Reflexió XIV

Els nostres millors somnis, aquells que anhelem amb més força perquè es compleixin, aquells que ens fan llevar amb una sensació de benestar superior (sovint seguit d'una petita decepció al comprovar que estàvem somiant), aquells que recordes just després de tancar els ulls amb l'esperança de tornar-los a "viure", aquells somnis poden convertir-se en el nostre pitjor malson. ¿Però això no té lògica, no? Un malson és aquell somni que t'inquieta, que et provoca una angoixa atabalant. Aquell que et fa despertar de cop, per algun ensurt, per haver "viscut" alguna situació de perill, de tristesa. Si, però també podem dir, de forma metafòrica que un malson és aquell fet que no et deixa dormir (valgui la redundància), aquella situació que et preocupa sense la necessitat d'haver-ho somiat. És en aquest aspecte on els nostres millors somnis poden arribar a convertir-se en el nostre pitjor malson. En el moment que aquest somni que desitgem amb totes les nostres forces perquè es compleixi, acaba essent una obsessió, una necessitat.

Hi ha una frase d'una pel·lícula (Domino) que diu: "decidí no exponer demasiada emoción en una cosa...porque te expones al dolor de perderla", per tant suposo que la clau esta aquí, en l'equilibri, no? En no obsessionar-se, no jugar-ho tot a una carta, a no tenir només un gran somni. Però això...costa tant. Perquè una cosa és saber la teoria i l'altre poder-ho portar a la pràctica, i és aquí quan entra en joc un aspecte poc controlable per nosaltres; el desig, el subconscient, el sentiment. I és llavors quan els nostres millor somnis es converteixen en malsons.