Capítol 30 -Final (part 2)
-Què...
-Hola Àlex
Encara a la porta ens fonem en una forta i llarga abraçada. La seva colònia continua sent tant dolça com sempre.
-Què fas aquí? Quan has vingut?...
-Res, ahir a la nit. I havia pensat que et donaria una sorpresa.
-Home...doncs sí que me l'has donada. Eres la última persona que esperava trobar-me darrera la porta. Passa, passa...
No dono crèdit al que acaba de passar. Ella ha tornat? O només ha vingut per uns dies? Li haurà passat alguna cosa? Un munt de preguntes se'm passen en segons pel meu cap. Però ella interromp el meu pensament.
-Oh! Que esteu de mudances?
-Mmmm...sí, jo estic de mudances. Fa ja un temps que me mare i el meu germà ja no vivien aquí.
-Aps. T'has buscat un piset més petit doncs?
-Si, podríem dir-ho així. Però això ara no importa...què estàs fent aquí Ona?
-Bé, estàs molt ocupat ara mateix?
-No, la veritat es que estava recollint ja per marxar, però tinc temps encara per xerrar una estona. El que no hi ha són cadires, per tant haurem de seure en alguna d'aquestes mantes velles i brutes que encara queden per aquí.
-No hi ha cap problema.
Seiem. Ningú parla. Tinc una sensació estranya. És un d'aquells moments en que no saps ben bé què fer, què preguntar, què dir...però els sentiments diuen molt de com ens sentim en aquests moments. I no em sento còmode. Els moments de silenci amb l'Ona mai havien estat incòmodes, però aquest cop és diferent.
-Què fas aquí Ona?
-Doncs...ara hi pensava. Potser ha estat una tonteria presentar-me aquí sense avisar. Fa tres anys que no ens veiem i que no sabem res l'un de l'altre. Però aquests tres anys han sigut durs. No constantment, però durant les males èpoques he recordat molt el que va passar l'últim cop que ens vam veure. Sé que va ser puntual, que després cadascú ha seguit la seva vida, però crec que una part de mi encara creu que allò pot tornar-se a repetir.
Torna el silenci. Un silenci diferent, més suportable que l'anterior. Ella s'apropa i em fa un petó a prop dels llavis.
-Ona...
-Shhh
Em segueix besant fins que els nostres llavis es troben. I no s'han trobat per casualitat. No se perquè però he deixat que passés. Tot i que als pocs moments em separo.
-Ona, no puc.
-...
-Mira...per mi també va ser molt maco tot el que va passar aquell dia i mig a Dublín, però ara ja no és el moment.
-Què vols dir?
-Vull dir que les coses han canviat. Vaig tenir aquells moments al cap durant moltes setmanes, però mica en mica van anar desapareixent. Les circumstàncies van provocar-ho. El que volíem tenir era impossible i ara ja no tindria sentit. Estic amb la Cora i fa res que vivim junts. I estic bé, no voldria tornar a passar per tot el allò.
-Ho entenc. Bé, almenys una part de mi ho entén.
-Em sap greu, però...
-No, Àlex, no cal que em donis explicacions. Segurament les coses haguessin anat molt diferent a com estan ara si m'hagués tornat cap aquí amb tu...
-O si jo hagués marxat allà.
-Però les coses van com van, i sabia perfectament que era molt difícil que seguissis sentint allò per mi. Suposo que això no és una gran història d'amor tal i com pronosticava el somni.
-Almenys no és la nostra gran història d'amor.
-Jeje...cert. Bé, no et vull fer perdre més temps. Ha estat una tonteria venir, però sinó ho hagués fet m'hagués passat molt temps penedida per no provar-ho.
-No no, no ha estat una tonteria. Jo hagués fet el mateix. I no em fas perdre el temps. A més, un cop que podem parlar durant 3 anys...i marxaràs tant ràpid? No vull que em passi com sempre, que deixo passar el temps i em quedo amb ganes de comentar un munt de coses.
-Va...em quedaré una estona més doncs.
