Diàlegs II

-Però que ha passat? -Li passa un braç per l'esquena per abraçar-la.

-Res...es igual, no tinc ganes de parlar-ne, a més sempre et menjo l'olla amb les mateixes coses i no vull rallar-te tampoc.

Ella segueix mirant al terra mentre l'aire cada cop més fred de la nit acarona les seves cares.

-Em fa gràcia... . -Ell desvia, per primer cop des que s'han vist, la seva mirada del seu rostre.

-El què?

-Això que dius de que em ralles explicant-me les teves coses. Més que res perquè m'ho diu molta gent.

-Però no és dolent que t'ho diguin, no? -Aquest cop sí, les seves mirades es creuen per primer cop en els 10 minuts que porten asseguts a l'acera del carrer. Només per un instant fugaç, ja que ara és ell qui desvia la mirada al terra.

-No, suposu que no. Però m'agrada preocupar-me per la gent que m'importa, i si no tens ganes de parlar, ho respecto. Però això de que em ratlles, ni pensar-ho, al contrari em fas sentir important donant-me la teva confiança, i si a sobre puc ajudar-te d'alguna manera doncs seria la meva manera de tornar-te aquesta confiança.

Un petit somriure es dibuixa en els seus llavis mentre recolza el seu cap a l'espatlla d'ell. El silenci regna en el carrer. Durant uns minuts només senten les fulles dels arbres mogudes pel vent.

-S'ha acabat. És un imbècil. -Tímides llàgrimes comencen a caure dels seus ulls- Com et vaig dir, ja feia uns mesos que la cosa no anava massa bé, però aquestes dues últimes setmanes ha estat insuportable. -Esclata a plorar... .

-Shh....tranquil·la, ja esta... - ell li frega l'esquena per intentar calmar-la.

-Es que, perquè sóc tant tonta? Mira que fa temps que sabia que les coses no acabarien bé, però seguia tenint esperances, seguia estimant-lo... . De veritat que m'ha fet sentir com una merda. M'ha tractat fatal, i jo encara m'he acabat creient que tot era culpa meva.Com podem arribar fins aquest punt? És una bogeria...

-Ja ho saps, els sentiments poden amb tot.

El silenci torna a envair el carrer. Ella segueix plorant, tot i que de manera més calmada.

-Vine -Ell gira el seu cos per poder abraçar-la- Desfogat, va...aprofita per treure-ho tot.

Li torna l'abraçada, amb força, i plora amb ràbia. Durant un parell de minuts es queden en silenci, sense dir-se res. De cop ella es retira poc a poc, i queden recolzats un amb el cap de l'altre. Els seus llavis queden a pocs centímetres. Una fugaç necessitat de besar-lo passa pel cap d'ella, però finalment ell acaba retirant-se enrere, mentre li agafa la cara carinyosament per eixugar-li les llàgrimes.

-Ja?

La seva pregunta no rep resposta, així que torna a abraçar-la.

-Aix...va, no hi pensis més...no es mereix que estiguis així.

Resten un altre estona així abraçats, fins que ella es decideix a trencar el silenci.

-Gràcies, no entenc com ets així amb mi...

Perquè no suporto veure't plorar?, perquè t'estimo? perquè em fas sentir important? perquè no importa el fred que fa si estic amb tu? perquè sóc el teu amic? perquè m'agrada ser-ho? perquè sé que t'agrada que ho sigui? perquè sé que t'ajuda? perquè si em passés a mi esperaria el mateix?...sí, potser aquesta última és la més adient.

Després d'uns moments de silenci ell respon.

-Suposo que perquè sé que quan jo sigui el que esta malament, tu estaràs aquí també.

-Sempre que ho necessitis.

Els seus cossos se separen per fi. Noten el fred després d'haver-se acostumat a la calor de l'altre. Els dos miren al terra sense saber massa què dir o què fer a continuació. Ell mira el mòbil.

-S'ha fet tard...t'acompanyo a casa?

-Val...

Ell es disposa a aixecar-se però ella l'agafa per la mà...

-Espera. Quedem-nos 10 minuts més.

Torna a seure. Ell li passa el braç per sobre, i ella torna a recolzar el cap sobre el seu pit. Passen els deu minuts en silenci, però dins seu els sentiments criden ben fort.