla i em dirigeixo cap a la porta, ella m'acompanya encara amb
roba interior. A la porta ens fem una forta abraçada i ens tornem a besar, aquest cop un petó més llarg, més càlid que tots els altres.
-Fins aviat, Ona.
-Fins aviat.
Travesso la porta i ens creuem una última mirada abans de que ella la tanqui darrera la meva esquena.
(...)
Cansat del viatge arribo a casa. No he deixat de pensar en ella. M'estiro al llit, però hi ha ni punt de comparació amb lo agust que estava aquest matí.
De cop sona el mòbil.

Comentaris

Wonderwall ha dit…
Què dolç tot plegat... amb el resgust amarg dels comiats.. aviam què tal evoluciona la cosa, però de moment chapeau eh nanu :P

vagi molt b la setmana, un petonàs Alexis!

Entrades populars