Vam estar parlant durant llarga estona. Em va dir que havia vingut per un parell de dies, i que per això tenia menys sentit encara el presentar-se aquí. Però no ho penso. Si sents quelcom per algú, has d'intentar-ho, encara que hagin passat tres anys sense saber res de l'altre. Si et queda alguna cosa a dins que et diu que esteu destinats a estar junts, intenta-ho, perquè potser no t'equivoques i si no ho intentes no sabràs mai el que hagués passat.
-Wai...llavors, has deixat la feina a Dublín?
-No. Demà me'n hi torno. He vingut per celebrar l'aniversari dels meus pares. Per això et dic que ha estat una tonteria venir, tampoc haguéssim arreglat res.
-Qui sap? Les coses no se saben fins que no es proven. Ja saps que sempre he optat per dir el que sents per una persona, jo no podria quedar-m'ho a dins, encara que sabés que és un suïcidi, almenys d'aquesta manera ho confirmes.
-Sí, sí...no cal que m'ho juris. Recordo quan te'm vas declarar...jeje.
-Jo? No vas ser tu? Diria que vas ser tu eh...
-Que va! Un cop que m'acompanyaves a casa m'ho vas deixar anar així de cop. Com si fos la cosa més normal del món.
-Mmmmm...ara que ho dius, tens raó, jaja. Et vas ficar vermella com un tomàquet.
-Home, que volies que fes? També em fixava amb tu durant aquella època així que...va ser difícil no tirar-me a sobre teu i menjar-te a petons...
-Jajaja...doncs hagués estat bé, però potser m'hagués espantat, així que ja vas fer bé en esperar uns dies per llençar-te.
-No crec que t'espantessis.
El silenci ja no es incòmode, sinó al contrari, com sempre havia sigut amb ella. Un cop vaig llegir que quan el silenci entre dues persones properes és agradable és que les seves ànimes s'entenen.
La xerrada es va anar allargant. L'Ona sabia molt bé al que venia, i estava preparada per qualsevol cosa, per això vam poder parlar durant tanta estona després. Vam comentar un munt d'anècdotes del temps en que vam estar sortint, i vam fer un repàs a tots els fets bojos que van passar després de l'accident. Inclús, vam tenir una bonica xerrada sobre el destí.
-Què és exactament el destí, doncs? Durant un temps, vaig estar molt convençut de que el meu destí i el teu estaven lligats. Vull dir, que estaríem junts.
-Doncs t'equivocaves. Suposo que es la gràcia. Si tothom sabés per què esta destinat, molta gent intentaria canviar-ho. I qui no ho intentés canviar, viuria sabent què es el que li depara la vida i perdria tota l'emoció. No hi haurien xerrades com la que estem tenint ara, perquè ja directament jo no hagués vingut a intentar res. Esta cla que les percepcions poden ser encertades i que contra més volem que allò passi, més ens auto convencem de que allò passarà i llavors és quan ens obsessionem.
-I després es quan ens passem llarg temps per oblidar-ho. És maco pensar aquestes coses, però no fins a obsessionar-se, perquè llavors ho passem més malament del què cal.
-Cert. Per tant podríem dir que el destí existeix. Però no és comprovable. I el camí que fem fins aquest destí és el que compta. Llavors quan girem la vista enrere i veiem els canvis que ha donat la vida diem: jo estava destinada a viure a Dublín. Però qui m'ho hagués dit fa 10 anys?
-Doncs algú que t'haguessis pensat que estava boig.
-Segurament, jeje.
-En fi Ona...m'alegro que haguem pogut parlar amb tanta normalitat. Em sorprèn fins i tot.
-Si, a mi també.
-Fem-nos una promesa.
-Digues...
-No m'agradaria que tornés a passar tant temps perquè puguem tornar a parlar de les nostres coses, i menys tant temps sense saber res de tu, per tant prometem-nos que intentarem parlar més sovint. I quan tinguem alguna conversa intensa com les d'avui apuntarem aquelles coses interessant que hagin pogut sortir.
-Fet. M'agrada. Tot i que aquestes promeses acostumen a quedar-se a l'aire, ho saps, oi?
-Sí, sí...ho sé, però sé que no serà així. Serà el nostre destí, jeje. I qui sap, potser d'aquí un temps quan llegim aquestes converses trobem que hem encertat coses, o ens riurem de les bogeries que dèiem.
-Jeje...molt bé doncs.
Em va ajudar a recollir les coses que m'havia d'emportar cap a casa i la vaig acompanyar fins a casa dels seus pares. I paradoxalment, en el mateix lloc on aquella vegada li vaig dir que l'estimava, ens vam donar una sincera abraçada i ens vam despedir.
Li vaig explicar a la Cora aquella nit. Si hagués sigut algú gelós, segurament li hagués molestat, però ella no ho és. Es va fer la ofesa, però no va colar. Li va semblar molt bona idea. Me l'estimo molt, i sento que es recíproc, és genial. Qui ho hagués dit feia una anys, oi? Però les coses canvien, i mai se sap el que et depararà el destí. Estem destinats nosaltres dos a seguir junts per sempre? Qui sap. Però ara mateix estic convençut que sí.
-Hola Àlex
Encara a la porta ens fonem en una forta i llarga abraçada. La seva colònia continua sent tant dolça com sempre.
-Què fas aquí? Quan has vingut?...
-Res, ahir a la nit. I havia pensat que et donaria una sorpresa.
-Home...doncs sí que me l'has donada. Eres la última persona que esperava trobar-me darrera la porta. Passa, passa...
No dono crèdit al que acaba de passar. Ella ha tornat? O només ha vingut per uns dies? Li haurà passat alguna cosa? Un munt de preguntes se'm passen en segons pel meu cap. Però ella interromp el meu pensament.
-Oh! Que esteu de mudances?
-Mmmm...sí, jo estic de mudances. Fa ja un temps que me mare i el meu germà ja no vivien aquí.
-Aps. T'has buscat un piset més petit doncs?
-Si, podríem dir-ho així. Però això ara no importa...què estàs fent aquí Ona?
-Bé, estàs molt ocupat ara mateix?
-No, la veritat es que estava recollint ja per marxar, però tinc temps encara per xerrar una estona. El que no hi ha són cadires, per tant haurem de seure en alguna d'aquestes mantes velles i brutes que encara queden per aquí.
-No hi ha cap problema.
Seiem. Ningú parla. Tinc una sensació estranya. És un d'aquells moments en que no saps ben bé què fer, què preguntar, què dir...però els sentiments diuen molt de com ens sentim en aquests moments. I no em sento còmode. Els moments de silenci amb l'Ona mai havien estat incòmodes, però aquest cop és diferent.
-Què fas aquí Ona?
-Doncs...ara hi pensava. Potser ha estat una tonteria presentar-me aquí sense avisar. Fa tres anys que no ens veiem i que no sabem res l'un de l'altre. Però aquests tres anys han sigut durs. No constantment, però durant les males èpoques he recordat molt el que va passar l'últim cop que ens vam veure. Sé que va ser puntual, que després cadascú ha seguit la seva vida, però crec que una part de mi encara creu que allò pot tornar-se a repetir.
Torna el silenci. Un silenci diferent, més suportable que l'anterior. Ella s'apropa i em fa un petó a prop dels llavis.
-Ona...
-Shhh
Em segueix besant fins que els nostres llavis es troben. I no s'han trobat per casualitat. No se perquè però he deixat que passés. Tot i que als pocs moments em separo.
-Ona, no puc.
-...
-Mira...per mi també va ser molt maco tot el que va passar aquell dia i mig a Dublín, però ara ja no és el moment.
-Què vols dir?
-Vull dir que les coses han canviat. Vaig tenir aquells moments al cap durant moltes setmanes, però mica en mica van anar desapareixent. Les circumstàncies van provocar-ho. El que volíem tenir era impossible i ara ja no tindria sentit. Estic amb la Cora i fa res que vivim junts. I estic bé, no voldria tornar a passar per tot el allò.
-Ho entenc. Bé, almenys una part de mi ho entén.
-Em sap greu, però...
-No, Àlex, no cal que em donis explicacions. Segurament les coses haguessin anat molt diferent a com estan ara si m'hagués tornat cap aquí amb tu...
-O si jo hagués marxat allà.
-Però les coses van com van, i sabia perfectament que era molt difícil que seguissis sentint allò per mi. Suposo que això no és una gran història d'amor tal i com pronosticava el somni.
-Almenys no és la nostra gran història d'amor.
-Jeje...cert. Bé, no et vull fer perdre més temps. Ha estat una tonteria venir, però sinó ho hagués fet m'hagués passat molt temps penedida per no provar-ho.
-No no, no ha estat una tonteria. Jo hagués fet el mateix. I no em fas perdre el temps. A més, un cop que podem parlar durant 3 anys...i marxaràs tant ràpid? No vull que em passi com sempre, que deixo passar el temps i em quedo amb ganes de comentar un munt de coses.
-Va...em quedaré una estona més doncs.
Vam estar parlant durant llarga estona. Em va dir que havia vingut per un parell de dies, i que per això tenia menys sentit encara el presentar-se aquí. Però no ho penso. Si sents quelcom per algú, has d'intentar-ho, encara que hagin passat tres anys sense saber res de l'altre. Si et queda alguna cosa a dins que et diu que esteu destinats a estar junts, intenta-ho, perquè potser no t'equivoques i si no ho intentes no sabràs mai el que hagués passat.
-Wai...llavors, has deixat la feina a Dublín?
-No. Demà me'n hi torno. He vingut per celebrar l'aniversari dels meus pares. Per això et dic que ha estat una tonteria venir, tampoc haguéssim arreglat res.
-Qui sap? Les coses no se saben fins que no es proven. Ja saps que sempre he optat per dir el que sents per una persona, jo no podria quedar-m'ho a dins, encara que sabés que és un suïcidi, almenys d'aquesta manera ho confirmes.
-Sí, sí...no cal que m'ho juris. Recordo quan te'm vas declarar...jeje.
-Jo? No vas ser tu? Diria que vas ser tu eh...
-Que va! Un cop que m'acompanyaves a casa m'ho vas deixar anar així de cop. Com si fos la cosa més normal del món.
-Mmmmm...ara que ho dius, tens raó, jaja. Et vas ficar vermella com un tomàquet.
-Home, que volies que fes? També em fixava amb tu durant aquella època així que...va ser difícil no tirar-me a sobre teu i menjar-te a petons...
-Jajaja...doncs hagués estat bé, però potser m'hagués espantat, així que ja vas fer bé en esperar uns dies per llençar-te.
-No crec que t'espantessis.
El silenci ja no es incòmode, sinó al contrari, com sempre havia sigut amb ella. Un cop vaig llegir que quan el silenci entre dues persones properes és agradable és que les seves ànimes s'entenen.
La xerrada es va anar allargant. L'Ona sabia molt bé al que venia, i estava preparada per qualsevol cosa, per això vam poder parlar durant tanta estona després. Vam comentar un munt d'anècdotes del temps en que vam estar sortint, i vam fer un repàs a tots els fets bojos que van passar després de l'accident. Inclús, vam tenir una bonica xerrada sobre el destí.
-Què és exactament el destí, doncs? Durant un temps, vaig estar molt convençut de que el meu destí i el teu estaven lligats. Vull dir, que estaríem junts.
-Doncs t'equivocaves. Suposo que es la gràcia. Si tothom sabés per què esta destinat, molta gent intentaria canviar-ho. I qui no ho intentés canviar, viuria sabent què es el que li depara la vida i perdria tota l'emoció. No hi haurien xerrades com la que estem tenint ara, perquè ja directament jo no hagués vingut a intentar res. Esta cla que les percepcions poden ser encertades i que contra més volem que allò passi, més ens auto convencem de que allò passarà i llavors és quan ens obsessionem.
-I després es quan ens passem llarg temps per oblidar-ho. És maco pensar aquestes coses, però no fins a obsessionar-se, perquè llavors ho passem més malament del què cal.
-Cert. Per tant podríem dir que el destí existeix. Però no és comprovable. I el camí que fem fins aquest destí és el que compta. Llavors quan girem la vista enrere i veiem els canvis que ha donat la vida diem: jo estava destinada a viure a Dublín. Però qui m'ho hagués dit fa 10 anys?
-Doncs algú que t'haguessis pensat que estava boig.
-Segurament, jeje.
-En fi Ona...m'alegro que haguem pogut parlar amb tanta normalitat. Em sorprèn fins i tot.
-Si, a mi també.
-Fem-nos una promesa.
-Digues...
-No m'agradaria que tornés a passar tant temps perquè puguem tornar a parlar de les nostres coses, i menys tant temps sense saber res de tu, per tant prometem-nos que intentarem parlar més sovint. I quan tinguem alguna conversa intensa com les d'avui apuntarem aquelles coses interessant que hagin pogut sortir.
-Fet. M'agrada. Tot i que aquestes promeses acostumen a quedar-se a l'aire, ho saps, oi?
-Sí, sí...ho sé, però sé que no serà així. Serà el nostre destí, jeje. I qui sap, potser d'aquí un temps quan llegim aquestes converses trobem que hem encertat coses, o ens riurem de les bogeries que dèiem.
-Jeje...molt bé doncs.
Em va ajudar a recollir les coses que m'havia d'emportar cap a casa i la vaig acompanyar fins a casa dels seus pares. I paradoxalment, en el mateix lloc on aquella vegada li vaig dir que l'estimava, ens vam donar una sincera abraçada i ens vam despedir.
Li vaig explicar a la Cora aquella nit. Si hagués sigut algú gelós, segurament li hagués molestat, però ella no ho és. Es va fer la ofesa, però no va colar. Li va semblar molt bona idea. Me l'estimo molt, i sento que es recíproc, és genial. Qui ho hagués dit feia una anys, oi? Però les coses canvien, i mai se sap el que et depararà el destí. Estem destinats nosaltres dos a seguir junts per sempre? Qui sap. Però ara mateix estic convençut que sí.
Comentaris
I ara, a comentar! Crítiques, coses que crèieu que passarien, coses que podrien haver passat...etc.
:)
I jo coincideixo pensant que la gràcia dels per sempres, de les eternitats, de tot allò que creiem predestinat és simplement la màgia del moment en què ho pensem, la gràcia de desitjar-ho i realment fer-ho veritat en aquell moment. No val la pena lamentar-se si descobrim que no era cert, en el fons ja sabem que pot passar, però el moment en què allò és fa fugaçment realitat en el nostre cor no ens el treu ningú =P
Sincerament no hi posaria un altre final, potser que la Ona li hagués fet un discurs més semblant al seu (sense estar penjada encara), però els trets apuntarien per llocs semblants.
I res, felicitats, t'ha quedat realment bé, i si algun dia t'animes a escriure'n un altre, tens aquí una seguidora :)
Apa, bona setmana Alexis!!
Potser en el món que vivim és molt complicat trobar ulgú estable iq ue duri per sempre..em sap una mica de greu que smebla que no hi pugui haver res que sigui etern, si més no..per tota la vida. Coses d'època suposu.
En fi, que vagi b el pont!petonet i esperem que no plogui.
M'ha agrdat molt la part del destí ja que jo tmb hi crec i sé k les coses passen x algun motiu. Ha estat bé la conversa mb l'Ona i com lalex ha sapigut parar el peto i no s'ha deixat endur per aquells sentiments passats. Hagues estat molt lleig k deixes la Cora tirada i marxes ambl'Ona la veritat!!!
wenu jo crec k ara et mareixes un descans d'escriptor però espero k algun dia ens tornis a delaitar mb una altre historita!! ens has tingut enganxats al blog durant molt de temps i espero k no perdis les ganes d'escriure!!
ale k vagi be!!! mua*